La immortalitat es pot comprar a Sillicon Valley

8.04.2017

Ni Mark Zuckerberg ni Bill Gates, el guru tecnològic que més insisteix que transformarà la nostra manera de viure és Elon Musk. Pels que encara no n’hagin sentit a parlar, aquest enginyer d’origen sud-africà és, segons Forbes, la 93a persona més rica del món i la 21a més poderosa, i ha fundat companyies com Paypal, TESLA, SpaceXHyperloop. Però el pagament per Internet o el cotxe elèctric semblen foteses al costat del seu projecte més recent i ambiciós: Neuralink, una startup fundada la setmana passada que es proposa fusionar la ment humana amb els ordinadors. Per marciana que ens sembli, aquesta és una de les idees més discutides avui dia entre les elits de Sillicon Valley que no paren d’injectar bilions a qualsevol iniciativa en aquesta direcció. Entre les possibilitats que ofereix aquesta aventura, des de la superinteligència a una realitat virtual de nova generació, una de les principals motivacions dels més rics del planeta per invertir-hi és la promesa de la immortalitat. Per primer cop a la història de la humanitat, algunes de les ments més ben pagades del món comencen a dir que la mort és un problema amb solució. Parlem-ne.

Els protagonistes de Sillicon Valley, una sèrie que parodia la filosofia i l’estil de vida dels bilionaris creadors d’indústries tecnològiques.

Ara mateix, s’està treballant en dues vies cap a la immortalitat: la biològica, que persegueix identificar i esborrar els mecanismes responsables de la degeneració i mort de les nostres cèl·lules, i la tecnològica, que pretén crear un suport sintètic per a la consciència humana immune a l’envelliment o, en altres paraules, “pujar-nos al núvol i viure’hi per sempre”. El camí biològic no fa trempar tant perquè, ara com ara, es limita a investigar sobre millores quantitatives però no ofereix respostes al problema de l’envelliment mental. Tot el que sabem de com funcionen les neurones indica que no estan fetes per aguantar una activitat perllongada durant diversos segles encara que la resta del cos deixés d’envellir. Podríem guanyar unes quantes dècades, però de vida eterna ni parlar-ne, a no ser que ens conformem a estirar-nos durant segles exhibint la riquesa psicològica d’un bonsai. Segurament per això, Musk i els seus correligionaris aposten per la segona via. La immortalitat serà digital o no serà.

Potser als simples mortals –broma fàcil- ens segueix semblant una proposta extravagant, però crec que, si els individus més poderosos del món estan invertint sumes colossals en empreses com la de Musk i convidant científics a fer xerrades sobre la immortalitat cada setmana, ens veiem obligats a plantejar-nos la qüestió seriosament. Què ens pot ajudar a respondre-la? L’estudi de la consciència és un camp interdisciplinari on intervenen des de la neurociència a la lingüística però, de moment, els immortalistes no tenen ni un sol indici científic que digui que el seu somni és possible. La seva és una aposta enterament especulativa: perquè el seu projecte tingui èxit, cal que la consciència es pugui transportar del suport material del nostre cervell al suport material d’un xip de silicona sense que el “jo” es perdi pel camí. Els científics ja estan corrent a treure el pols dels manuals de metafísica i les Meditacions de Descartes tornen a ser lectura obligatòria.

Deixant al marge als sempre vigents filòsofs morts, un dels experiments mentals més útils per donar voltes a aquesta pregunta fascinant és “What Mary knew”, proposat pel pensador contemporani Frank Jackson. Atenció: La Mary és una científica que s’ha dedicat estudiar les propietats dels colors, des de les longituds d’ona de cada color fins als mecanismes que l’ull fa servir per interpretar-los. Fins i tot se sap de memòria totes les grans poesies que parlen de colors. Ara bé, la Mary ha viscut tota la vida en tancada en una habitació pintada en blanc i negre, estudiant llibres en blanc i negre i amb pantalles en blanc i negre. Com ja us ensumeu, la cosa acaba amb un bon dia, la Mary surt de la seva habitació i veu els colors del món exterior per primera vegada. Si aquesta història aconsegueix el que es proposa, ens hauria de fer entendre el salt qualitatiu entre una manera d’experimentar els colors i una altra, fins al punt de pensar que, de fet, fins que no els ha vist amb els seus propis ulls, la Mary no podia dir que havia experimentat el color verd, per més que pogués redactar una dissertació de 50 pàgines al respecte.

La història de la Mary serveix per il·lustrar la diferència entre intel·ligència i experiència, dues dimensions que en el cas dels éssers humans es troben barrejades dins del calaix de sastre de la consciència. Una thermomix, per exemple, és més intel·ligent que un gripau per a segons què, però estem convençuts que no té experiències, que els seus circuits no estan generant alguna cosa similar a “una consciència de ser thermomix” com sí que ho fa el cervell del batraci. Què passaria si el robot de cuina, a part de programar la duració del rostit, fos capaç de raonar o escriure poesia com nosaltres? Doncs el que sempre passa a la ciència-ficció: tindríem una replicant com a Blade Runner i correríem a enamorar-nos d’ella. Però si la replicant diu que li agrada el vermell, ho diu com la Mary de dins l’habitació o com la de fora?

Tot i que el debat filosòfic al voltant d’això és ben viu, crec que les intuïcions de qualsevol persona normal sense una agenda acadèmica obscura ens porten en una direcció molt clara: els xips no tenen experiències. Ningú sap com un objecte gris, arrugat i sucós d’un quilo i mig és capaç de produir la sensació d’estar viu: quan la ciència i la filosofia intenten especular sobre això arriben als seus límits i són indistingibles de la literatura. Però si pensem en demències, lobotomies o alzheimers, sembla irrefutable que hi ha una connexió natural i indissoluble entre qui som nosaltres i els processos químics que passen allà dins. Els cervells produeixen consciència i intel·ligència, els ordinadors només la segona.

Què prometen els profetes de la immortalitat de Sillicon Valley? Que podrem fer un mapa perfecte del nostre cervell i pujar-lo al núvol o guardar-lo en un disc dur, on continuarà executant-se per sempre. Compte, sobre el paper no hi ha res d’impossible ni de delirant en aquest projecte: es tracta d’una dificultat que requeriria ordinadors més potents i una comprensió molt més avançada de la que tenim del nostre cervell, però entra dins del concebible. Seria un procés semblant al de la fotografia digital: aprenem a traduir els colors en informació codificada en zeros i uns i després fem que una pantalla els torni a traduir en imatges. Encara ens queda molt lluny, però no hi ha cap obstacle conceptual -sí que n’hi ha molts de romàntics- per imaginar que el nostre pensament i les seves emocions es podrien convertir en codis i algoritmes d’una forma molt fidedigna. Si abans pensàvem que el Hall 9000 (de 2001, una odissea  l’espai) tenia més de ficció que de ciència, el dia a dia amb la Siri ens hauria d’haver convençut del contrari.

Ara bé, on queda la immortalitat en aquest procés de traducció al digital? Sembla clar que el que realment desitjaríem preservar no és una còpia perfecta de nosaltres, sinó l’experiència de ser nosaltres; anar a dormir de carn i despertar digitals com si res. Però, malauradament –o no-, la consciència és el producte d’un software i un hardware que treballen absolutament lligats per crear la sensació d’estar viu. Els futuristes com Elon Musk creuen que, si aconsegueixen crear una còpia de nosaltres en forma de software, el nostre “jo” quedarà salvat. Però això només és cert si parlem del mateix tipus d’immortalitat que ens permet una activitat tan prosaica com escriure un dietari. No està pas malament, però dista molt de ser la pedra filosofal.

La por a la mort és tan gran que qualsevol promesa de viure per sempre té les de triomfar. Sempre hi haurà algú capaç de convertir aquest temor atàvic en negoci, perquè, al cap i a la fi, la funció natural dels diners és comprar temps. Quan escolto a Musk i companyia parlant d’això, no puc evitar pensar en un capellà del poble del meu avi que cobrava a les velletes per firmar-los un paper on els garantia una “parcel·la de cel”. Encara que avui en dia tot es revesteix d’una aura de versemblança quan es pronuncien els mots “neurociència” i  “intel·ligència artificial”, em sembla que les motivacions d’uns i altres segueixen sent les mateixes. Si voleu gaudir d’una història magistral que juga amb aquestes idees, us recomano el quart capítol de la tercera temporada de Black Mirror titulat “San Junipero”. El que més m’agrada és com l’episodi s’apropia d’un hit musical dels anys 80, Heaven is a Place on Earth, per donar-li una volta molt irònica molt fosca. La cançó va petar-ho a totes les llistes de l’època i la melodia segur que us sona:

In this world we’re just beginning
To understand the miracle of living
Baby I was afraid before
But I’m not afraid anymore

Ooh, baby, do you know what that’s worth?
Ooh heaven is a place on earth

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Res de nou sota el cel i sobre la capa de la terra. Fa uns quants anys que unes persones van voler ser com Déu i van voler cosntruir, a Babel, una torre per arribar al cel…

    Atentament

  2. Aquests pseudo genis de Silicon Valley son tan perillosos com infantils, (en l’accepció negativa de la paraula).
    El pitjor es que se’ls fa massa cas…
    Molt bones reflexions, gracies!