La Música callada de Sira

23.01.2017

Reconec la valentia de la proposta de la pianista Sira Hernández, amb els quatre llibres de la Música callada de Frederic Mompou al programa del concert del dia 19 de gener de 2017 al Petit Palau de la Música Catalana.

Sira Hernández

Sira Hernández

Sira Hernández ha volgut oferir els seus coneixements, amplis i reposats, sobre l’obra de Mompou en un concert arriscat, o si més no allunyat de les propostes que concedeixen espai a la música més coneguda, a aquella que pot aixecar de les cadires als espectadors. Però he de dir que aquesta valentia de la Sira és ben rebuda per alguns incondicionals de Mompou, com ara jo, i pel que vaig poder viure també per un bon grapat de persones que es van aixecar de les seves cadires al final del concert, tot aplaudint, per agrair a la Sira no només la valentia, l’honestedat i el risc, sinó, i això al cap i a la fi és el que conquereix els cors dels espectadors, la noble execució i la vida íntima que ressonava amb cada callada nota dels quatre llibres.

El concert va començar amb una proposta de Salvador Brotons, els Tres nocturns “alla Chopin”, Op.116, obra escrita el 2010, i recordant el que deia Granados de les seves Tonadillas en estilo antiguo, per posar un exemple de casa nostra, que s’inspiraven però sense manllevar les melodies, l’obra de Brotons s’inspira en Frédéric Chopin però no pas en obres en concret del compositor polonès, sinó en un cert ambient de Nocturn, on la calma i la serenor dels moviments -Lento, Larghetto i Andante- preludiava amb gran encert la segona part, la de la Música callada. Brotons sap construir ambients ben diversos, i aquests nocturns són obres ben construïdes que crec que s’han de tenir en compte en ofertes musicals al nostre país. I dic això perquè la sensació que tinc, comentada i compartida amb professional de la música catalana, és que els programadors tenen por de programar obres de catalans, fins i tot de l’Enric Granados, del qual, en aquest any, que ja hem acabat, de celebració de la seva mort han estat programades obres sense risc, majoritàriament les de piano, de vegades les Tonadillas, però en cap moment les seves obres per a orquestra, o les seves propostes líriques més desconegudes.

Per això és doblement, o triple, o més encara, d’agrair que el Palau de la Música Catalana hagi programat amb Sira Hernández a Mompou, i hagi convidat a Brotons com a director convidat 2016-2017. Continua sent obres de petit format, però és valent i això ho hem de reconèixer.

Escoltar la Música callada és per mi com navegar en un núvol plaent, esponjós i canviant, un núvol des del qual puc veure la terra i la vida que em commou de la nostra Catalunya vital. Aquesta obra preciosa porta la vida en cada nota, i no n’hi cap que sobri ni que s’hagi escrit per omplir un espai de temps. Al contrari, respira i batega amb una profunditat gens habitual en la música de la segona meitat del segle XX. Mompou va ser fidel a un temps que res tenia a veure amb tota això, i ens va deixar una obra mestra de música calmada, de música per a gaudir amb tots els sentits, calladament, gairebé sense necessitat de respirar. És la música que cerco quan vull pujar als núvols de l’art i veure des d’allà com la vida em porta cap a la bellesa de la terra i cap al món dels sentiments de pau espiritual. És la Música callada de Mompou.

Aquesta obra l’he escoltada moltes vegades interpretada per Sira, des d’un CD que fa temps vaig comprar, i que de vegades també programen a la ràdio. I és clar que no és el mateix sentir-ho en directe, la música enllaunada no deixa de ser un substitutori de la real, i és clar, també, que em feia una gran il·lusió poder assistir al concert del Petit Palau, conèixer personalment Sira, i volar impulsat per les seves notes al núvol de la pau creat per Mompou. I ho va aconseguir amb escreix, amb una interpretació de les que saps que no són una repetició més d’una obra tocada massa cops, i a la que li manca l’ànima; no, ben al contrari la seva interpretació és d’aquelles que surten al moment, de les que, si comparessis amb una altra de la mateixa pianista, podries dir que mai ho fa d’igual manera. I això és interpretar, això és el que diferencia l’art de la repetició maquinal d’una obra. Vaig gaudir molt, i molt més del seu art. Gràcies Sira!

De propina ens va deixar una meravellosa Charme II de Mompou, un regal per arrodonir una boníssima vetllada musical, callada i nocturna, nocturna i callada.