La màgia dels cignes

26.09.2015

El popular llac dels cignes de Txaikovski exhaureix totes les entrades del coliseu de la Rambla al llarg de cinc jornades, per part d’un espectacular English National Ballet, amb direcció artística de Tamara Rojo, coreografia de Derek Deane i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta de Gavin Sutherland.

El Llac dels Cignes al LiceuPoc podia arribar a imaginar, Piotr Illich Txaikovski, que el seu primer ballet es consagraria com el més transcendental de la història i referent universal, fins i tot dos segles després de la seva estrena. Des d’aquell 1895, quan es produí la gènesi creativa d’una partitura màgica i la coreografia del prodigiós Marius Petipa, encara ara segueix sent una fórmula que causa furor a tots els teatres del món on es representa, i ha esdevingut un trampolí a l’estrellat per a les joves promeses del ballet clàssic, generació rere generació.

La proposta de l’English National Ballet, per part de Derek Deane, pretenia atorgar una major grandiloqüència, entre d’altres característiques essent la versió representada amb més cignes del món, tot basant-se en la original de Marius Petipa i actualitzant els seus elements, així com preservant l’autèntic final dramàtic del llibret corregit per Modest Txaikovski, germà gran de Piotr Illich.

La nit d’estrena al Liceu fou protagonitzada per la talentosa Alina Cojocaru – primera ballarina principal- i el jove Dawid Trezensimiech – primer ballarí principal convidat. Una parella que va saber conjugar-se molt bé dalt l’escenari, despertant una gran sincronia i virtuosisme al llarg dels quatre actes de l’obra, mostrant al públic matisos tan contrastats com el que comporta el doble rol de la ballarina principal en la pell del cigne blanc, Odette, i en la del cigne negre, Odile; de la innocència més pura a la naturalesa més pèrfida i maligne, de la fragilitat a la sensualitat temptadora, que acaba fent de Sigfrid – qui començava sent un príncep caçador – un príncep caçat, presa de l’engany d’Odile.

L’ambientació que imaginà Txaikovski era talment present en escena. De bon principi es mostren els jardins de palau, en una visió floral i fresca – remetent-se a la natura nord-europea- on té lloc la festa del príncep Sigfrid. No hi podia faltar la música de gran pompa i esplendor, amb danses populars d’una partitura repleta de cromatismes, segell de Txaikovski. Un endinsament estilístic de paisatges frondosos i feréstecs, de màgia i misteri, claus del romanticisme alemany. Un canvi d’atmosfera molt apreciable en els respectius actes II i IV, on la presència del llac dels cignes tenyia tot el Liceu d’un encanteri. Gavin Sutherland, que va saber portar fermament l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va copsar el temperament adient per a cada quadre, especialment amb gran delicadesa durant els passatges del llac. L’efecte de les màquines de fum i la il·luminació de Howard Harrison deixaven entreveure la més d’una vintena de donzelles-cigne que donarien pas al primer encontre entre el príncep Sigfrid i Odette, també escenari del tràgic final on tindria lloc la lluita contra Rothbart. James Streeter causà una gran impressió en la pell del bruixot fosc, de tenebrosa túnica, que va aclaparar els moments de més tensió a l’obra. Molt aplaudits foren, especialment, els números de Pas de Deux – especialment a l’acte III, entre Sigfrid i Odile- com també la resta de passos a dos amb Odette. També tingueren molt bona resposta alguns dels números en solitari com al final de l’acte I, del príncep Sigfrid, les interpretacions de les donzelles-cigne durant l’acte II, així com també el conegut pas a quatre dels petits cignes i el d’Odette. Les danses d’ofrena, amb un vestuari i decorats de gran majestuositat medieval, acabaren d’arrodonir l’el·lenc de ballarins i ballarines que amb gran solvència interpretaren cadascun dels balls, d’arrel popular.

El resultat: l’èxit d’una companyia, l’English National Ballet, que s’ha consagrat entre les millors escoles de ballet de la història recent, sota la direcció artística de Tamara Rojo, i que no deixa indiferent ningú allà on els seus cignes despleguen les ales. Una realitat que en els decennis segueix avivant el somni de Txaikovski.