La música que s’explica

20.12.2016

El cap de setmana del 16 al 19 de novembre l’OBC va interpretar una selecció de Des Knaben Wunderhorn de Gustav Mahler i la Simfonia número 6 en Si menor, op. 54 de Dmitri Xostakóvitx, dirigits per Kazushi Ono. El baríton solista havia de ser l’americà Thomas Hampson però va anunciar la cancel·lació a causa d’una traqueïtis viral. L’encarregat de substituir-lo va ser el polifacètic Dietrich Henschel, coneixedor de l’obra de Mahler, de la qual té un disc amb Harmonia Mundi.

Dietrich Henschel

Dietrich Henschel

La primera part del concert de divendres va estar dedicada a una selecció dels Lieder Des Knaben Wunderhorn que Gustav Mahler va escriure des de finals del 1887 fins al 1901. Aquestes peces estan basades en les del cançoner alemany que porta el mateix nom, editat per Arnim i Bretano, a través dels quals Mahler va sentir una connexió profunda amb les arrels de la cultura germànica.

Els Lieder d’aquest cicle són un tresor orquestral amb una paleta cromàtica riquíssima que va tardar una estona a brillar en tota la seva plenitud. Algunes d’aquestes peces resulten més amables per a veu femenina que per baríton: són orquestralment denses en el registre greu i això dificulta la recepció del so, fet que exigeix molta cura a la direcció. Va ser amb Wo die schönen Trompeten blasen que l’orquestra va desplegar un nou amalgama de sensibilitats i va tractar amb cura Henschel. El baríton va ser molt expressiu, comunicant amb el cos sencer fins a l’element més minúscul de la música, i amb una capacitat de reacció sorprenent davant els imprevistos.

Das irdische Leben va ser especialment intens, romàntic, expressant l’angoixa i la ràbia d’una manera molt diferent de com ho fa la música de Xostakóvitx que sentiríem després. La selecció dels Lieder va ser cuidada, deixava veure clarament els elements que se’n traspuen a les Simfonies Wunderhorn, incentivant una comprensió més global de l’obra de Mahler.

El clímax de la primera part el vam trobar en els bisos. Wer hat dies Liedlein erdacht, va ser una sorpresa, primer per la desimboltura i seguretat que va demostrar el baríton, que va mostrar-se encara més expressiu i lliure en l’aspecte musical i dramàtic, amb unes coloratures i fiato espectaculars. En segon lloc, per la sensibilitat amb la qual l’orquestra va construir la música al voltant de la veu.

La segona part va estar dedicada a la Sisena Simfonia de Xostakóvitx, escrita l’any 1939 mentre es recuperava del preu que havia hagut de pagar per Lady Macbeth del districte de Mtsensk, procés iniciat ja per la Cinquena Simfonia. El compositor havia anunciat que la Sisena seria una simfonia monumental i en honor a Lenin. El resultat final no podria estar més allunyat d’aquest propòsit. Es tracta d’un testimoni històric emocional i polític, com ho poden ser les paraules de Pasternak: el compositor sabia molt bé el que era tractar amb gent que “eren pedres, no persones. Principis, disciplina.” Això i les seves conseqüències són el que plasma aquesta partitura. L’obra comença amb una virulència somorta, amb unes brases negres que van enrogint i encerclen la ràbia després d’una lletania quasi eterna. En aquests casos de crescendo perllongat és especialment complicat preservar-se de la inèrcia natural cap als volums més intensos i guardar-los pel final. En el segon moviment sentíem una construcció imbricada extensa i marcial, la bèstia començava a despertar. Al final, quan tot esclatà, ens vam adonar que els volums havien estat regulats amb intel·ligència i cura, fent palès fins a quin punt l’OBC i Ono poden transmetre intensitat i implicació.

No és la primera vegada que els sentim fent interpretacions corprenedores del compositor rus. En aquesta ocasió cal felicitar especialment la secció de vent-fusta, que va fer un molt bon paper, sobretot al llarg del tercer moviment. També hi va haver molta riquesa tímbrica en les cordes i, en conjunt, van explorar molts més registres expressius en aquesta part que en la primera. La interpretació de l’OBC i Ono ens va ajudar a entendre la persona darrere de la música, algú que devia estar, citant Pasternak altra vegada, “aterroritzat i melancòlic, furibund i exaltat, com ho estaven tots aleshores en aquell país”.