El planter de l’Orfeó

Els estatuts de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana recullen en el seu segon punt la importància de l’Escola Coral de l’Orfeó Català, que té com a fita crear un planter de joves veus que excel·leixin, per tal de nodrir la formació dirigida per Josep Vila. Enguany fa 15 anys de la formació d’una escola que arrela a la fi del segle XIX. Des de Núvol volem commemorar l’aniversari de l’Escola Coral actual, que vol transmetre els valors d’excel·lència, catalanitat, participació i compromís social.

De vegades oblidem que el Palau de la Música Catalana va ser creat perquè fos la casa de l’Orfeó Català, un detall essencial per entendre quina vivència en tenen els cantaires de l’Orfeó i les diferents formacions de l’Escola Coral. Dirigida per Esteve Nabona, l’Escola està formada pels cors Petits, Mitjans i Infantil, el Cor Jove i el Cor de Noies. Avui, el Palau és un dels atractius turístics més importants de Barcelona, però és molt més que el meravellós edifici de Domènech i Montaner que acull espectacles musicals de primera fila. «El Palau és per a nosaltres allò que representa Hogwarts per a Harry Potter», deia en una espècie de revelació Andreu Martínez, cantaire del Cor Jove, i la Judit Almúnia, companya seva provinent del Cor Vivaldi, reia alhora que assentia. L’Andreu ha passat per totes les etapes del cor, des dels infantils fins al cor Jove i no descarta continuar amb l’Orfeó. Quan era molt petit va entrar a l’Escola Coral, a la secció que aleshores s’anomenava de Sensibilització, però va haver d’allunyar-se’n un any per treballar els aspectes de llenguatge que exigia el cor. Des que hi va tornar ja no se n’ha desvinculat. Fa poc va debutar com a solista al MuTh de Viena i, assegut en una de les taules del bar del Palau, li brillaven els ulls parlant de la seva experiència.

L’Andreu ha viscut l’evolució de l’Escola Coral actual, des dels seus inicis. Si bé cal cercar-ne els orígens al 1892 amb la Comissió d’Ensenyança, formada per Lluís Millet, Amadeu Vives i Enric Granados i en la creació, el 1896, de la Secció Infantil, formada per reforçar les veus femenines, no fou fins a la fi de la dictadura franquista, l’any 1975, que Lluís Millet podria reprendre la bella iniciativa. Els Cursos d’Iniciació Musical es convertiren amb els anys en l’Escola de Música del Palau, ara desvinculada de l’Orfeó Català. Quan el director britànic Simon Johnson assumí la direcció de l’Orfeó Català l’any 1983, va voler recuperar els cursos de formació i, en aquest marc, va néixer el Cor Jove, sota la direcció de Conxita Garcia, per tal d’unir el cor Infantil amb l’Orfeó. Tanmateix, l’Escola Coral, tal com la coneixem ara, va néixer amb Josep Vila i Casañas, actual director de l’Orfeó Català. Esteve Nabona, que el 2003 va substituir Conxita Garcia al capdavant del Cor Jove, n’és l’actual director des de 2010.

El 2005 va arribar el sotrac. L’Escola Coral de l’Orfeó va estar a punt de desaparèixer, però gràcies a la perseverança dels seus treballadors i el suport dels pares, s’aconsegueix que el projecte tiri endavant. El procés és exemple d’unió i solidaritat d’uns professionals que creuen en un projecte engrescador. La crisi del “Cas Palau” ha servit per sanejar l’entitat des de dins i recuperar els valors que vol transmetre des dels seus inicis. Des del 2010, quan Mariona Carulla i Joan Ollé se situen al capdavant de la Fundació, s’ha intentat recuperar els ideals originaris de la institució, per això l’Escola Coral hi té un paper decisiu. S’ha avançat molt en qüestions de transparència i comunicació amb els pares, tal com testimonia Jordi Segura, pare de l’escola molt implicat en temes logístics.

I és que l’Escola Coral de l’Orfeó Català, més enllà de ser un projecte educatiu, artístic i social que se centra en l’educació de la veu de nens, nenes i joves, és una gran família. Al llarg del viatge, els nens van adquirint una sèrie de valors que els acompanyaran sempre i és feina dels directors i els pianistes fer que els cantaires que van entrant progressivament a diferents edats, s’adaptin a la manera de treballar de cada cor. Els trets d’identitat de l’Escola Coral, una entitat privada, estan clarament esbossats. D’una banda, es defineix com a escola laica, mixta, oberta i plural quant a confessionalitat. A més, la llengua vehicular és el català i, a nivell metodològic, vol atendre la diversitat, afavorir el creixement personal, la integració social i la cooperació. Es tracta d’una institució única en el terreny de l’estudi de la veu, que dignifica l’instrument més íntim fent èmfasi especial en el repertori de música catalana.

Un altre tret identitari de l’Escola Coral i que l’ajuda a excel·lir és que els cors compten amb un pianista repertorista. El pianista esdevé una figura clau, no només com a acompanyant, sinó com a assistent del director o directora, fet que marca la diferència respecte la resta d’escoles de música i corals d’arreu del país. Si bé algunes formacions compten regularment amb un repertorista, en les corals del Palau Laia Armengol (Petits i Mitjans), Pau Casan (Infantil), Josep Buforn (Cor Jove) i Josep Surinyac (Cor de Noies) són presents a cada assaig del cor. D’aquesta manera s’aconsegueix una afinació impol·luta, perquè la referència del piano sempre hi és. Tots els pianistes remarquen que encara no hi ha una especialitat de repertorista coral en els estudis reglats, per això tots ells han après al costat dels directors a contribuir al desenvolupament tècnic i expressiu dels cors. «El pianista té el poder a l’ombra —diu Pep Surinyac— i ha de tenir bona experiència coral, vocal i capacitat de ser dirigit». En un instrument com el piano, essencialment solista, l’element social del cor és molt important i aquí el temperament del pianista hi té molt a dir. Tots els pianistes coincideixen a dir que cal tenir molta entesa amb el director i que el perfil de pianista de cor és una figura que ha d’haver cantat en un cor, intuir quins reforços necessiten les cordes i saber avançar-se a allò que demanarà el director o directora.

Els alumnes de l’Escola Coral tenen edats compreses entre els sis i els vint-i-cinc anys. Els objectius que es planteja l’escola s’aconsegueixen en els assajos de les corals, en les classes de llenguatge, enfocades a agilitzar la lectura, els caps de setmana de treball —colònies, en diuen els més petits— i en els múltiples concerts. Els concerts institucionals són el tradicional Concert de Sant Esteve, Concert d’Any Nou i el Concert de Fi de Curs, però els cors tenen moltes oportunitats d’actuar tant al Petit Palau com a la Sala Gran del Palau, així com arreu del país i a l’estranger. Tant el gerent de l’Escola Coral, Jordi Vivancos, que també té implicació en el terreny pedagògic, com la productora Teresa Vilarrubias vetllen per tal que els cors de l’Escola tinguin l’oportunitat de fer una cinquantena d’activitats al llarg del curs, entre concerts, intercanvis i viatges. El “Cicle Coral” és un exemple més de l’aposta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música per l’Escola Coral, ja que els cantaires, a banda de mostrar el seu repertori, poden accedir amb les facilitats que els ofereix la Fundació als concerts d’altres corals convidades, una forma paral·lela i indirecta de formació.

Un assaig del Cor Petits i Mitjans és una oportunitat per tocar la disciplina des de la convicció (inconscient) del nen, que aquesta és la única manera de fer música. El respecte entre ells i envers les professores és un dels valors més remarcables, més enllà del poliment de veus blanques treballades amb una combinació d’ofici i tendresa. Són corals on hi regna l’harmonia, l’ordre, i amb veus rodones i atentes a les dinàmiques. Els nens aprenen les tècniques de la veu, la memòria i la posició a l’escenari a través del joc. Cal fer molta feina sense que els nens s’adonin que estan treballant, afirma Laia Armengol, pianista del Cor Petits i Mitjans, formacions dirigides, respectivament, per Mercè Pi i Glòria Fernández. A nivell pianístic, Armengol, explica que part de la seva feina consisteix a crear un clima adequat per a les veus més tendres i adaptar-se a les necessitats específiques dels nens. És molt important trobar una articulació acurada, ja que els nens t’imiten quan canten amb tu. De fet, segons remarca Josep Buforn, pianista del Cor Jove, la referència del piano és fonamental i cal ser molt curós, fins i tot, amb els professionals, ja que una mala articulació pot causar lesions vocals.

José Manuel Freijó, pare de l’Escola, reivindica la feina de Mercè Pi, una mestra que «pica pedra, poleix les veus, i la seva feina hauria de ser encara més». Mercè Pi sap molt bé com estimular la creativitat dels nens i treballa tots els aspectes musicals i de concentració a través de les cançons, els ritmes i el moviment. És molt important que els nens entenguin què canten i integrin el significat en el so, les dinàmiques i l’expressió corporal. Si bé compten amb el suport de Laia Armengol, Pi reivindica que la pianista hauria de ser present a les classes encara més estona. Glòria Fernàndez, directora del Cor Mitjans, comença a treballar la polifonia a dues veus i té l’oportunitat de fer assajos parcials amb integrants dels cors. Insisteix també en el treball de la tècnica vocal a través de l’experimentació, l’expressivitat i la importància de la consciència corporal, treballada per mitjà del moviment lliure o de coreografies específiques.

Tal vegada, la feina més complicada la té la Glòria Coma, amb un cor amb edats tan diverses i grups amb interessos tan diferents com ho són els nens d’onze anys i els adolescents de quinze. A més, cal sumar-li l’experiència dels nois, que fan el canvi de veu en aquest viatge pel Cor Infantil i sovint han d’ingressar abans d’hora al Cor Jove. «Faig una feina gairebé de coach amb acompanyament psicològic», comenta Coma, al capdavant d’un cor que anteriorment havia liderat Elisenda Carrasco. El repertori de vegades queda encotillat per la demanda del cor i, per motivar els alumnes, combina les obres clàssiques amb la cançó moderna. Pau Casan, el pianista, creu que «els nois no són conscients de la importància de les obres que fan» i, quan li demanes per la seva feina, li costa de definir el seu paper al costat del Cor. Fa poc van participar a Les vespres de Monteverdi, dirigits per Sir John Eliot Gardiner, i ara col·laboren en els concerts de la Simfonia dels Mil de Mahler a l’Auditori.

Els nens d’entre vuit i quinze anys assisteixen a les classes de llenguatge de l’Escola Coral, els professors de la qual són Laia Armengol, Glòria Fernàndez, Edwin Garcia i Mercè Pi. A les classes treballen molt l’afinació, els dictats harmònics i el ritme, i desenvolupen la capacitat auditiva, activitats encarades a la millora del cant coral. És fonamental assolir un alt nivell de lectura musical i fer èmfasi en els aspectes més pràctics que teòrics com a mitjà per arribar a l’excel·lència dels cors. Mercè Pi assegura que és bo que els nens no comencin llenguatge musical pròpiament dit fins als vuit anys, ja que a aquesta edat tenen ja el cap més endreçat i s’avança molt ràpid. És cert, a més, segons Laia Armengol, que els nens que fan instrument llegeixen més ràpid. Atès que l’instrument de l’Escola Coral és la veu, la resta d’instruments els han d’aprendre fora de l’Escola Coral. Darrerament s’ha establert un acord amb l’Escola de Música del Palau i el Conservatori del Liceu.

El pas cap al Cor Jove o el Cor de Noies resulta ser un punt d’inflexió fonamental. Alguns coincideixen a dir que escollir un cor o l’altre, més enllà de les afinitats de repertori, té connotacions extramusicals, com ara les relacions personals. De vegades costa de triar quin dels dos camins a seguir, però tots els cantaires coincideixen a dir que quan ets dins d’un cor, sigui quin sigui, t’hi sents molt a gust. Tanmateix, els alumnes tenen l’oportunitat de canviar-se a l’altre si així ho consideren oportú. El treball dels cors joves és cansat i exigeix molt del cantaire. Assagen tard i la majoria dels nois i noies compaginen el seu compromís amb la formació en què canten amb una carrera, la resta d’estudis musicals, les dues coses o d’altres activitats. Entre els setze i els vint-i-cinc anys canvia molt una vida i tot es viu molt intensament. Judit Almúnia afirma que va molt bé combinar la música amb altres activitats, ja que ajuda a reestructurar-se mentalment. Per això, el treball humà ha de ser paral·lel al treball tècnic.

En aquesta fase de la formació, els cantaires estan subvencionats per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i, a banda de no pagar cap quota, reben classes individuals de cant un cop per setmana de forma gratuïta a les estances del Conservatori del Liceu, a Plaça Urquinaona. Els professors del Cor Jove són Elisenda Arquimbau, Esteve Gascón, David Hernández i Anna Ollet, i Oriol Rosés s’encarrega de formar les integrants del Cor de Noies. Els alumnes tenen dret a mitja hora de classe individual, però treballen per parelles una hora seguida, i així aprenen de l’evolució dels companys. Anna Ollet testimonia que els joves van molt motivats a classe perquè no tenen la pressió d’una prova i els resultats són molt bons. Treballen repertori, passatges complicats del Cor i se centren molt en empastar la veu i ser conscients que han d’escoltar la resta. Sovint es treballa la tessitura més fluixa per compensar i aconseguir el màxim de versatilitat i, si bé la tècnica és la mateixa que per a un solista, saben que en el cor hauran de sacrificar volum. En aquests nivells ja hi ha molts alumnes que estudien cant en algun conservatori o a l’ESMUC i, com afirmava Serena Sáenz, no hi ha incompatibilitat entre cantar en un cor i voler desenvolupar una carrera de solista. En els països mediterranis la cultura coral està molt desvinculada de la del solista. En canvi, a Centreeuropa, es troben molts casos en què els cantants professionals canten en un cor. Els alumnes de cant tenen, a més, l’oportunitat d’assistir, puntualment, a classes magistrals amb altres professors, com ara Manuel García Morante o Carme Bustamante.

L’aposta de la Fundació és molt important, per això l’exigència és altíssima. Tant Esteve Nabona (Cor Jove) com Buia Reixach (Cor de Noies) treballen per tal que, en una edat de canvis psicològics i hormonals, persisteixin el rigor i la passió per l’excel·lència. Si bé tots dos cors presenten idiosincràsies diferents, comparteixen la descoberta i el gaudi de la immediatesa. Els cantaires comencen a ser conscients de la importància de les obres que treballen i que cal complir amb la responsabilitat que comporta l’oportunitat de formar part d’aquests cors. Part d’aquesta responsabilitat l’assumeixen els caps de corda i els representants del cor, que serveixen de pont amb el director o directora en grups que voregen la seixantena d’integrants (Cor Jove) i la trentena (Cor de Noies). Els cantaires arriben a tenir tanta qualitat que sovint fan reforços a l’Orfeó.

Si bé la majoria dels cantaires de l’etapa juvenil procedeix del Cor Infantil, el Cor Jove i el Cor de Noies també es poden nodrir d’altres cors, com el Cor Vivaldi en el cas de les noies, i de l’Escolania de Montserrat, en el dels nois. El curs passat, el Cor Jove va interpretar la seva primera òpera al Petit Palau, Dido&Aeneas, el gener passat va actuar a la seu dels Petits Cantors de Viena (MuTh) i fa quinze dies presentaven nou repertori al Palau amb l’ONCA (Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra). Les claus d’Esteve Nabona són exigència, exigència i exigència. «Tots els cors que ha dirigit l’Esteve sonen igual, busca un so i no para fins aconseguir-ho» declarava Josep Buforn. Segons Martí Marimon, actual cantaire de l’Orfeó i ex-membre del Cor Jove, en aquesta formació s’assoleix una experiència molt completa. Els cantaires tenen un nivell de lectura molt elevat, i la qualitat va en alça, de manera que podem parlar d’una formació d’elit, equiparable a moltes corals de Centreeuropa. Josep Buforn, sempre al costat d’Esteve Nabona, considera que la tasca de pianista de cor és esdevenir un polidor, de fer brillar les veus que acompanya. El piano ajuda a un aprenentatge indirecte, en una lliçó de solfeig inconscient. «Cal escoltar molt i saber com ajudar sense prendre protagonisme», afirma el pianista.

Moltes veus coincideixen a dir que Buia Reixach treballa molt l’aspecte humà. «Cal molta paciència», afirma.  Els seus punts forts, segons Pep Surinyac, pianista del cor, són la motivació, la musicalitat, la intuïció, la dedicació i la vessant humana. Surinyac considera que ell té poder a l’ombra, i pot influir molt en l’articulació, el tempo i les dinàmiques. El cor de Noies va néixer l’any 2000, un any més tard que l’Escola Coral, per tal de compensar el desnivell quantitatiu que hi ha entre nois i noies. Lluís Vilamajor en va ser l’iniciador, amb el mateix Josep Surinyac al piano. Hi ha noies que escullen el cor perquè es troben de gust amb un repertori de veus blanques —Buia Reixach insisteix que parlem de cor de noies, ja que les veus blanques inclouen els nens i els contratenors, i no és el cas. Amb el repertori es fa una feina de recerca important, ja que hi ha poques obres de veus blanques en cartell i, per això, cal trobar l’equilibri i cercar alternatives per fer el producte més atractiu, com ara buscar personalitats o una bona escenografia.

El cor de Noies s’esforça per tal d’esdevenir, de ple dret, una part important del planter de l’Orfeó Català. Les noies veuen encara l’Orfeó com una formació llunyana —fet que no passa en el Cor Jove, ja que darrerament hi ha hagut traspassos de veus d’un cor al gran i la mitjana de l’Orfeó s’ha equilibrat. És àmpliament reconegut que encara cal fer molta feina per rendibilitzar els esforços que l’Escola Coral i la Fundació inverteixen en el Cor de Noies i una de les claus és reforçar l’autoestima de les membres de la formació que, de vegades, se senten infravalorades. Per això hem de reivindicar la seva feina, tenint en compte que des de la Institució s’ha treballat molt en aquest terreny. Maria Feced, nova al cor de noies, va notar un nivell molt elevat quan va entrar al cor, una feina molt exigent en què cal centrar totes les energies. No els costa seguir el ritme, diu, perquè totes saben què hi van a fer. És cert, però, que les noies que pugen dels cors anteriors tenen la vessant social molt més cuidada i que les noves van més per lliure. Feced va viure Sant Esteve amb molta il·lusió, li va agradar molt la logística, amb tanta gent involucrada, i va prendre consciència que al darrera hi ha una gran entitat. Per la seva banda, Mireia Robla, veterana del Cor i alumna de l’Escola des de petita, remarca l’alt nivell de lectura de les noies. Les que fa anys que hi són veuen com ha evolucionat el nivell del cor. El cor de Noies està treballant actualment l’obra de Domènech Els Planetes i diversos Lieder de Schubert, Schumann, Mendelssohn i Brahms, que presentaran l’1 de juny.

Formar part de l’Escola Coral és, en molts casos, un projecte familiar. Per tal de donar l’oportunitat als pares d’entendre de primera mà què viuen els seus fills, el curs passat es va crear el Cor de Mares i enguany s’ha iniciat el Cor de Pares, tots dos dirigits per Buia Reixach. Hi ha pares molt involucrats, com en Jordi Segura, que fa de monitor en els viatges i se situa entre bastidors als concerts. Tot i ser molt actiu, afirma que «recull més del que sembra». Segura reivindica la veu com a instrument i comenta que al nostre país això encara no es valora prou. Creu que cantar al Palau ha centrat molt les seves filles i els ha aportat sentit de la responsabilitat. El 2006 marca un punt d’inflexió en les relacions entre la Institució i els pares. Des de llavors, les famílies creen la Junta Escolar que, amb dos representants de cada cor —el Cor Jove i el Cor de Noies són representats pels els mateixos cantaires— realitza dues reunions l’any i intenta col·laborar en el bon funcionament dels cors en el terreny logístic. Asseguren que des d’aleshores hi ha molta més comunicació, transparència i col·laboració entre les famílies i la Institució. Els pares fan diverses activitats per tal que els viatges surtin més econòmics. És una manera de fer companyonia i valorar l’oportunitat que tenen els seus fills de cantar en una institució tan solvent.

Més enllà de l’excel·lència i la cura de veus privilegiades, l’Escola Coral desenvolupa un projecte social iniciat fa dos cursos, sota el nom de Clavé XXI que, des de 2010, vol reprendre la idea germinal de Josep Anselm Clavé de millorar la societat per mitjà de la música. D’aquesta manera, diversos nens i nenes de Ciutat Vella, en molts casos en situació de vulnerabilitat, a partir dels sis anys d’edat poden arribar a cantar al Palau de la Música Catalana. Actualment formen part del projecte dinou cors que junts reuneixen més de 360 nens, dirigits per professors de l’Escola Coral i per alguns membres dels cors juvenils que s’estan formant en cursos de caps de setmana de direcció i pedagogia, sota la tutela d’Esteve Nabona. Clavé XXI pren un toc humanista i vol reforçar l’autoestima dels nens, esdevenint un projecte integrador.

La xarxa coral catalana és molt potent, però està mancada de visibilitat. Cal saber comunicar i seduir els mitjans, per tal que, de tant en tant hi donin un cop d’ull que permeti revertir el desconeixement que es té del món coral. Passen coses molt interessants que queden esmorteïdes en un ambient massa endogàmic. Cal trencar també estereotips, com ara que la música coral és avorrida i pesada d’assajar. A més, cal esperar que es professionalitzin més cors, a banda del Cor de Cambra de l’Orfeó Català i el Cor del Liceu.

El gran èxit de l’Escola Coral és que tots, alumnes, pares, professors i directors, se senten part del Palau, d’un dels espais més simbòlics del nostre país, on cantar és una manera de viure i l’educació de la veu, un treball integral.