La gavina segons Veronese

11.01.2013

Hi ha dos Veroneses: el Veronese que provoca un revulsió en obres clàssiques amb el seu equip d’actors, diguem-ne “habituals”, per no dir argentins, i el que adopta el mateix mètode de treball amb un equip d’intèrprets “temporals”. O potser s’hauria de dir que hi ha dues menes d’espectadors que s’han acostumat a l’estil teatral de Daniel Veronese: els espectadors que l’han conegut en un espai de cambra amb els intèrprets “en versió original” i els que l’han conegut amb els intèrprets “de doblatge”.

 

Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese a la Sala Fabià Puigserver | Foto Jean-Pierre Ledos

 

Aquesta versió de ‘Los hijos se han dormido’, basada en ‘La gavina’, de Txèkhov —un autor fetitxe de Daniel Veronese— pertany al segon grup. És a dir: “intèrprets temporals” i versió “de doblatge”. Els que han vist alguns dels espectacles de Daniel Veronese com ‘Un hombre que se ahoga’, basat en ‘Les tres germanes’; ‘Espía a una mujer que se mata’, basat en ‘Oncle Vània’, o la creació original de ‘Mujeres que soñaron caballos’, tres muntatges que han passat pel Lliure de Montjuïc en diferents temporades, o també ‘Teatre para pájaros’, amb una companyia andalusa, a La Villarroel, no hi reconeixeran el mateix Veronese en aquesta versió de ‘La gavina’, subtitulada ‘Los hijos se han dormido’.

Per deconstruir Txèkhov, el mètode enèrgic que aplica Daniel Veronese amb els seus intèrprets habituals, els argentins, amb qui va estrenar aquest espectacle a Buenos Aires i també com el va presentar a Temporada Alta, és la clau que arrossega els espectadors perquè, del clàssic, només en queda el polsim i, progressivament, el muntatge es va convertint en una proposta autònoma i amb personalitat pròpia.

En aquest cas —segurament també per mor de lluitar amb una sala gran com la de Montjuïc— l’energia actoral queda esmorteïda i, en conseqüència, l’atmosfera txekhoviana de fons acaba diluïda. I no pas per falta de mèrits dels intèrprets —alguns dels quals batallen per no quedar-se només amb la seva imatge popular televisiva— sinó més aviat per un ritme ple d’alts i baixos que no acaba de trobar el seu punt ni al cap de l’hora i quaranta de la representació. Fa la impressió que cadascun dels intèrprets vagi a la seva amb el seu personatge i que per això cadascun dels personatges no acabi de perfilar-se per crear un argument col·lectiu que amassi i passi el corró per la pasta per acabar enfornant una trama mínimament comprensible i atractiva.

S’ha de ser molt fan de Veronese i molt incondicional de Txèkhov per veure amb bondat aquesta versió lliure de ‘La gavina’. Però queda el consol d’assistir a un exercici teatral despullat, això sí, de qualsevol artifici —marca Veronese—, en el qual destaca precisament per la seva contenció, l’actriu Malena Alterio, en el paper de Maixa —el negre—, i a l’altra cara de la balança, Marina Salas, en el paper de la jove Nina, per la seva exhuberància i vitalitat —el blanc—, l’únic contrast de color i interpretatiu que fa que els espectadors es desvetllin una mica del balanceig escènic tocat per la migdiada.

 

«Los hijos se han dormido». A partir de ‘La gavina’, d’Anton Txèkhov. Versió de Daniel Veronese. Intèrprets: Malena Alterio, Ginés García Millán, Malena Gutiérrez, Alfonso Lara, Diego Martín, Miguel Rellán, Pablo Rivero, Marina Salas, Susi Sánchez i Anibal Soto. Escenografia: Alberto Negrín. Vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Sebastian Blutrach. Ajudant direcció: Adriana Roffi. Direcció: Daniel Veronese. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 10 gener 2013.