De lectura obligatòria

Josep Maria Aloy denunciava la setmana passada en un article publicat a Núvol —prèviament al seu blog, Mascaró de proa—, les dificultats amb què topen els professors de secundària a l’hora de fer llegir els seus alumnes les obres prescriptives i recomanades pel currículum acadèmic. La tesi d’Aloy és que l’actual mètode de lectura ha deixat de ser vàlid, ja que no estimulen l’alumne, ni l’acompanyen en el procés de lectura, sinó que es limiten a ser simples controls per saber si el llibre s’ha llegit i si s’ha entès. L’article ha suscitat un debat viu entre els lectors de Núvol. Molts hi han volgut deixar el seu cometari. Griselda Oliver us presenta les aportacions més interessants. 

Alguns comentaris han subscrit les paraules d’Aloy. Per exemple, Anna Giró està convençuda que ara es fomenta l’engany, i que cal recuperar professors com el que ella va tenir, que li va transmetre una profunda passió per la literatura. Antònia Galmés Truyols, explica, al seu torn, que “a un dels meus fills, als 12 o 13 anys, li donaren de lectura obligatòria a llengua castellana Un altre pas de rosca” i que això va ser “un disbarat tot plegat: primer, els nins difícilment entenien de què anava tot allò i, segon, es veu que no hi havia cap autor de llengua castellana que s’adaptàs al currículum del curs”. Un altre lector, Odín, si bé comparteix l’opinió de l’articulista, “no obstante, quiero señalar que el fomento lector no es una obligación a leer. Por tanto, son términos antagónicos y que no pueden ser relacionados a menos que no sea para mostrar al fomento como destructor de la obligatoriedad. Yo he realizado inumerables sesiones de animaciones lectores y fomento lector y créanme que no se engaña a nadie”.

Antoni Dalmases, per la seva banda, també es mostra d’acord amb Aloy: “A mi em commou i m’emociona comprovar que encara hi ha gent que parla de lectura i literatura a l’ensenyament. De fet, de tant en tant es troben alguns —pocs!— profes i mestres que llegeixen, que s’entusiasmen llegint i fent llegir, contagiant la passió de viure moltes vides, de sentir intensament i conèixer mons nous. Aquest és el goig que experimenta el que ensenya a llegir, a entendre, a reflexionar, discutir, pensar i avançar amb els bons llibres. Però tot això, amics, està proscrit, a l’ensenyament. I si no ho han clausurat del tot (ja hi van, ja…) és per la cosa del país i la llengua que els fa de bandera, quan convé, i perquè tenen una certa por de ser els primers. (Vegeu les humanitats a les universitats…).” Per a Dalmases, el sistema ara fabrica “súbdits, no ciutadans”, i per això “la literatura i la lectura, els textos creatius i els reflexius han passat ser un «complement» de les classes de llengua”: “el que convé és fer «emprenedors», gent «útil», «pràctica» i no somiatruites!”. Dalmases se’n lamenta: “I tan fàcil com és explicar i compartir l’entusiasme que un sent, amb la gent jove! (Però la cosa vol feina i mooooolta lectura… I decència)”.

Ara bé, hi ha altres comentaristes que no combreguen amb les tesis exposades per l’autor. Per exemple, en Pere creu que “s’equivoca de diana”, ja que “les lectures que vostè esmenta formen part del currículum prescriptiu establert pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya”. D’altra banda, considera que “una mica d’experiència t’ensenya que és ben difícil de complaure el públic juvenil. Sovint, passats els anys, són capaços de valorar amb més justesa els anys escolars. La funció d’un professor tampoc no és pas de conformar-se als gustos del jovent, sinó d’intentar fer-los anar una mica més enllà”. Ara bé, alguns lectors, com l’Albert, creuen que el raonament de Pere és erroni, ja que, segons ell, “el que molt encertadament critica l’Aloy no és tan sols l’existència de lectures obligatòries, sinó també la manca d’empatia que molts mestres tenen amb els seus alumnes, i que tots els que hem estat alumnes hem patit més de dues i tres vegades”. Aloy no ha volgut deixar passar l’oportunitat de demostrar que amb Pere estan més d’acord del que ell es pensa: “L’objectiu del meu article no és criticar a qui recomana i proposa les lectures ni si són lectures adequades o no al públic lector a qui van dirigides. L’objectiu del meu article, em penso, i si no ho vull deixar clar, és veure com els profes fan arribar i fan llegir aquests llibres que algú ha recomanat.”

Altres lectors han volgut aportar alguna solució al debat. Per exemple, Andreu argumenta que “la qualitat de la literatura que fem llegir als nostres alumnes adolescents és ben important. I, malgrat que el concepte «lectura obligatòria» no deixa de ser, com a mínim, paradoxal, també és cert que més important que el «què» potser ho és el «com». Per això crec que la part més rellevant d’aquest article és la que fa referència a la manera com encarem, presentem, «treballem»… les lectures, siguin obligatòries o no. […] De fet, mai no hauríem d’oblidar que ben poc podrem ensenyar allò que no estimem: algú va dir que la literatura no s’ensenya, es contagia. I amb exàmens, resums, qüestionaris… podem contagiar moltes coses, però dubto que contagiem res semblant al gust”.

Sònia defensa la feina del professorat i s’oposa a l’article de l’Aloy perquè considera “que els professors fan el que han de fer, preparar els seus alumnes”. Creu que la “crítica generalitzada al professorat no porta enlloc”. Altres, creuen que no es tracta només de fer la feina, sinó de com fer-la: “Si envies una lectura per ser llegida a casa i que facin un treball… els que habitualment llegeixen, la llegiran, la resta es perdran pel camí. I la voluntat d’un mestre/professor quina és? Perpetuar les diferències que ja hi ha entre l’alumnat? O bé permetre que tots avancin respecte al seu punt de vista?”, diu Núria.

Altres, com Carme Vilà Comajoan, han aprofitat per explicar el seu testimoni com a professor: “M’agrada treballar l’obra a fons mentre els alumnes la llegeixen (de fet, la llegim en gran part a classe) i no pas a fer activitats relacionades per un tema. […] Jo acompanyo la lectura oralment, però he confegit dossier per a ajudar altres professors. […] I he fet fins i tot un experiment: fer llegir a 1r o 2n d’ESO un conte curt que sé que no ha agradat gens a cap alumne si l’ha hagut de llegir sol (per exemple, «La maleta marinera», de Pere Calders), i mirar a veure què passar si acompanyo la lectura. El mateix conte els encanta!”

Carles Castellà, també professor, per exemple, intenta sempre treballar la literatura “amb alguna cosa que els motive: blogs, Twitter, àudios… Segurament no arribarem a tots els alumnes per igual, però estic convençut que molts d’ells, amb els anys hi entraran”. Àlex, per la seva banda, explica que al seu institut, “les lectures es fan dirigides per un professor de llengua (gairebé sempre) i desdoblant els grups (mentre la meitat de la classe fa biblioteca, l’altra fa laboratori)”; amb uns professors adequats, es potencia que els alumnes es preparen les lectures i se’ls acompanyin perquè les descobreixin amb entusiasme. “Es llegeix a l’aula en veu alta i en silenci, es resumeix l’obra i es debat a partir de les explicacions que fa el professorat”, diu, i assegura que és un èxit, “tot i programar Guimerà, Bertrana, Llull, García Márquez, el Lazarillo, Curial e Güelfa…”. I acaba dient que “sé que no a tots els meus alumnes els agraden les obres que fem llegir, però puc afirmar que tots les llegeixen i tots en treuen suc”.

Marc Pastor, a diferència d’alguns comentaristes anteriors, posa de relleu la poca passió d’alguns (no tots) professors de literatura de BUP: “Sí que recordo que El Cantar del Mío Cid amb 13 o 14 anys em va semblar un càstig i ara amb 37 m’enamora. […] Les lectures d’institut són un tràmit per l’adolescent. Si hi entra fantàstic. Si no, hi haurà més oportunitats”.

Alguns comentaristes, finalment, com August Garcia, han aprofitat per fer una petita recapitulació sobre l’article d’Aloy i el debat que ha generat. També explica la seva experiència com a professor de primària: “Sóc mestre de primària i fa molts anys que llegeixo i faig llegir llibres als meus alumnes. Alguns «obligatoris», la lectura dels quals, acompanyo —com deia algú—, i d’altres de ben lliures, pel simple plaer de llegir i fer-ho en veu alta —gaudint d’un bon model—.” Un cop s’acaba la lectura, no fa fer cap control, ni cap examen, sinó que la seva avaluació “està en l’interès que he estat capaç de generar en els meus alumnes”. Amb això, l’únic que pretén és que els alumnes s’ho passin bé amb la lectura, sigui prosa o poesia, i que aprenguin, encara que sap que no tots seran grans lectors.