La gran poesia de Màrius Sampere

20.09.2016

El divendres 16 de setembre se li va atorgar a Màrius Sampere el premi Lletra d’Or 2016 amb el poemari L’esfera insomne. És per aquest motiu que volem oferir als lectors de Núvol un article que Vicenç Llorca va dedicar a la trajectòria poètica de Màrius Sampere l’any 2003 a la revista «Serra d’Or». De cap manera queda desactualitzat, tot al contrari, aporta més coneixements sobre l’obra poètica que Sampere ha elaborat al llarg dels anys.

Màrius Sampere | Foto de Carme Esteve

Màrius Sampere | Foto de Carme Esteve

Més enllà de les consagracions

El darrer poemari de Màrius Sampere, Les imminències (Proa, 2002), ha merescut enguany dos importants premis de reconeixement a obra publicada: el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica, i encara darrerament el més significatiu, el Premi Nacional de Literatura. Si, a més, considerem que el llibre anterior, Subllum (Proa, 2000), va rebre el premi Crítica «Serra d’Or» 2001, estem en condicions d’afirmar que la poesia samperiana desperta un ampli interès que, tanmateix, no passa tan sols per les institucions i els professionals de la literatura, sinó sobretot pels mateixos col·legues del poeta i, de manera especial, per les generacions més joves. Tot això fa que l’inici de la primera dècada del nou segle vagi representant per a Sampere la consagració dins de les lletres catalanes.

El fet resulta més important del que pugui semblar a primer cop d’ull perquè, tot i ser un dels pocs poetes vius nascuts abans de la República (Barcelona, 1928), Sampere s’ha mantingut fins a la dècada dels noranta pràcticament fora del cànon principal de la poesia catalana actual. Les causes d’aquest fenomen són diverses, però la més rellevant té a veure amb la incidència que va tenir, en el moment inicial de la seva carrera els anys seixanta, l’encasellament dins el corrent del realisme social. Efectivament, l’any 1963 obtenia el premi Carles Riba. Ara bé, tot i haver entrat per la porta gran de la literatura catalana, aviat topà amb el problema que el títol no veiés la llum fins a cinc anys més tard, alhora que quedés fixada l’apreciació de realista històric sense una revisió crítica posterior. D’aquesta manera, quan el 1989 vaig publicar l’assaig L’obra poètica de Màrius Sampere (Assaig de revisió del realisme històric) (Columna, 1989), havia de fer cara a dos grans reptes: d’una banda, aprofundir el coneixement del corpus poètic, i ajudar a difondre’l, d’un poeta que, situat paradoxalment en un discret segon pla, havia dedicat, això no obstant, gairebé trenta anys de la seva vida al conreu poètic a través de dos-cents vint-i-set poemes publicats en cinc llibres; i, d’una altra, demostrar a partir d’aquesta anàlisi que el poeta escapava a l’etiqueta de «realista històric» que s’anava reproduint estereotipadament a l’hora de referir-s’hi. Precisament aquest punt em va dur més enllà i em va fer veure que els conceptes amb què ens hem mogut a l’hora de comprendre la nostra realitat literària més immediata s’havien, si més no, de revisitar. D’aquí ve el subtítol d’«Assaig de revisió del realisme històric», on proposava distingir, sota una mateixa unitat d’època marcada per la influència de la figuració referencial en poesia, tres fenòmens. Per un cantó, la teorització i la vertebració dins les lletres catalanes del moviment del realisme històric a través d’una sèrie de crítics i poetes que s’hi adheriren. Per un altre, la conformació d’una complexa «nebulosa» d’influència realista composta per diversos poetes que, malgrat això, havien d’acabar emprenent camins de maduresa propis al marge d’aquest moviment. I, finalment, l’aparició de la figura que més anava a influir en la generació poètica posterior, Gabriel Ferrater, segurament l’únic que en aquell moment va saber connectar la tradició neosimbolista anterior amb els nous aires d’una poesia moderna marcada per una reflexió moral sota el domini d’un sistema metafòric referencial. La recomanació que feia de tornar a llegir Carner i Foix i l’impacte de la seva obra resulten cabdals per a comprendre alguns dels posicionaments i de les evolucions poètiques que s’han succeït en les darreres dècades. Sampere, immergit en aquesta nebulosa, en va ser víctima fins a la dècada dels vuitanta, tot i que alguns crítics i escriptors com Josep Faulí i Jaume Vidal i Alcover apuntaren ja sagaçment la complexitat de l’univers samperià i la seva irreductibilitat a un clixé. Val a dir que, més enllà del cas Sampere, la revisitació crítica afecta altres poetes de la mateixa generació, com Miquel Martí i Pol (1929) o Blai Bonet (1926).

Un poeta maleït

Després de L’home i el límit, Sampere tornava a la càrrega amb Poemes de baixa freqüència (Edicions 62, 1976), distingit amb el premi Recull l’any anterior. L’obra aplegava poemes escrits entre el 1964 i la data d’edició, la qual cosa ens fa entendre les enormes dificultats de publicació d’un poeta que havia d’acudir als premis per difondre els seus escrits. Sigui com sigui, entre 1963 i 1976 podem distingir una primera etapa que té, vist en perspectiva, l’enorme valor d’establir les coordenades fonamentals de l’univers poètic samperià. En l’assaig de 1989, vaig proposar denominar aquest període com el del realisme existencial. I això perquè el poeta se centra en l’expressió del dolor humà davant la percepció de l’absurd que presideix l’existència. Aquest absurd beu de les fonts de dues absències fonamentals. D’una banda, Sampere s’enfronta fit a fit amb la qüestió del sentit en la vida humana, per concloure que la contradicció és el mecanisme de funcionament de la realitat. L’absurditat i el caos de la realitat es poetitzen sota metàfores diverses, però troben els seus millors moments en dos símbols fonamentals. El primer és el dimoni, reinterpretat com a força caòtica, i el segon és el de la gran ciutat com a escenari del lletgisme i el fàstic còsmics. Aquest és un punt molt original en l’aportació de Sampere a la poesia contemporània catalana, car pocs com ell s’han enfrontat amb la forma caòtica que provoca a Catalunya l’etapa de l’anomenat «desarrollismo» industrial. El fet que el poeta estigués lligat al Barcelonès Nord (Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma), per mitjà de vincles laborals i humans, li va proporcionar una visió inèdita de múltiples imatges encara per classificar en l’àlbum de la nostra història recent. Entre aquestes imatges, la del Besòs pren un protagonisme que resseguirà tota la seva obra posterior fins a l’actualitat.

L’altra absència que ressona en els seus versos és la del déu cristià. Tot i la recerca d’un àmbit d’espiritualitat, el poeta s’enfronta amb el fracàs religiós mitjançant un diàleg tens amb la divinitat. Aquí el tret més insòlit és el de la imprecació. El jo poètic, abocat a una lluita constant amb algú o quelcom que no entén, que no escolta o que no hi és, adopta un to desafiant, fins arribar a l’insult poètic. En aquest punt, Sampere no té cap reticència a adoptar la imatge d’un poeta maleït, cosa que transcendirà en diversos cenacles literaris. Som davant un jo poètic emprenyat que vol transmetre, per mitjà de la poesia, l’emprenyament d’una humanitat abocada al dolor i a l’absurd. I ho fa mitjançant un art d’escriptura sensacional. L’analogia es mostra en tota la seva riquesa de possibilitats, i també la musicalitat, dodecafònica o no, dels seus versos. Tot aquest dispositiu ens porta a unes tècniques de desrealització que es vinculen a les grans línies expressionistes. Crec que aquest és un altre punt important a l’hora de comprendre la poesia samperiana. En aquella època, el traç expressionista no va trobar la comprensió crítica adequada, però en canvi esdevindrà un valor important quan, amb més maduresa, el reformularà els anys vuitanta, just en un moment en què les arts recuperaran un cert neoexpressionisme. Queda clar que l’actitud del poeta no és la d’un rebel social, sinó metafísic, i que la seva poesia defuig el realisme estricte per situar-se en un pla de desfiguració del real per aconseguir efectes expressionistes de gran vigor. En un retrat recent que vaig escriure per al suplement «Culturas» de «La Vanguardia» (8-I-2003), el poeta m’ho confirmava: «Mai no he tingut la pretensió de fer poesia social. Un existencialista social, bé, potser sí.» I encara: «Tothom pertany a algun isme determinat. Jo no sé quin és el meu lloc, però veig que sí, que la meva obra té molt d’expressionista. Ara bé, el meu seria un expressionisme samperià, un neoexpressionisme nihilista.»

Llorca i Sampere©Arxiu «Serra d'Or»

Vicenç Llorca amb Màrius Sampere. Entremig, un exemplar de «Les imminències». (Foto: Arxiu «Serra d’Or»)

Del descoratjament a la resurrecció

Entre 1976 i 1982 el poeta va viure l’etapa més complicada de la seva trajectòria. Tenia a les mans una obra que no acabava d’encaixar en el panorama de les lletres catalanes, i una percepció de la realitat que l’abocava directament al nihilisme més radical. El poeta va decidir acudir a l’orientalisme, i desplaçà bona part de la seva lluita amb el déu cristià per situar-se en una dimensió panteista. Naixia llavors un dels llibres més desconeguts del poeta, Samsara (Prometeo, València, 1982; premi Jordi de Sant Jordi), on s’enfrontava amb el mite de l’etern retorn, amb la roda que comporta la vida com un pur fer destinat a la paradoxa constant: «Però només el contrasentit té sentit.» Aquest període, que al seu moment vaig denominar «L’orientalisme i l’afirmació del contrasentit», va tenir la virtut de mantenir la flama creativa d’un poeta que, tanmateix, en moments diversos es plantejà el silenci total.

Malgrat tot, a partir d’aquell moment el poeta es concentrà en un treball d’alta intensitat que donà com a resultat el Llibre de les inauguracions (Columna, 1986; premi Palol 1984). Entrem així en una tercera etapa en què, amb gran maduresa, Sampere es desprèn de la irritació de la rebel·lió de les fases anteriors per proposar una mena de resurrecció personal fonamentada en l’assumpció del sentit del contrasentit. La creació poemàtica adquireix un valor propi, i el món ja no és plenament confiat a l’exterior, sinó a la responsabilitat del que diem i fem. Es produeix, doncs, una revaloració de l’estètica que dota de major equilibri tots els moments del llibre, àdhuc els més dramàtics. El dolor de la primera etapa es matisa, la contradicció pot ser l’origen de noves harmonies i les coordenades del món cristià troben en el panteisme descobert en la segona etapa una nova interpretació. La mort no és tan sols l’abisme, sinó un trànsit misteriós de la pròpia consciència vers allò que desconeixem però que no té per què ser la fi de tot. Què s’ha produït perquè, de cop, el nihilisme del poeta trobi un contrapès que enriqueix els registres poètics? Sens dubte, la introducció de la temàtica amorosa. En efecte, la figura de l’estimada apareix fins al punt que arriba a afirmar: «Només es perden, per sempre, / els dies sense amor.» Més encara, el poeta troba un aliat en la figura de l’estimada en la seva particular batalla metafísica: «Deixa Déu: amb mi estàs més segura.» Un poeta expressionista tan representatiu com Gottfried Benn es fa present i apareixerà citat al llibre següent: «El Déus esperes? —Espera’m a mi.» Bellesa i amor irrompen per primer cop com a valors en si en el complex tramat de la seva poesia, fins al punt que ara el terror és la incomprensió de la mateixa bellesa.

Llibre de les inauguracions és una obra clau per a entendre el gruix de força creativa i moral que guanya el poeta i que explica la intensitat de la seva tasca des de llavors fins als nostres dies en un crescendo sensacional. Alguns factors externs també incideixen en aquesta nova etapa: la influència de la seva dona, Carme; la participació en el moviment cultural i lingüístic per mitjà de la direcció del Centre de Normalització Lingüística de Santa Coloma, on troba l’amistat de persones de la talla de Jaume Sayrach; l’aposta que fa l’editor Àlex Suanna a Columna, tot posant fi a un entortolligat procés de publicació anterior… Ara bé, tot això no hauria estat suficient sense l’aparició l’any 1987 d’Oniris i el tret del caçador (Columna). No em canso de repetir que aquest no és tan sols un dels millors llibres de Sampere, sinó un dels millors de la poesia catalana recent. S’hi consoliden els guanys de l’obra anterior i es fixen les bases de la posterior. Sampere hi proposa una poesia metafísica, lliure de llastos existencialistes i socials, per construir un univers mitològic original i suggerent. De fet, «Oniris» és un nom inventat —producte de la fusió dels mots onirisme i oníric, i amb la ressonància d’Osiris— per a crear una figura mitològica: l’au deessa del somni que planeja en l’inconscient. Llavors un caçador dispara sobre l’au, que cau del cel, es desvetlla i acaba morint. La realitat es desprèn de la sang de l’au, i el caçador s’emporta la presa al desert «xiulant una cançó / d’amor entre l’espai / de les flors i l’espai / de la mort». Hi advertim el paper simbòlic del caçador com una mena de demiürg que inventa el temps dels vius, com també el de l’au, en una poesia d’indagació metafísica que adopta una estètica de tall neoexpressionista amb coloracions de relat mitològic. Aquesta etapa es tanca amb L’ocell que udola (Columna, 1990), llibre que encara vaig poder conèixer inèdit per incorporar-lo en el meu estudi de 1989.

Caldria, doncs, reprendre a partir d’aquí l’assaig per observar el que ha significat la creació posterior del poeta, car no endebades la seva fecunditat ha estat total. A l’espera del moment adequat per a fer-ho, gosaria avançar algunes notes. En primer lloc, cal advertir que, després de L’ocell que udola, Sampere sembla centrar els seus versos en el desenvolupament d’aquest univers mitològic propi a partir d’un pla relativament pensat que comporta una activitat creativa extraordinària i una presència constant en l’actualitat literària durant els anys noranta i la dècada actual. Aquesta darrera part del camí comença amb La taula i les estrelles (Columna, 1992) i continua amb La cançó de la metamorfosi (Columna, 1995), Demiúrgia (Columna, 1996), Thanatos suite (Seuba, 1997), Subllum (Proa, 2000) i Les imminències (Proa, 2002). És a dir, el poeta ha duplicat en deu anys els títols de la seva obra. En segon lloc, Sampere ha vist les primeres recopilacions de la seva poesia en el CD-Rom Dotze sentits (1996) dirigit per Jaume Subirana; en l’antologia de José Agustín Goytisolo Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI (Lumen, 1996), i en la primera antologia de la seva obra, Si no fos en secret (Proa, 1999), a cura de Sam Abrams i Jaume Subirana. En tercer lloc, els darrers anys el món literari i la societat catalana comencen a reconèixer la seva tasca a partir de l’obtenció del Premi de la Institució de les Lletres Catalanes el 1998, que havien de seguir el 1999 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i els ja esmentats de la Crítica, el Crítica «Serra d’Or», el Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Literatura.

Les imminències és un llibre que dóna fe de la gran poesia de Màrius Sampere, un autor que per dret propi forma part, juntament amb Josep Palau i Fabre (1917), Joan Perucho (1920), Jordi Pere Cerdà (1920), Ramon Xirau (1924), Jordi Sarsanedas (1924) i Miquel Martí i Pol (1929), del que en una ocasió vaig anomenar la franja noble dels poetes vius de la poesia catalana actual. El lector que s’acosti per primer cop a la poesia de Sampere veurà en aquest poemari sintetitzat el bo i millor del que hem comentat a propòsit de la seva trajectòria. El lector avesat al seu estil hi reconeixerà el segell inconfusible d’aquest poeta original, honest, irreductible, que resumeix tan bé els anhels i les contradiccions del nostre temps i, alhora, la continuació d’aquesta mena de Segle d’Or que ha estat el segle XX per a la poesia catalana, i que hem tingut la sort de viure i de gaudir-ne.