La lliçó de Tracy Letts

20.08.2012

‘Agost’ de Tracy Letts ha consumat un rècord. 100 funcions a la Sala Gran del TNC, més de 86.000 espectadors. Mai una obra s’havia representat a les sales del TNC davant de tants espectadors com ha passat ara amb aquest ‘Agost’ dirigit per Sergi Belbel. L’obra triomfa arreu del món mentre el seu autor, Tracy Letts, viu tancat al seu apartament de Chicago, enfonsat en una depressió de cavall, incapaç de fer front a l’èxit que li ha caigut al damunt. Però què té aquesta obra que hagi interessat a tanta gent? Què ens ensenya sobre la condició humana? Quina imatge ens dóna de la família?

 

Foto David Ruano /TNC

Agost ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que inflingeix en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions. Aquí, el detonant és la desaparició i posterior suïcidi del patriarca, el vell Beverly, alcohòlic irrecuperable, que tolera l’addicció a les pastilles de la seva dona a canvi que el deixi beure. El buit que deixa obliga les seves tres filles (Barbara, Karen i Ivy)  a reunir-se i afrontar una realitat familiar de la qual totes havien fugit.

En totes les obres en què un dels ses protagonistes se suïcida, i això val tant si es tracta d’una novel·la com d’una obra dramàtica, cal que aquest fet estigui justificat d’una manera convincent. La força dramàtica, el pathos, que dóna a una obra un acte tan radical, probablement el més dramàtic que ens podem imaginar, demana una acurada construcció del crescendo dramàtic per tal que aquest recurs no sigui banal. Pot ser als ulls de l’espectador igualment absurd, però no pot ser mai frívol, ni tampoc gratuït.  En el teatre americà contemporani trobem exemples memorables d’obres que exposen el cas de suïcides. Willy Loman, a La mort d’un viatjant o el Joe Keller, a Tots eren fills meus, ambdos d’Arthur Miller;  Don Parritt a Arriba l’home del gel, Christine i Orin a El dol escau a Electra, d’Eugene O’Neill, Simon Stimson, a El nostre poble, de Thornton Wilder, etc.  Com ha afirmat Philip Roth en reflexionar sobre el suïcidi al teatre, “El suïcidi és un tema que els dramaturgs han reverenciat des del segle cinquè abans de Crist, fascinats pels éssers humans que són capaços de concebre emocions que puguin inspirar aquest acte més que extraordinari. S´hauria d’imposar la tasca de rellegir aquestes obres; perquè tot allò que horripila s’ha de mirar a la cara.”

El suïcidi obliga el dramaturg a portar l’acció dramàtica a un límit que justifiqui un acte tan grandiloqüent. De la mateixa manera que l’infant trenca una nina per descobrir com està feta per dins, el dramaturg estavella el seu personatge per il·luminar el seu món interior. Perquè és només en topar contra els nostres límits que ens coneixem de veritat. El suïcidi és gairebé sempre la conclusió final d’una cadena de fets desastrosos que porten a aquesta última sortida. Tracy Letts, però, proposa el camí contrari. A Agost, el suïcidi és la premissa, el fet que desencadenarà l’acció dramàtica i que forçarà la veritat oculta a emergir a la llum. El suïcidi no és aquí el tràgic desenllaç sinó la premissa. No tant el resultat com el detonant de l’acció. O dit d’una altra manera, tota l’acció de l’obra es construeix sobre la necessitat d’explicar el gest enigmàtic del patriarca que es fa fonedís i provoca la reunió de les seves tres filles a la casa paterna.

Introduir un suïcidi en una obra dramàtica investeix el dramaturg amb una gran responsabilitat, que no és altra que el repte d’explicar una cosa molt grossa, sense caure en el melodrama ni en la tragèdia gratuïta o arbitrària. Els suïcidis no es poden explicar, però s’han de poder representar, fer visibles tant els seus motius com els seus efectes. La majoria de vegades ens quedem amb els motius del suïcidi. Aquí tenim la doble ració. Al mateix temps que anem endevinant les causes que el poden haver portat Beverly al seu destí fatal, assistim als efectes que el suïcidi té sobre la seva família.

El repte e Tracy Letts, doncs, ha estat descriure una realitat familiar prou opressiva i malaltissa per fer comprensible l’acte de Beverly. Letts se centra en les impostures d’una família que no ha afrontat des de fa anys les desavinences i les escletxes que els separen. Al centre d’aquesta família, reconcentrant la malignitat i expulsant-la sobre tothom, hi ha la figura de Violet, la mare, que pren calmants per crear-se una realitat alternativa. Com molt bé ha apuntat Charles Isherwood, crític de The New York Times, “Violet posseeix un esperit agressiu i un sisè sentit per trobar i explorar els punts dèbils i les ferides ocultes d’aquells que té al davant. Per a Violet, que de petita va patir la pobresa, l’abandó i abusos de tota mena, la voluntat de supervivència és indestriable de la seva necessitat de lluitar i de ferir els altres”. En una de les escenes més virulents de l’obra, Violet s’encara amb les seves filles i els canta la cartilla de greuges. Quan una de les filles fa el ploramiques, lamentant-se per la trista infància que han viscut, Violet li recorda que el seu pare Beverly i ella van tenir una infantesa infinitament més dura, ell vivint dins un cotxe en plena Depressió americana.

Barbara, Karen i Amy voldrien creure que s’estimen molt, però pel que es diuen deduïm que fa anys que les tres germanes Weston no celebren plegades el dia d’Acció de Gràcies. Altrament, no ignorarien tot el que ignoren les unes sobre les altres. Només la mort del pare les ha pogut reunir sota un mateix sostre i de seguida veiem que en realitat no es tenen confiança i s’amaguen les pròpies misèries. Barbara, la més gran, pretén ser el pal de paller quan veu que la casa trontolla, però no confessa que s’està divorciant fins que no l’hi arrenquen de la boca. Barbara i el seu marit representen l’Amèrica acadèmica, culta, civilitzada, que mira amb condescendència la resta de la família, però no poden amagar la inconsistència del seu projecte de parella, finalment fracassat, a penes ancorat per l’existència d’una filla única. La Karen vol fer creure a les seves germanes que ha trobat l’home de la seva vida i que és molt feliç. Però al final se’n va d’Osage havent demostrat que està a punt de casar-se amb un pedòfil. I finalment la Ivy, que ha estat enclaustrada a casa amb els pares, és l’única que sent un afecte autèntic, un amor que l’autor almenys demostra respectar, però que és equivocat, mal dirigit, perquè es diposita en una persona, el seu cosí, que no n’hauria de ser el receptor.

Una de les lliçons d’Agost és que l’amor, l’amor de debò, com el que Ivy sent pel Charles, en la seva ceguesa, tot i estar basat en un terrible malentès, és el que acaba conduint a la revelació, a l’explosió de la veritat i a la comprensió del malestar que ha anat minant la família al llarg de gairebé quatre dècades. L’afecte de Ivy envers Charles és l’escletxa que acabarà obrint la caixa dels trons. És allò que el vell Beverly ha preferit no presenciar. L’amor d’Ivy per Charles és aquest retorn d’allò reprimit que malda per sortir a la superfície, i ho fa des de l’amor més pur entre dos cosins. Aquí no se sospesen els perillosos efectes de la consanguinitat, perquè Ivy, que ha patit en solitud un càncer de coll uterí, no es planteja de procrear.

August, una obra s’hauria pogut titular perfectament Les tres germanes, té elements txekovians. Som en un casal rural, d’on tothom vol fugir per cames. Al centre de l’acció tenim una família caiguda en desgràcia, amb les seves ramificacions: hi ha oncles, cosins, nebots. No hi falten criats, visitants, etc, que pul·lulen per la casa. Ivy somnia en marxar a Nova York igual com Irina somniava en marxar a Moscou… Però August és, pel temperament i l’humor dels seus personatges, un drama americà, un bocí de la història d’Amèrica. Més enllà de la visió de la família com una màquina de generar culpa, per damunt dels caps dels Westons pesa també una culpa col·lectiva, que es manifesta en símptomes propis de la malaise americana. Potser una de les claus d’aquest malestar col·lectiu ens el dóna el personatge de Johnna Monevata, la jove índia Cheyena contractada com a minyona i que es passa el dia llegint a l’habitació de les golfes. Què fa, realment, Johnna? “Contempla, espera”, explica Tracy Letts en una entrevista. “Crec en la culpa col·lectiva, i Oklahoma és un exemple preclar del que ha estat fundacional en el nostre país. Oklahoma va ser un territori indi abans de convertir-se en un estat. Inicialment van definir un cercle immens on havien de segregar els indis, i així ho van fer, separant-los en el que anomenaven les cinc tribus civilitzades. Però aleshores van descobrir petroli i tot d’un plegat van dir que allò no podria ser territori indi. Però tot i així encara tenim reserves índies, i havent nascut i crescut a Oklahoma, he estat en contacte amb ells…”, explica Letts, que té una setzena part de sang índia i que genèticament podria considerar-se part d’aquesta minoria, per bé que culturalment no hi pertanyi. “Qualsevol persona amb dos ulls a la cara no pot deixar de veure les traces del que en el seu moment va ser un genocidi. I si ho pots veure en un estat, també ho pots observar per exetnsió a tot el país. No només hi ha petroli en aquest estat, sinó també sang vessada. I em fa l’efecte que tot això té un preu a nivell kàrmic, i que l’estem pagant”. Johnna és un recordatori d’un dels dos crims fundacionals dels Estats Units d’Amèrica. El genocidi dels nadius de tot un continent, tant o més greu que l’esclavitud d’origen africà. Però la Johnna no fa aquí el paper de víctima. De fet, en tots els sentits, té una superioritat moral que l’eleva per damunt dels Westons.

(Fragment del pròleg a ‘Agost’, de Tracy Letts. labutxaca, 2012.)