La guitarra d’Ana Popovic: funk, blues, jazz…

30.10.2016

Després d’una pila d’anys enlluernant el públic del nord d’Europa, França, Itàlia i, naturalment, de Belgrad, la seva hometown, Ana Popovic va fer el salt d’Holanda als Estats Units, on s’ha convertit en una de les guitarres de blues-rock-jazz més reconegudes de Nord-Amèrica i més afalagades per part de la crítica especialitzada. Fins ara, però, ha estat estranyament lluny dels nostres circuits. Per això és una notícia esperançadora que, després de la gira australiana i d’una sèrie de concerts pels EUA i França aquest mes d’octubre, hagi decidit travessar els Pirineus per tocar el 8 de novembre al Centro Cultural Conde Duque, en el marc del Festival de Jazz de Madrid.

ana popovic guitar

D’aquí a pocs mesos, concretament el març de 2017, Ana Popovic formarà part de l’Experience Hendrix Tour, una sèrie de 29 concerts a diferents ciutats dels Estats Units que honoren el llegat musical de Hendrix i que reuneix guitarristes com Buddy Guy, Zakk Wylde, Jonny Lang, Kenny Wayne Shepherd, Eric Johnson, Dweezil Zappa i molts altres. Cadascun dels participants ret homenatge al genial guitarrista incloent peces seves al repertori. Ara fa quatre anys, va ser la primera guitarrista europea que hi va ser convidada, i des d’aleshores ha repetit cada any, amb House burning down com a carta de presentació, interpretada no només amb l’esperada solvència, sinó de la manera que ella ha cregut que hauria agradat a Hendrix.

Però ens quedaríem a mitges si penséssim que Ana és ‘només’ una guitarrista brillant. Des del moment que apareix a l’escenari damunt d’uns tacons d’agulla que potser a ella no li fan vertigen, però a mi sí, Ana domina amb precisió tots els efectes que genera. Amb l’Ana’s shuffle a mode d’intro, et captiva i et trasllada ràpidament a la dimensió on ella viu amb les seves strato, un espai on durant hora i mitja desfilen diferents ritmes, diferents registres de veu, slides i bendings exquisits, frasejos impol·luts.

La guitarrista sèrbia ha sabut envoltar-se de músics excel·lents. Com el francès Stéphane Avellaneda, un percussionista jove, però que ja fa vuit anys que toca amb el grup i tracta els coures i les caixes amb una solidesa de vell bluesman. Les llargues estades als Estats Units, al costat dels bateries nord-americans més coneguts, han servit a l’Steff no només per desenvolupar la tècnica, sinó també per submergir-se en la cultura i el sentiment del blues. Alerta quan els espots es concentren en ell, i les baquetes s’erigeixen en úniques protagonistes!

El baixista és Ronald Jonker. Aquest professor de música de Groningen va iniciar-se tocant la bateria, i no va ser fins més tard que va descobrir el baix. Potser per això produeix un so musculós. És un baix enèrgic i amb una execució clara. Els seus solos són moments esperats a cada concert.

Els teclats són cosa de Michele Papadia. Exquisit i discret, el florentí és l’element fluid del grup, la quarta dimensió. Però la seriositat i la penombra són només part de la seva estètica, perquè quan és ‘il momento Mik’, no voldries que el seu solo d’orgue s’acabés mai.

En un concert de l’Ana Popovic Band podrem delectar-nos amb clàssics com One room country shack o Woodoo woman, peces emblemàtiques de la Popovic com Unconditional, You can’t stand the heat o Navajo moon (un tribut a Ronnie Earl i Stevie Ray Vaughan) i, en la gira actual, també gaudirem amb una selecció de temes del seu darrer treball, «Trilogy».

«Trilogy» és un repte en forma de triple CD, un per a cada estil musical, funk, blues, jazz, cadascun amb un so i un registre de veu específics, i amb les aportacions de Bernard Purdie, Joe Bonamassa i Robert Randolph. Fins i tot cadascun dels tres CD té el seu propi productor, el que l’estrella sèrbia ha considerat més adequat a cada estil. Amb aquest treball Ana ens demostra fins on és capaç d’arribar i ens ofereix 29 tracks amb el ritme adequat per a cada moment del dia. Com ella diu: «funk & soul per llevar-te al matí, blues & rock per animar-te al migdia, i jazz per relaxar-te quan cau la nit ». Tot en un únic projecte.

Només falta que no hàgim d’esperar gaire per tornar a veure-la en concert a casa nostra. Ana, quan podrem per fi escoltar-te a Barcelona? Ana, kada ćemo napokon moći da te slušamo u Barseloni?