La pell i la memòria

7.08.2017

Mar Fontana és una veu poètica que apunta. Si més no, ens ho demostra en unes coordenades estètiques determinades, les de Terragra (Edicions de l’Albí), el primer llibre de poemes d’una autora que demana obrir-se pas entre els poetes de la seva generació. I si bé és cert que encara la poeta té un llarg camí per explorar si vol consolidar-se, no és menys veritat que s’entrelluca en el seu dir una veu que té afany per progressar.

Mar Fontana

Terragra és un poemari directe, barroc en l’expressió i fluid en la sintaxi. Aquests dos últims elements estructurals formen una unitat en la voluntat d’estil: Fontana s’expressa mitjançant un subtil torrent de mots que ens omple els sentits a través d’una sort de stream of consciousness; on la poeta ens constata la gravetat de ser i la percepció del temps en el seu vaivé: “cos enrunat, atracat dins la memòria / que retorna, perversa, entre onada i onada.”

Un desassossec epidèrmic, on sovint el cos és un ens reclòs en un ésser alienat de l’existència. Fontana es manifesta en termes contundents, on la realitat s’amaga -s’aixopluga: “en un dels flancs rere les parpelles”; tal com, més endavant, torna a insistir: “m’han instruït parracs cosits a l’inrevés”. És una contant: l’obsessió, ja no pel revers del cos, ans pel revers de l’ànima: “la memòria pot declarar-se en vaga / en vida, fina com el paper de vidre”.

La memòria, cal que ho recordem, com a receptacle de l’esperit que es contraposa a la geografia física d’una anatomia adolorida. Només hi ha una solució: el gust per la metàfora i l’amor pel simbolisme al·legòric -en alguna ocasió, tal vegada, massa críptic- donen l’alternativa a l’autora a l’hora de bastir el seu relat, ple d’antítesis i d’oposicions a la recerca d’una cura impossible.

Ho deia al principi, Fontana té un llarg camí poètic per transitar. És un camí difícil. I, en aquest sentit, la poeta haurà de fer una reflexió de fons en el futur i escatir si a la recerca del ritme en el fraseig -ric en sonoritats i eufonies-, no li escau el contrapunt d’una estructura interna més consolidada; és a dir, la necessitat d’un dic que pauti el mot, tot contenint-lo, a fi de sedimentar un pathos, que és la veu d’una poeta que il·lumina la fosca amb la paraula.