La llista arriba a La Villarroel i sortegem entrades

13.04.2016

Després de passar per l’Espai Lliure el passat mes de febrer, La llista arriba avui a La Villarroel, on es podrà veure fins l’1 de maig. Allegra Fulton dirigeix Laia Marull, en el seu primer monòleg teatral: la història d’una dona obsessionada amb escriure llistes. Sortegem cinc entrades dobles. Si voleu entrar al sorteig envieu un correu a info@nuvol.com

Laia Marull a 'La Llista' de Jennifer Tremblay | © Felipe Mena

Laia Marull a ‘La Llista’ de Jennifer Tremblay | © Felipe Mena

No sé si la història de La llista ha anat a parar a Laia Marull, o  Laia Marull ha anat a parar a La llista. O potser les dues s’han trobat sense proposar-s’ho, per atzar, per haver anat a un rodatge al Canadà fa deu anys i haver fet amistat amb l’actriu que ara la dirigeix. En tot cas, el monòleg o el personatge al qual s’enfronta l’actriu —avui més coneguda per la seva trajectòria en cinema però fidel al seu debut al mateix Teatre Lliure, encara al vell Palau de l’Agricultura en construcció, el 1993, amb Roberto Zucco— encaixa a la perfecció amb el perfil de Laia Marull. La llista presenta una dona perfeccionista, incapaç de moure’s sense tenir-ho tot controlat en una o en unes quantes llistes, que ha pres la decisió d’emigrar de la ciutat per anar a viure al camp, que té marit i tres fills, i que passa comptes de la seva amistat poc valorada en el seu moment amb una altra mare de família de qui se sent culpable de la seva mort, després d’una malaltia i una errada en la intervenció quirúrgica.

Però el relat de l’autora quebequesa Jennifer Tremblay (Forestville, Quebec, 1973), no seria per si sol l’ham del muntatge —la literatura dramàtica actual de fora i d’aquí s’hi ha abonat en els últims temps— sense una actriu que el defensés amb carn i ungles. Per això deia allò de qui havia anat a parar a qui. Laia Marull (Barcelona, 1973), que coincideix amb la mateixa generació de l’autora, ha comptat amb la direcció d’una altra actriu, també canadenca, Allegra Fulton, que ja havia interpretat anteriorment La llista i, per tant, recrea amb Laia Marull tota la força i la intenció de la vitalitat del personatge extreta de la pròpia experiència sobre l’escenari sense deixar que es perdin els moments poètics que el text conté i que marquen, en setanta minuts, lleugers canvis de rumb en el discurs.

Laia Marull no es limita a posar-se a la pell de la dona de La llista, perquè no es tracta de “dir” només el text, sinó que vesteix cadascuna de les accions amb un moviment que omple de dinamisme el risc de l’aspror que sempre té una interpretació en solitari. Una taula, una cadira, una poma vermella —¿no serà pas la mateixa poma que va fer caure Adam i Eva en aquell presumpte Paradís?—, quatre parells de sabates de quatre números de peu diferents —un parell per a cadascun dels seus tres fills i el del marit— i una senzilla projecció que serveix per posar grafisme a les llistes, per marcar cada etapa amb una imatge diferent o per emmarcar fins i tot cada part del relat en cadascuna de les obsessions del personatge.

L’actriu juga amb tot el que té al seu abast sobre el quadrilàter blanc: s’enfila a la taula, s’hi ajup a sota, s’estén a terra, s’asseu sobre la taula amb els peus a la cadira, s’avança cap als espectadors, a vegades els interroga, marca alguns silencis… I tot per regalar un testimoni més del paper de la dona al segle XXI, que ha de ser moderna, activa, intel·ligent, treballadora, familiar, mare, esposa, mestressa de casa, capaç de conciliar el benestar de la llar amb el malestar de la responsabilitat de la feina.
Vet aquí que el personatge de Laia Marull podria ser ben bé qualsevol d’alguna de les mares-diputades que, en els últims anys, s’han presentat a l’escó dels seus Parlaments amb el nadó a coll, per tenir-lo a prop quan toca l’hora de donar mamar. O potser per reflectir amb una única imatge el que mil paraules buides de bons propòsits de conciliació familiar i laboral no han sabut encara resoldre