La lliçó humanista d’Alvar Aalto

10.08.2015

“No ho sé”. Aquesta era la resposta d’Alvar Aalto quan li preguntaren quina era la dimensió transcendent de l’arquitectura. Com Wittgenstein, Aalto creia en l’obligació de callar quan la pregunta superava els límits del llenguatge. Ens endinsem en la silenciosa harmonia de l’arquitecte finés més important del segle XX, protagonista d’una exposició retrospectiva al Caixafòrum de Barcelona (llegiu-ne la ressenya de l’Anna Punsoda).

FOTO PORTADA: Alvar Aalto al seu estudi. Peu: Alvar Aalto al seu estudi el 1945 | Alvar Aalto Museum. Foto: Eino Mäkinen

Alvar Aalto al seu estudi. Peu: Alvar Aalto al seu estudi el 1945 | Alvar Aalto Museum.  © Eino Mäkinen

Un finés molt mediterrani

Tot i l’harmonia dels edificis d’Aalto, en ells sempre s’hi evidencien diferents tensions. Una d’elles és la doble inspiració mediterrània i escandinava, com recull Stuart Wrede en el seu text “Arqueologia de Aalto”. En un viatge que feu l’any 1924 a Grècia i Itàlia quedà captivat per la bellesa melancòlica de les ruïnes clàssiques. L’atreia la combinació d’erosió i exuberància del teatre grec mig ensorrat en el paisatge. D’Itàlia s’enamorà de les ciutadelles que coronen turons i de les places públiques, dues perspectives impossibles a Finlàndia, molt més plana i de poblacions més rurals i difuses.

Però la tradició constructiva finesa, en especial la de la regió russofinesa de Carelia, va ser una altra de les fonts d’inspiració. Va estudiar els materials constructius tradicionals finesos (la fusta, la ceràmica) i n’explorà les possibilitats tant en els seus edificis com en objectes. Creà Artek, una revolució en el món del disseny domèstic i del que n’hi ha una bona mostra a l’exposició. Una de les seves fites va ser doblegar la fusta a partir de contraxapats, donant-li múltiples possibilitats: el Tamboret 60 (vegeu-lo a Ikea) o el sostre curvilini de la biblioteca de Viipuri en són exemples.

Hall de Finlandia

Hall de Finlandia

Aquestes idees ―el teatre, la ruïna, la ciutadella, l’artesania― són el corpus del seu vocabulari arquitectònic i Aalto les plasma en l’Ajuntament Säynätsalo (1952), una de les seves obres més representatives. Es tracta d’una ciutadella d’equipaments municipals dalt d’un turonet artificial, amb la seva plaça concèntrica i una torre. Té dos accessos: una escalinata noble de granit i per un petit amfiteatre amb herba. La façana té volums desiguals per donar-li caràcter urbà i està coberta de maons intencionadament “defectuosos” per significar el treball artesà en la construcció i jugar amb la llum. Conté oficines municipals, saló de plens, cinc botigues, dos petits habitatges i la biblioteca. Com es diu en el capítol de la sèrie Arquitectures dedicat a l’edifici, es tracta d’un monument a la ciutat (grega, italiana) enmig de les coníferes de Finlàndia.

La racionalitat intuïtiva

Alvar Aalto és un vers lliure del moviment modernista, encapçalat per Le Corbusier. Aquest moviment se centrava en planificar racionalment la vida de l’individu. Segons l’anàlisi de Kirmo Mikkola en “De lo tecnológico a lo humano”, Aalto també volia millorar les condicions de vida, però sense deshumanitzar-la. Els humans som creativitat i emoció, experimentació alegre del nostre entorn. Som pragmàtics però vitalistes. És per això que els seus edificis i dissenys són funcionals, útils i eficients, però també són un plaer pels sentits i no s’obliden de les dimensions psicològiques dels usuaris. La biblioteca de Viipuri (1939), l’actual ciutat russa de Viborg, s’il·lumina amb claraboies per evitar la llum directa. La secció infantil està distanciada, que no segregada, de la dels adults i està oberta al parc: perquè la cultura ha d’estar dins la natura, especialment en la infància.

 En els esbossos per la biblioteca de Viipuri es pot veure la voluntat d'Aalto per aconseguir una il·luminació natural per la lectura, sense focus molestos. Ho aconseguí amb les claraboies. | Aleix Porta

En els esbossos per la biblioteca de Viipuri es pot veure la voluntat d’Aalto per aconseguir una il·luminació natural per la lectura, sense focus molestos. Ho aconseguí amb les claraboies. | Aleix Porta

No li interessava l’ideal positivista d’ésser humà (home, blanc, jove, fort i racional). Ell construïa pels seus little men, persones corrents, intuïtives, amb necessitats concretes però variables al llarg de la vida. En el sanatori de Paimio (1932), dissenya espais pels malalts, no per gestors de d’hospital. Substitueix els enormes dormitoris per habitacions de dos, amb mobiliari tubular i algun amb rodes per facilitar neteja i trasllat. La llum és indirecta perquè no faci mal des del llit i les piques són inclinades per no fer soroll a la nit. Qui té habitació en els pisos superiors té vistes, i qui la té en els inferiors, el bosc li entra per la finestra. Hi ha espais de repòs i sales de trobada i conversa per respectar les dimensions individual i col·lectiva, etcètera.

La intuïció, més que la raó, era l’eina per crear. Dibuixava i experimentava segons el mètode d’escriptura automàtica de Max Ernst: deixant brotar el subconscient. La seva és una forma no geomètrica, curvilínia, com el pensament humà.

El cap i el cos

Raó i sensació, cap i cos, però no separats, sinó en harmonia orgànica. Alvar Aalto entenia que, com qualsevol ésser viu, les diferents parts de l’ésser constitueixen un sol organisme. Segons Andrés Duany en “Principios arquitectónicos de la obra de Alvar Aalto”, els seus edificis són sintàcticament clars i unitaris, però però els estructura com un cometa, amb un cap i un cos. El seu estudi de Muuratsalo (1953), tractat a l’exposició, n’és un bon exemple.

Aquest significat orgànic dels edificis és profundament eròtic. Per a Aalto, el cos i la natura, és un conjunt de lleis complexes i contradictòries (dia i nit, salut i malaltia, plaer i dolor). A vegades fan la guitza, però que són el significat propi de la vida i ens devem a elles. Observar, tocar, abraçar la natura enlloc d’intentar-la dominar, com els col·legues positivistes, el feia diferent.

Aquesta erotització de la natura es traduïa en una imitació estètica. Mentre els seus companys continentals ensenyaven el formigó i els pilars, Aalto embolcallava l’estructura sota una pell viva i singular, feta de maons o lloses desiguals. Per ell, pilars i bigues són com ossos d’un cos intuïts sota la pell. S’assenyalen, però no cal evidenciar-los.

Per últim, aquesta perspectiva orgànica té en compte tant l’interior com l’entorn immediat dels edificis. Aalto dissenyava la decoració i el mobiliari com una part més del projecte en el que treballava. I així com els edificis de Le Corbusier o Mies van der Rohe semblen extraterrestres caiguts del cel (observeu el Pavelló Alemany al sortir de l’exposició), els edificis d’Aalto emanen del terra com els boscos de coníferes.

Maison Louis Carreré. Peu: a la Casa Louis Carré (1963), Bazoches-sur-Guyonne, a França, s'observa la integració en el paisatge, així com l'estructura cap i cua, i l'amfiteatre. | Armin Linke, 2014. Cortesía de la Galleria Pescamara, Pescara

Maison Louis Carreré. Peu: a la Casa Louis Carré (1963), Bazoches-sur-Guyonne, a França, s’observa la integració en el paisatge, així com l’estructura cap i cua, i l’amfiteatre. © Armin Linke, 2014. Cortesía de la Galleria Pescamara, Pescara

L’arquitecte silenciós

Alvar Aalto deia que el paper només servia per dibuixar. No li agradava escriure ni teoritzar i no va voler crear escola. L’any 1951 visità Catalunya i Espanya, camí del Marroc. Es deixà guiar pels seus amfitrions, per desgrat seu. Sortí horroritzat d’una cursa de braus a la Monumental i es girà d’esquena a la Sagrada Família. Quan el van deixar sol, es va comprar unes castanyoles caríssimes a la Rambla només escoltant el so que feia la fusta… No va voler entrar a l’Escorial sota cap concepte, fins i tot després d’hores de viatge. Li interessaven més els poblets aragonesos durant les parades del tren.

Més enllà de les anècdotes, la visita fou un al·licient més per la creació del Grup R a Barcelona i la redacció del Manifiesto de la Alhambra, a Madrid. El franquisme asfixiava la renovació arquitectònica. Però això a Aalto li era igual. Ell no havia vingut aquí per inspirar res ni ningú, sinó per inspirar-se ell. Aquesta reivindicació de la no-teoria, que alguns han identificat com pre-postmoderna, ens ensenya una valuosa lliçó humanista: que la natura ens dóna raons de sobres per humilment estimar-la.