‘La noia del tren’, el llibre que ha seduït 2 milions d’americans

18.05.2015

Paula Hawkins va enviar el manuscrit de La noia del tren a les editorials abans de tenir-lo acabat. Però als editors no els va caldre llegir el final per tenir la certesa que aquest thriller obscur triomfaria. Mesos més tard, la resposta dels lectors indica que no s’equivocaven. La noia del tren ha atrapat prop de 2 milions de lectors nord-americans, s’ha col·locat de número 1 a les llistes dels més venuts al Regne Unit i a EUA i s’ha traduït a 42 llengües. Ara, La Campana edita la novel·la en català i, des de Núvol, publiquem en primícia les primeres pàgines.

Paula Hawkins

Paula Hawkins

RACHEL

Divendres, 5 de juliol del 2013

Matí

Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser– entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta i en els peus que les portaven.

El tren fa una batzegada i es posa en moviment amb un xerric. Deixem enrere la petita pila de roba i continuem avançant xino-xano cap a Londres. Al seient del meu darrere algú deixa anar un sospir d’irritació i impotència. El tren amb parada a totes les estacions de les 8.04 d’Ashbury a Euston pot posar a prova la paciència del passatger més veterà. Se suposa que el trajecte hauria de durar cinquanta-quatre minuts, però po­ques vegades és així: és un tram de vies antic, decrèpit, carregat de problemes de senyalització i d’obres que no s’acaben mai.

El tren continua sotraguejant a pas de tortuga entre magatzems, torres d’aigua, ponts, naus i també modestes cases d’estil victorià que donen l’esquena a les vies.

Amb el cap repenjat a la finestra del vagó, miro passar les cases pel meu costat com si fos el tràvelling d’una pel·lícula. Ningú més les veu com jo, aquestes cases. Segurament ni tan sols els seus propietaris se les miren des de la meva perspectiva. Dos cops al dia, per un moment, tinc l’oportunitat de fer un cop d’ull a dins la vida d’unes altres persones. Ho trobo reconfortant, veure uns estranys sans i estalvis a casa seva.

A algú li sona el mòbil, una cançó incongruentment alegre i optimista. Els costa despenjar i la cantarella continua sonant. Noto que els altres passatgers es mouen al seient, fan cruixir el diari, teclegen al portàtil. El tren fa una batzegada, agafa el revolt trontollant i quan s’acosta al semàfor vermell comença a frenar. Intento no alçar la vista i llegir el diari gratuït que m’han donat entrant a l’estació, però les paraules se m’esborronen davant dels ulls, no hi ha res que em capti l’atenció. Encara veig aquella pila de roba a tocar de la via, abandonada.

Dilluns, 8 de juliol del 2013 

Matí

Quin descans tornar a ser al de les 8.04. No és que estigui impacient per arribar a Londres i començar la setmana… De fet no em ve ni de gust, ser a Londres. L’únic que vull és reclinar-me en aquest seient de feltre tan flonjo i sentir l’escalfor del sol que entra per la finestra; sentir el balanceig del vagó, d’aquí cap allà, d’allà cap aquí, i el ritme tranquil·litzador de les rodes fregant les vies. M’estimo més ser aquí, mirant les cases que hi ha a tocar de la via, que gairebé enlloc més.

En aquesta línia, si fa no fa a mig camí del trajecte que faig jo, hi ha un semàfor espatllat. Dic jo que deu estar espatllat, perquè gairebé sempre està vermell. La majoria de dies ens hi aturem, de vegades només uns segons i de vegades uns quants minuts seguits. Si vaig asseguda al vagó D, cosa que acostuma a passar, i el tren s’atura davant d’aquest semàfor, cosa que passa gairebé sempre, tinc una visió privilegiada de la meva casa de la vora del tren preferida: la número quinze.

La número quinze s’assembla molt a la resta de cases d’aquest mateix tram: una semiadossada d’estil victorià de dues plantes amb vistes a un jardinet estret i ben cuidat que deu fer uns sis metres de profunditat i que baixa fins a una tanca. Al darrere hi ha uns quants metres de terra de ningú que la separen de la via del tren. Me la conec de memòria, aquesta casa. Em conec cada maó, sé de quin color són les cortines de l’habitació del pis de dalt (beix, amb un estampat blau marí), sé que s’està pelant la pintura de la finestra del lavabo i que falten quatre teules de la part dreta de la teulada.

Sé que els vespres d’estiu, quan fa bo, els ocupants d’aquesta casa, en Jason i la Jess, surten per la finestra de guillotina i s’asseuen damunt de la teulada de l’extensió de la cuina, com si fos una terrassa. Són la parella perfecta. Ell té els cabells foscos i està fornit, fort. Un home agradable d’aquells que et fan sentir protegida. Té un riure preciós. Ella és menudeta, guapíssima, de pell clara i amb els cabells rossos i molt curts. Amb la seva estructura òssia es pot permetre un pentinat així, té els pòmuls sortits i lleugerament pigats i una mandíbula delicada.

Mentre estem aturats al semàfor, els busco amb la mirada. Moltes vegades al matí la Jess és a fora, sobretot a l’estiu, prenent-se el seu cafè. Algun cop, quan la veig allà, tinc la sensació que ella també m’està veient a mi, em fa l’efecte que m’està mirant directament i em vénen ganes de saludar-la amb la mà. Sóc massa vergonyosa. En Jason no el veig tant, passa molt de temps a fora per feina. Però encara que no hi sigui cap dels dos, intento imaginar-me què deuen estar fent. Potser aquest matí tenen tots dos el dia lliure i ella és al llit mentre ell fa l’esmorzar, o potser han sortit a córrer plegats, perquè fan coses així sovint. (En Tom i jo solíem sortir a córrer junts cada diumenge, jo forçant una mica el ritme i ell a mig gas perquè poguéssim anar de cantó.) O potser ella és a l’habitació de convidats, pintant; o potser s’estan dutxant tots dos junts, les mans d’ella fent pressió contra les rajoles i les d’ell agafant-li els malucs.

Pots llegir la resta del capítol aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. ràpid i fàcil de llegir. Fluix literàriament parlant. La idea del personatge protagonista i de l’argument en general són bones, lperò estan mal explotades. Prescindible.