La lluita de Knausgård

29.06.2017

El passat dimarts 27 de juny, el hall del CCCB es va omplir de gom a gom: Karl Ove Knausgård presentava el sisè volum de La meva lluita, Dies de pluja (Altra Editorial, en castellà Anagrama). Dimarts al vespre, l’escriptor i periodista literari Antonio Lozano conversà amb Knausgård sobre la seva trajectòria literària i personal, en el marc de la programació contínua del Kosmopolis. Carla Mallol hi va assistir i n’ha escrit aquesta crònica.

Karl Ove Knausgård | © Miquel Taverna, CCCB, 2017

En els últims anys i després de rebre el premi de la Critica Noruega pel seu debut literari el 1998, Fora del món, Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) s’ha convertit en una icona literària arreu. Amb la publicació de l’obra autobiogràfica La meva lluita (2006), la seva fama agafà embranzida, consolidant-lo com una de les veus més importants de la narrativa escandinava contemporània. Són molts els fans de Knausgård que frisaven, com l’escriptora Zadie Smith, per “una nova entrega de La lluita com una dosi de droga”.

Quina és la lluita de Knausgård? Escriure’s a si mateix i la seva realitat i fer-ho sense embuts ni autocensures. I, dimarts passat, Knausgård, sense circumloquis i amb tota franquesa, parlà de la seva lluita: el seu projecte literari autobiogràfic, que recorda els Assaigs de Montaigne. L’èxit de Knausgård consisteix en narrar i descriure els detalls més insignificants del seu dia a dia: el seu raspall de dents o la seva filla tenen el mateix pes en el llibre, confessa l’autor. El seu gest recorda, inevitablement, la recerca proustiana del temps perdut.

Per a l’escriptor noruec, la vida i la literatura són una i la mateixa cosa i les dues exigeixen una pèrdua de perspectiva. Podríem viure si ens examinéssim constantment? L’escriptura demana una immersió total que, de fet, i segons l’escriptor, té molt a veure amb la vida mateixa: moltes vegades vivim sense perspectiva, immersos i sumits en el nostre dia a dia.

La fita de Knausgård rau en escriure i reescriure la banalitat i quotidianitat del seu dia a dia per intentar copsar la realitat i comprendre’s a si mateix. Paradoxalment, per a fer-ho necessita allunyar-se de la realitat: escriure és, per Knausgård, un “shut down“, com quan es juga a futbol o es toca un instrument, una desconnexió total de la resta del món, amb el que ens fa humans. Indagant en un mateix, un es topa amb la impossibilitat i corre el perill de perdre’s en un laberint sense retorn possible.

És possible, però, una presència completa plasmada literàriament? Els nostres “jo” (“selves“, en anglès) són alguna cosa més que direccions?, es pregunta l’escriptor. Segons Knausgård, socialment ens pensem sempre en relació amb els altres, el nostre entorn, i d’alguna manera en necessitem la seva aprovació. Fins a quin punt les nostres identitats són veritablement “jo” (“selves”) o rols? Però Knausgård confessa que no llegeix les crítiques que s’escriuen d’ell. En escriure hem de ser capaços de ridiculitzar-nos a nosaltres mateixos, de superar la vergonya i no dependre del “què diran”. Amb la seva prosa visceral, crua i desenfrenada (que recorda l’escriptura automàtica surrealista), Knausgård es despulla completament, diluint les fronteres entre el Knausgård literari i el de carn i ossos: “escrivint, el teu jo es plasma literàriament però ja no ets tu, passa a pertànyer a la literatura”. L’autor noruec aconsegueix forjar-se un jo literari de la mateixa manera que reescriu la seva vida convertint-la en un best-seller.

El mateix Knausgård que narra els drames familiars, les frustracions de la paternitat, les tasques domèstiques i subverteix la virilitat i l’estoïcisme noruec, en una entrevista que li va fer fa uns mesos la també escriptora noruega Siri Husvedt, menystenia les dones escriptores. La resposta de Knausgård Husvedt en preguntar-li per la carència de referents literaris femenins en la seva obra, fou: “no són competència”. Per què no haurien de ser competència les dones si durant segles tan sols havien tingut accés a la prosa íntima de la realitat domèstica? Per què interessen les intimitats i els drames domèstics de Knausgård? I si en Knausgård fos la Knausgård, hauria tingut el mateix ressò internacional?