La guerra segons Francesc de Castellví

15.12.2014

Aquest dimecres 17 de desembre es presentarà a la Casa del Llibre de Barcelona l’edició actualitzada de Les narracions històriques, de Francesc de Castellví, el testimoni més rigorós de la Guerra de Successió. Els encarregats de presentar l’acte seran Miquel Calçada, comissari del Tricentenari, i l’escriptor Albert Sánchez Piñol. 

El setge de Barcelona de 1714. Gravat idealitzat de Joaquim Furnó i Abad

El setge de Barcelona de 1714. Gravat idealitzat de Joaquim Furnó i Abad

“Ha estat una de les nostres obsessions des de bon principi: calia recuperar a Castellví i divulgar la seva obra, que ha estat injustament oblidada”, ha dit Calçada. Al cap i a la fi, ha recordat el comissari, el mandat parlamentari comminava el Tricentenari precisament a recuperar i divulgar la memòria dels fets de la Guerra de Successió “i no hi ha una manera millor de fer-ho que actualitzant aquesta obra”.

A Les narracions històriques, Francesc de Castellví explica amb exhaustivitat el conflicte bèl∙lic que enfrontà les nacions europees al tombant del s. XVIII i  que ha condicionat la història moderna i contemporània de Catalunya. Una guerra en què va prendre part de manera activa en el bàndol austriacista, fins a l’extrem de defensar Barcelona en la darrera gran batalla contra l’exèrcit borbònic que culminaria amb la caiguda de la ciutat l’11 de setembre. Castellví, que mai va veure l’obra publicada, volia deixar el testimoni més complet, rigorós i imparcial de la Guerra de Successió. Per aquest motiu  va utilitzar nombrosos documents originals, va entrevistar‐se i consultar testimonis dels dos bàndols i va fer ús d’una extensa bibliografia en diferents idiomes.

Després de més d’un any i mig de feina, l’editorial EADOP publica per primera vegada uns textos que malgrat la seva importància només havien estat a l’abast de minories acadèmiques. Amb aquesta edició es vol donar reconeixement popular a l’obra de Castellví, un reconeixement que ja té en àmbits especialitzats arreu del món.

Aquesta edició, a banda de la traducció d’Antoni Dalmau i la selecció de textos de la historiadora Mercè Morales (que ha comptat amb la col·laboració del també historiador Jordi Mata), incorpora altres novetats com una nota a l’edició a càrrec de Morales –amb el marc històric i les biografies abreujades dels principals protagonistes-. A més d’un seguit d’anotacions al text que contextualitzen la crònica de Castellví amb aspectes complementaris del conflicte, com el paper de les dones en la contesa o la participació d’Aragó i València.

Durant els mesos de desembre i gener, l’obra serà presentada a través d’una lectura comentada per la seva autora a biblioteques de Tarragona, Figueres i La Seu d’Urgell, amb l’acompanyament musical d’Àngels Bassas i Carles Beltran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Convé remarcar que l’obra completa ja està publicada en quatre volums. Certament, es tracta d’un document que dinamita molts de tòpics. Demostra, sobretot, que la lluita contra Felip V va ser de tota la nació catalana. Aquest Tricentenari ha pecat d’excessiu localisme, perquè el vertader serà dia 11 de juliol de 2915, 300 aniversari de la caiguda del darrer bastió: Mallorca! Ha estat un acte de menysteniment insolidari que els organitzadors i els comissaris, de manera gens nnocent, no hagin programat retre el reconeixment que, per justícia i reciprocitat, mereixien Eivissa i Mallorca que tant varen aportar, en material i en vides, a la defensa de Barcelona. Una ignomínia que qualque dia caldrà reparar.

  2. Ves per on, l’escriptor que ha volgut escriure en xarnec una novella, i la successió, sobre el setge de Barcelona del 1714, amb l’autoargument retroactiu que la matèria primera bibliogràfica gairebé tota era en xarnec espanyol, presenta un lyibre istòric que, originalment escrit o (en part) (auto)espoliat i traduït en xarnec, om ha tingut l’encert, massa poc freqüent, de traduir-lo o de refer-lo en pla. Caldria saber si ho an fet realment així o hi an deixat cites, i si hi ha diàlegs, en xarnec, -vici tan freqüent- amb l’argument endogàmic i servosistematitzat que les cites no es tradueixen (no en veiem pas mai en erder, ans tot obeeix a una jerarquia de lyengües supremacistes i sengles asservides).
    Per començar, ja n’és sols el resum. La lògica implacable xarneguista: el coneixement sempre s’ha de generar, editar originalment, distribuir i exposar a la primeria en xarnec; els planens s’auran de conformar amb succedanis, altrament dits ‘xocolata del lyoro’. Ara bé, celebrat això contents com un gínjol. Com deia l’editor que va perpretar l’espoliació de Victurs a profit de la literatura de la metròpoli, “és una gran sort per als catalans que agi triat d’escriure-ho en castelyà” (sic). Apologia al xarneguisme que inocula, amb l’arteria del verb ‘triar’, l’obligatoiretat que un ome que vulgui, no direm viure, sols dedicar-s’hi, a la literatura ha d’estar disposat a xarnegar tot al més -en primera persona, amb totes les conseqüències i fins als últimes termes. Pas més que com el Xarnec fa fer tot d’una en tots els estudis i oficis que trebalýin dret amb la lyengua: filòlegs, traductors, intèrprets, locutors, grafistes, logopèdes, tot altri. Ja s’ha inoculat en el lyenguatge donat a publicitat el discerniment entre, per exemple, ‘literatura catalana’ i ‘literatura en català’; ‘lyibre/autor català’ i ‘lyibre/autor’ en català, en exercici d’un criteri de territorialitat oportunista i esbiaixat (no hi veiem pas mai l’erder; ni que això desdigui de l’aixarnegament anglès).
    No cal dir que n’Albert Pinyol ja ha esdevingut una patum del patriotisme, cosa que com totom sap sempre ha estat a l’Afrany (Catalunya, Lyenguadoc i Gascunya ensems) i arreu del món defensora de la jerarquia de l’ome per raó de lyengua. Perquè el nacionalisme és la intenció que no hi agi lyengües més comunicatives que cap altra en tot abolir la presumpció xarnega. Per això també almenys la presentació del lyibre als Països Baixos es va fer en xarnec anglès: “per respecte als estrangers”, entre els quals l’escriptor; que no hi va tenir res a objectar, per raons òbvies.