La música i l’aigua: Become ocean

El dijous es va obrir el Festival Sónar a L’Auditori, en col·laboració amb el Sampler Sèries, amb un doble concert. El primer va ser la interpretació de Become Ocean de John Luther Adams. Diu Adorno que «cap frase de vuit compassos pot sincronitzar-se realment amb un petó filmat». Una cosa similar va succeir ahir amb l’intent de John Luther Adams de posar en música l’oceà. De fet, des del principi el tictictic de metrònom de l’auricular que portava el director, Brad Lubman, feia complicada la immersió en la construcció sonora que proposa aquesta obra, per no dir la contradicció de base de mesurar en un tempo estricte l’orgànic i canviant de l’aigua.

Guardonada amb el Premi Pulitzer 2014 i amb un Grammy en 2015, a més de vanagloriada per crítics com el ja conegudíssim Alex Ross, Become Ocean promet, com va explicar el compositor, fer que l’oient no escolti l’aigua, sinó que es converteixi en l’aigua: d’aquí el títol de la peça. Tanmateix, i potser perquè sóc poc amiga de les explicacions pròximes a la mística musical i crec que la peça ha de ser capaç d’explicar coses per si mateixa, em va sobrar el vídeo inicial en què s’explicava, d’alguna manera, el posicionament més adequat per escoltar-la i no eines d’escolta que permetin a l’oient entendre –i no tant ratificar el que se suposa que apareix en l’obra.

A nivell musical, jo Become ocean no la dividiria, com suggereix Serafín Álvarez a les notes del programa de mà, per la seva dinàmica (crescendo, clímax, diminuendo), sinó per les dues grans capes sonores amb les que articula el discurs musical: el de l’ostinato de la percussió (i en concret, de les marimbes) i les melodies minses que s’anaven passant els diferents instruments. La complexitat de la melodia era mínima no només per la seva construcció, sinó també perquè en la corda es limita als tremolo, als trinats mesurats ja variolatge, mentre que els vents prenien les notes de la melodia de la corda en tenuto, formant així el matalàs harmònic de l’obra. Es tracta, doncs, d’un treball d’unió entre un llenguatge minimalista més proper a Glass que a Reich, per exemple, i d’una espècie de espectralisme que acaba diluint-se en acords pseudotonals. La interpretació, per part de l’OBC, va ser lacònica i una mica descafeïnada.

Serafín Álvarez assenyala que «no seria desencertat associar la idea romàntica de sublim Become Ocean, a un espai immens, suspès en el temps […] i que ens provoca emocions plaents i aterridores alhora». Fins i tot ho compara amb el mar de El monjo de Caspar Friedrich. A diferència de La mer de Debussy, que deixa que la música parli del desconegut del mar, de tot el que amaga a les limitacions de l’ésser humà, Luther Adams repeteix en la seva música alguns estereotips sobre el mar, una cosa que feia que després d’alguns minuts ja res aterrís, sinó que la música es convertís en un bàlsam.

El resultat recordava llocs comuns del concepte de mar, amb una herència molt accentuada de la música de cinema. El que el títol i l’explicació del compositor suggerien apareixia sense sorpreses, sense novetat, en la peça: corresponia exactament a l’expectativa que es creava de trobar posada en música determinada idea de mar. Si és cert que l’obra sorgeix amb ànim de parlar en música del canvi climàtic, i que es podria considerar, com diu Alex Ross, “l’apocalipsi més bell de la història de la música”, crec que s’imposa el concepte d’oceà dels d’aquí, per als quals el mar és una mica relaxant i que ofereix preguntes per a meditar amb el so de l’aigua (potser així es justifica la seva proximitat amb Caspar Friedrich), però no s’ha de confondre amb un suposat “activisme ecològic” de l’autor –almenys això no apareix en la peça, que té tendència a ser bonica, a mostrar el reconciliat, com si així estigués la nostra naturalesa malmesa i maltractada– i molt menys a parlar d’altres realitats sobre altres oceans, el dels d’allà, els que es moren en pasteres i troben en l’aigua la seva tomba.

Mentre altres concerts de Sampler Sèries se celebren a les sales petites de l’Auditori, el gairebé ple de la Sala 1, plena d’abonats al Sónar, demostra que el fet que molts lamentin que els concerts de música contemporània sempre estan buits i sense gent jove té més a veure amb la campanya de màrqueting que hi ha darrere i l’empaquetatge del concert. Una cosa similar va succeir amb el que venia a continuació, el de Down in midi, a la pèrgola i amb barra lliure: aquí la música no semblava que importés, el més important era l’activitat social i suposo que el postureig a les xarxes socials. A les properes sessions de concerts de contemporània fora del Sónar, hi tornarem els mateixos de sempre, mirant-nos amb complicitat, com es miren els rars del cole en sortir al pati.