La nit de les animetes

Deixeu-vos d'halloweens i recupereu les tradicions més nostrades. Jo que no crec gens en l'Església Catòlica (malgrat ser la vertadera) no deixaré de posar, aquesta nit, un parell d'animetes a la finestra del meu balcó perquè els morts de la meua família ens visiten.

Amics meus,

Deixeu-vos d’halloweens i recupereu les tradicions més nostrades. Jo que no crec gens en l’Església Catòlica (malgrat ser la vertadera) no deixaré de posar, aquesta nit, un parell d’animetes a la finestra del meu balcó perquè els morts de la meua família ens visiten.

flama

Això ho recorde, des de que tinc ús de raó, perquè ma mare les feia ben senzilles: dintre un platet, oli d’oliva i un ble de cotó fluix. L’endemà ma mare ens alçava a tots a les sis del matí i, mentre desdejunàvem d’una gotada de xocolata i pa torrat banyat en l’espessoreta, els esperits llars es gitaven als llits que ma mare havia fet amb molta tibantor perquè els llits havien d’estar en son punt quan arribassen els nostres morts.

Perquè després diguen que les tradicions “més catòliques” no són ben romanes, paganes i, fins i tot, neolítiques. Ma mare va nàixer a Oriola el 1926 i això ho va aprendre de sa mare i aquella de la seua, i aquella, i aquella… I ara em toca a mi!

Ma mare va morir fa quatre anys i mon pare va morir fa tres setmanes. Ma germana va morir als trenta-tres anys, fa ara divuit anys, i quan soterraren mon pare trobaren que el cos de sa filla, ma germana, estava incorrupte: amb pell, pèl i de tot. A mi no em va estranyar gens…. Era una santa de tan bona persona! Com que no cabien els tres taüts la posaren en una bossa ben gran però no la van desfer gens: de cos sencer.

Jo ja li ho he dit a na Lídia, ma muller: “Nena, d’aquesta nit no passa i prepararé les animetes perquè els esperits llars no es perden camí de casa”.

Després de molt insistir -es feia la sorda- he aconseguit que em digués on era el cotó d’emergència perquè l’oli d’oliva ja sé jo on es troba. I també hauré de buscar un misto, altrament dit “llumí” a l’Alguer.

El cas és que acabe d’arribar del Cementeri Nou d’Elx on tots tres viuen -o no viuen- en grandola, allà dalt, a la partida rural elxana que es diu la Penya de les Àguiles, on es veu des del Maigmó, aquí en diem la Penya Arnesa, a les llacunes de Guardamar-Torrevella. Com que avui fa ponent la claror era absoluta i gairebé veig Eivissa mar endins però, més prop, Tabarca, l’Illa, resplendia. Penseu que la mar és a unes cinc llegües d’aquest bellveure.

I la riata de cotxes, de camí al cementeri, era inacabable. Els he posats, als meus tres, dins un pitxeret d’aigua, un ramellet fantasiat amb tres roses, una de cada color: rosa, vermella i carabassa. M’he permès, fins i tot, escriure una targeta que he trobat en català a la floristeria “Arbre” del meu barri d’Altabix. Diu, no calen més paraules, “moltes gràcies”. La deuen portar de les Barcelones perquè això, al País Valencià, no es fa. És una noteta amb lletra anglesa, la meua, per si miren la bústia aquesta nit: “del vostre fill i de ton germà”. Com que he sigut sempre així, a bon segur que se’n riuen tots tres en llur tercera planta amb vistes al Camp d’Elx i a la Mediterrània.

Demà de matinet em tornen la visita. N’estic convençut…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació