La inestable modernitat de Gabriel Ferrater

20.05.2012

¿Ferrater és un poeta modern?
Deuen haver llegit moltes vegades que Gabriel Ferrater és un poeta català modern. La pregunta és: ¿N’és tant, de modern? Quan vaig començar a estudiar la seva obra, n’estava convençuda; ara m’inclino pel contrari, ja que el pes de la tradició literària a Les dones i els dies és immens.
Les apreciacions de continuïtat amb la tradició van en correlació amb el coneixement literari del lector: com més s’ha llegit, més connexions es pot establir entre un poeta i els escriptors del passat. Si s’ha llegit poc, un escriptor, Ferrater en aquest cas, sembla més innovador.

Les darreres recepcions de Ferrater resten modernitat a la seva obra
Compte, però; l’afirmació que acabo de fer (que si s’ha llegit poc, Ferrater sembla innovador) pot fallar. Els lectors de Gabriel Ferrater, els nois que tenen divuit, vint, vint-i-cinc anys, han llegit molt poc i, tanmateix, Ferrater no els sembla gens trencador. Aquests lectors (hi inclouria també els dels segle XXI) m’han fet veure Ferrater amb uns altres ulls. Les preocupacions ferraterianes no els semblen actuals, ja que no tenen res a veure amb les seves. Els seus lectors més recents, que es veuen a si mateixos molt moderns, no consideren que Les dones i els dies sigui un llibre modern, però sí que el veien modern els lectors coetanis a Ferrater.
¿Què és aleshores la modernitat estètica? ¿Una qüestió d’edat? ¿Una etiqueta cronològica? ¿Una percepció que caduca ràpidament? ¿L’últim és sempre modern? ¿Tots els vius som moderns i tots els morts estan passats de moda?
Per respondre a aquestes preguntes, en la primera part d’aquesta conferència presentaré els aspectes més tradicionals de la poesia de Gabriel Ferrater i en la segona part tractaré d’esbrinar les parts més modernes de la seva obra aplicant diverses teories sobre la modernitat estètica.

La tradicionalitat de la poesia de Gabriel Ferrater

Si em preguntessin per què em sembla tradicional la poesia de Ferrater, respondria:
– perquè es tracta d’una poesia plena de llibres;
– perquè, en els seus llibres de poemes, l’amor i el sexe ocupen un lloc preeminent;
– perquè utilitza els recursos formals tradicionals del gènere començant per la mètrica i l’estrofisme;.
– perquè el seu realisme, la seva manera de fer metàfores i la seva manera de narrar té arrels seculars;
– perquè el ventall d’estats emocionals del narrador abasta la languidesa amorosa, la ironia, la felicitat i la desesperació;
– perquè la seva poesia participa del mite dels orígens –en el sentit de Jauss (1989) –,  en buscar l’explicació del seu jo de manera retroactiva fins a la infància, com succeeix a «In memoriam». –uUn mite clàssic, el de la recerca dels orígens, que, malgré Ferrater, va agradar molt aels romàntics–,;
– i, per no allargar més la llista, consideraria que la poesia ferrateriana és tradicional perquè els personatges femenins hi tenen assignat un rôle líric tradicional.
En els sis primers casos, valoro el concepte de tradició de manera positiva com a sinònim d’«intemporal». En el darrer cas, el que afecta a les dones, la meva valoració de la tradició és negativa i la faig equivalent a «tradicionalista».

Una poesia plena de llibres
La manifestació més explícita de la tradició literària en la poesia de Ferrater éssón la immensitat de llibres que la sostenen. A Les dones i els dies hi ha continus ecos d’altres escriptors, plagis, homenatges, complicitats iròniques. Tanmateix, Ferrater va tractar que la seva cultura llibresca no enfarfegués massa. Alguns lectors es planyen d’un excés de culturalisme quan, en realitat, a la superfície dels versos arriba una proporció molt baixa del pòsit literari que hi ha dins de cada poema. Aquesta manera de fer versos amb grans substrats de material literari era no sols normal entre els poetes medievals, sinó gairebé l’única. I com més cultes, més. La poesia s’alimenta de la poesia. És tan tradicional, tan substancial a la poesia fer versos reescrivint versos, imatges i idees d’altri, que el més difícil és fer un poema completament desconnectat de la història literària. Fins i tot anar-hi a la contra, com a les avantguardes, és una altra manera de remetre-s’hi.

Sexe intemporal
Malgrat les opinions d’alguns dels seus crítics ocasionals, el tractament del sexe en la poesia de Ferrater no és una característica moderna, sinó una característica típica de la lírica. A Les dones i els dies hi ha menys sexe que al Decameró i menys que en els sonets de Shakespeare. Quan Ferrater introdueix sexe en un poema d’amor, no és per efecte de l’alliberament sexual dels anys seixanta, sinó perquè des de temps immemorials (des que l’home és home), quan s’escriu sobre l’amor, normalment també es pensa en el sexe.
En un moment històric reaccionari, pot ocórrer que un element clàssic de la lírica, com l’erotisme, no sigui acceptat. La dictadura franquista tractà de convèncer que el sexe era propi de les literatures llibertines i de les societats degenerades. Com el teló de fons de l’Espanya de la segona meitat del XX estava pintat amb aquest pensament censor, el normal semblava extraordinari. Fins al punt que alguns van arribar a dir que el primer que havia parlat de sexe a la literatura catalana havia estat Ferrater. Tot i que era fals, s’escrivia sobre l’erotisme ferraterià amb grandiloqüència com si fos un capdavanter del sexe alliberat en lloc de situar-lo com el penúltim d’una cadena de poetes amorosos mil·lenària; si confonem l’últim amb el primer, vol dir que som històricament ignorants. Si fos cert que Ferrater hagués estat un dels primers a erotitzar la literatura catalana, voldria dir que la nostra tradició no solament és beata sinó molt pobra. Els lascius poetes medievals no ens ho perdonarien.
La conseqüència de la maximalització de l’erotisme de Les dones i els dies unida a la censura ambiental va fer llegir el llibre d’una manera més eròtica i escandalosa que no la que li pertocava.

(Fragment de La inestable modernitat de Gabriel Ferrater, publicat dins Studia digitalia GF, a www.veusvaixes.cat)