La New Generation triomfa en el LIFE Victoria

23.12.2016

Fa un parell de mesos us parlava de l’atípica abundància de recitals de Lied a Barcelona durant els mesos de novembre i desembre. Doncs bé, tot passa, i els dos darrers concerts del LIFE Victoria han tancat aquesta setmana aquest període de vaques grasses. El Pavelló Sant Rafael, guarnit amb un acollidor arbre de Nadal, ens rebia dimarts 20 pel recital de Joan Martín-Royo i Pierre Réach, un concert a benefici de l’ONG Le Refuge de Kol que impulsa el baríton, i dimecres 21 pel recital en homenatge al compositor mexicà Salvador Moreno, en el centenari del seu naixement.

Mercedes Gancedo| Foto: Josep Vicens

Mercedes Gancedo| Foto: Josep Vicens

Aquest concert hauria hagut de tenir com a protagonistes dues cantants mexicanes, la soprano Maria Katzarava i la mezzosoprano Rocío Támez, acompanyades per Francisco Poyato; els virus, però, sempre tan inoportuns, ens van deixar sense la presència de la soprano. La va substituir Mercedes Gancedo, que el dia abans havia estat la telonera de Martín-Royo i va acabar sent la triomfadora en aquest final del festival; dimarts la va acompanyar Carmen Santamaría i dimecres Beatriz González. Com veieu, molts noms i moltes coses per explicar.

Joan Martín-Royo és un bon cantant de Lied, però els bons cantant també tenen dies menys bons; en aquests casos és molt important que el pianista faci de xarxa de seguretat però, ai!, i si el pianista no té tampoc un bon dia? Si a això hi afegim un programa tan conegut com exigent, la sensació final és d’oportunitat perduda. La primer part del recital era per a Dichterliebe de Schumann, un cicle extraordinari pels oients i ple de paranys pels intèrprets, començant (en tots dos casos) pel primer Lied, aquest “Im wunderschönen Monat Mai” que no acaba de definir una tonalitat i ens manté en suspens. El Dichterliebe de Martín Royo (qui, per cert, va optar per l’escriptura alternativa a “Wenn ich in deine Auge seh’” i “Ich grolle nicht”; no és gaire habitual i és interessant) i Réach no va acabar d’enlairar-se malgrat els bons moments, que també en va tenir; massa desencontres entre tots dos, massa indefinicions en el caràcter de la interpretació. No van canviar gaire les coses a la segona part, dedicada a Lieder de Schubert amb la nit com a tema (no és arriscat treure de context “Gute Nacht” i, sobretot, “Des Baches Wiegenlied?”); Joan Martin Royo es va entregar, però la seva veu va donar mostres de cansament i el seu company no li va donar gaire treva, tapant-lo en diverses ocasions.

L’excés de volum del piano de Pierre Réach va cridar l’atenció per comparació amb la mesura de Carmen Santamaría. Sant Pau és una joia arquitectònica, però va ser concebut com a hospital (molts lectors el recordareu així), no com a auditori. Al Pavelló Sant Rafael, el públic es distribueix en semicercle entorn del piano, de manera que tothom és molt a prop dels artistes; només hi ha quatre o cinc fileres de cadires. Aquesta disposició té els seus avantatges pel públic, però pels pianistes és un repte. És comprensible, per tant, que els pianistes de la New Generation, músics de vint-i-pocs anys, ensopeguin amb l’acústica de la sala. Però la Carmen Santamaria no ho va fer; no només no va ensopegar sinó que va oferir un so molt bonic, tocant amb sensibilitat i ben atenta a la seva cantant, la soprano Mercedes Gancedo. Van interpretar una obra de joventut de Schoenberg, els Vier Lieder, op. 2, i una selecció d’una altra clau de volta del repertori, el Liederkreis, op. 39 de Schumann, unes poques cançons que ens van permetre admirar la càlida veu i la naturalitat d’aquesta jove cantant de només vint-i-sis anys. No puc parlar de sorpresa, perquè l’havia escoltat abans, el darrer cop fa només unes setmanes al concert final de les masterclasses del LIFE Victoria, però sí de confirmació d’una molt bona sensació inicial. Poc que ens pensàvem després del seu miniconcert que a l’endemà hi tornaríem!

Com deia al començament, Maria Katzarava va haver de suspendre la seva actuació i el recital de cloenda del festival es va convertir en dos recitals més breus; el primer presentava Rocío Támez, acompanyada de Francisco Poyato. Amb la primera obra que van interpretar, les Cinco canciones negras de Montsalvatge, Támez va exhibir ja la seva millor basa, l’expressivitat; una expressivitat tan encomanadissa que Poyato, que també ho és molt, d’expressiu, es va deixar endur en algun moment per l’entusiasme, sigui dit només com a anècdota; la interpretació de Canto negro, per exemple, va ser excel·lent. Aquesta expressivitat de cantant i pianista s’adeia perfectament amb el següent cicle, Paper Wings, compost per Jake Heggie amb textos de la mezzosoprano Frederica von Stade dedicats a la seva filla; quatre històries de criatures, tendres i divertides. L’actuació de Támez i Poyato va acabar amb tres cançons de l’homenatjat de la vetllada, Salvador Moreno.

I va tornar Mercedes Gancedo a l’escenari. Si el dia abans havia deixat el públic sorprès i encuriosit, aquest cop va triomfar. La primera part del seu programa va girar entorn dels secrets, començant per Le secret de Fauré i acabant per Nur wer die Sehnsucht kennt en la versió russa de Txaikovski, passant per Schubert, Schumann i Wolf. Cançons totes elles contemplatives que Mercedes Gancedo va defensar molt bé, amb una maduresa no gaire habitual a la seva edat. Beatriz González Miralles, per la seva banda, va estar tan encertada en l’acompanyament com ho havia estat Carmen Santamaria el dia abans. Però quan realment el duo va aconseguir, com m’apuntava algú en acabat, aquell silenci que només se sent quan el públic està absort, va ser amb les cançons dels compositors argentins (com la cantant) Guastavino i Ginastera. Impressionants totes dues, la Mercedes i la Beatriz, en la seva interpretació de Triste. Caldrà estar ben atents a les carreres d’aquestes tres joves intèrprets (hi afegeixo, és clar, la Carmen). Un bon final per a la quarta edició del LIFE Victoria.