La lluita per La Vanguardia

5.10.2016

Pocs diaris han dominat un ecosistema comunicatiu com ho ha fet La Vanguardia a la Catalunya contemporània. Creada el 1881 com a òrgan del Partit Liberal pels germans i fabricants igualadins Carles i Bartomeu Godó, en poc temps va transformar-se en el principal diari català i en un imperi econòmic que encara perdura en mans de la família fundadora. Aquesta rellevància l’ha convertit en objecte de desig i escarni, i en subjecte d’anàlisis i memòries.

Una vista de la porta de La Vanguardia, l'any 1903

Una vista de la porta de La Vanguardia, l’any 1903

Història de «La Vanguardia» destaca dins d’aquesta bibliografia per ser un relat des de dins i, sobretot, per anar signat per Agustí Calvet (1887-1964) qui, després de la seva etapa com a director entre 1920 i 1936, prenia la ploma amb voluntat de vindicació i revenja. La vindicació incloïa tant al seu pare intel·lectual, Miquel dels Sants Oliver, com a ell mateix, per tal de bastir una suposada tradició periodística catalanista, conservadora i pactista. Tenint ben present l’exemple del seu mestre, Gaziel es presenta com la versió millorada. Així, lluitarà per assolir la direcció en solitari –i no tripartida, com va patir-la Oliver—, per aconseguir un punt d’encontre amb la propietat –consolidant un diari rendible i modern— i per dur a terme una missió: “fer-ne un gran diari d’esperit català, escrit en llengua castellana”.

La racional justificació del seu pas per La Vanguardia, encara que segurament a pilota passada, no deixava de tenir la seva lògica: el diari representava “l’únic bastió important que el catalanisme mai no havia aconseguit”. El motiu d’aquest continuat fracàs calia cercar-lo en “l’home obscur i anticatalanista rabiós que es digué Ramon Godó”, fill i nebot dels germans igualadins fundadors del diari. No és estrany que al seu pròleg, Antonio Baños en faci una lectura ‘ciutada-kaneiana’, on el curiós nom de la capçalera esdevé un nostrat i indesxifrable “rosebud”.

Els Godó i Gaziel

Malgrat que Ramon Godó se’ns presenta com l’antítesi del director Oliver, la descripció descarnada no està exempta d’una certa pietat –“immensament ric, ensems que immensament dissortat, poques vegades tants de milions hauran plogut damunt de tanta misèria”— i un cert reconeixement empresarial en haver convertit la capçalera en hegemònica dins l’opinió pública i dins el mercat publicitari. Diners, prestigi i influència posats al servei d’una família i d’una línia editorial caracteritzada per l’acatament i la defensa de l’ordre establert… fos qui fos.

Pietat i reconeixement desapareixen completament en el retrat del propietari successor: Carles Godó, “un amo inepte, cagadubtes etern, sense idees ni sentiments arrelats, de cap mena, pensant només a nedar i salvar la roba”. Gaziel l’introdueix com el seu antagonista, en un relat interessadament simplificat. La tensió havia estat real durant la República davant el decantament de la línia editorial cap a un moderat republicanisme catalanista per part de Calvet, com real havien estat les acusacions creuades durant els consells de guerra i els tribunals de responsabilitats polítiques de la postguerra, però al text domina en excés el desig de venjança.

Amb Història de «La Vanguardia», Gaziel es vindicava com a baula fonamental del periodisme català i, alhora, es venjava del silenciós menyspreu amb què el seu antic diari tractava la seva herència i el seu retrobat èxit com a literat i assagista. Però la duresa dels judicis inclosos en feia inviable la publicació. El llibre apareixerà pòstumament, de la mà de Josep Benet (1973) i posteriorment reeditat el 1994 a Empúries, en una edició ja il·localitzable. Morts els protagonistes, avui l’obra pren sentit com a testimoni i advertiment davant dels milhomes i els excessos, i en favor de virtuts cíviques més humils i més constants.

Agustí Calvet ‘Gaziel’, Història de «La Vanguardia», L’Altra Editorial, Barcelona, 2016, 184 pàgs., 16 €

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Hi ha un llibre sobre la La Vanguardia que va passar desapercebut; de fet, va ser bastant silenciat perquè als manaires de La Vanguardia no els agrada la crítica, ni tan sols la constructiva: “Diari d’una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946)”, Rafael Aracil, Andreu Mayayo, Antoni Segura (eds.), Editorial Afers, 2010. Llegim-ho tot si volem parlar del tot. Per descomptat, el meu comentari no va en contra de l’article ni de l’opinió del senyor Jaume Claret…