La literatura catalana a l’ombra de la Bíblia

11.11.2016

Des de les Homilies d’Organyà fins a Mercè Rodoreda, la història del nostre país i de la nostra llengua està íntimament lligada amb els textos sagrats, talment com la cultura occidental no es pot explicar sense el cristianisme. Això, però, està canviant al segle XXI, en què l’imaginari bíblic sembla allunyar-se de la literatura com si recreés una metàfora capritxosa de la fugida a Egipte. Estem pecant? Fent un cop d’ull al nostre passat, La Pedrera i la Fundació Carulla reprenen el cicle de converses al voltant de l’Evangeli i la literatura catalana, que ara se centra en els autors medievals. Aquest dimarts, les Homilies d’Organyà i Francesc Eiximenis han encetat la llauna bíblica d’aquesta tardor.

Portada de l'edició incunable del Regiment de la Cosa Pública. A la dreta, Francesc Eiximenis.

Portada de l’edició incunable del Regiment de la Cosa Pública. A la dreta, Francesc Eiximenis.

Com s’han adaptat els textos sagrats a la literatura i societat catalanes al llarg de la història? Els primers escrits que ho expliquen són, naturalment, les Homilies d’Organyà, sobre les quals ha parlat Mossèn Armand Puig, que de bon començament destaca que el nivell dels seus continguts i l’ús de llengua és molt alt. “I no ho dic per xovinisme”, afegeix: “és així”. Les homilies són un resum de tradicions interpretatives de les canòniques agustinianes escrites en occità “que es transmeten lliurement i arbitràriament, perquè abans no hi havia copyright”. En total, es tracta de sis sermons que, segons Puig, representen “la construcció de l’univers intel·lectual i ètic de la Catalunya d’aquella època”, ço és, dels segles XII i XIII.

La primera homilia és la que ens permet “datar Organyà”, concretament a l’any 1204. Però, per Puig, la “més bonica” és la cinquena, la del Diumenge de Quaresma, que ha proposat d’editar en català actual, cosa que ens pot ajudar a comprendre “la modernitat” del text. De la resta de sermons, fa especial menció del sisè, “el més confús de tots”, que teoritza sobre la dona (que resa) i la filla (que peca), és a dir, sobre l’ànima i el cos. “Les homilies són un mirall de les virtuts i els vicis de la societat i el projecte teològic i pastoral d’aquell temps”. Però què proclamen, exactament? Puig exposa tres idees bàsiques: que la propietat sigui respectada, que la paraula sigui sinònim de veritat i que es respecti la vida del proïsme. Ras i curt. Per això considera que són eminentment “pragmàtiques i concretes”, i acaba la seva intervenció recordant que “llegir Organyà és entendre les bases del nostre país”, perquè Catalunya “és un país de Bíblia”.

El cas d’Eiximenis (segles XIV i XV) també és molt paradigmàtic en aquest sentit. El filòleg medievalista Xavier Renedo és l’encarregat de glossar breument la seva figura i la seva obra en relació amb la interpretació bíblica, i no cal dir que Lo Crestià és l’estendard més visible de la seva producció literària –i en llengua vulgar. Renedo explica que “podem englobar Eiximenis dins la història de la teologia, de la llengua i de la literatura” i que “és un dels autors catalans més llegits i impresos (va publicar més de 200 manuscrits) entre els segles XIV i XVI”, època decisiva de transició entre la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement. Renedo dóna molta importància a la “consciència” del franciscà gironí de viure “una època de decadència espiritual” prèvia a l’arribada d’una nova era, i ho fa citant la ironia amarga de Borges: “A Eiximenis, como a todos los hombres, le tocaron malos tiempos en que vivir”, encara que això no va evitar que es dediqués activament a la producció literària, ans al contrari.

Eiximenis, que es considera “un pietós glossador de les sagrades escriptures”, divulga aquesta creença en els seus escrits, sobretot en Lo Crestià i Vida de Jesucrist, i ho fa perquè ho considera necessari per dos motius: primer, per glorificar Déu, i en segon lloc per instruir el poble, dues línies d’actuació que evidencien la “dimensió teològica i política de la seva obra”. També podem referir-nos-hi d’una manera més simbòlica: a través de Déu, els textos d’Eiximenis, i en definitiva els textos bíblics, il·luminen el poble en una època fosca davant els mals que s’acosten. Mentre s’estenia la pesta negra i esclatava el cisma d’Occident, Eiximenis tenia motius per fer cas als auguris apocalíptics i comentar (o copiar) profusament els evangelis i els llibres profètics. “S’insereix en una beta de la tradició franciscana espiritual hereva de Gioacchino de Fiore, Pèire Joan Oliu i Joan de Rocatallada”, afegeix Renedo, que sintetitza el capteniment eiximenià amb aquesta afirmació: “el llenguatge diví s’expressa a través del llenguatge humà”. Així ho creia Eiximenis, i en funció d’això va viure i escriure.

El teòleg i doctor en filologia semítica Joan Ferrer ha estat l’encarregat d’introduir els dos primers ponents d’aquesta segona part del cicle de converses sobre la Bíblia i la literatura catalana. Ell mateix ha tancat l’acte proposant una reflexió sobre el paper dels textos sagrats en la literatura contemporània, en aquest cas la catalana, que tant Puig com Renedo han considerat poc transcendent o en decadència en comparació amb els segles que ens precedeixen. Una situació que Puig ha qualificat primer de “dilema” i, després d’una reflexió intuïtiva, de “drama”. Com sempre, el temps (o l’Altíssim?) determinarà l’exactitud d’aquesta perspectiva. Marc Sumsi i Cristina Altemir, alumnes de l’Esmuc, han acomiadat l’acte amb música barroca de Kuhnau i Corelli. La setmana que ve, més teca evangèlica sota el títol “La Bíblia en la literatura vinculada a la cort”. Paraula de Déu. I de la noblesa medieval.

Més informació sobre el cicle en aquest enllaç.