La gala dels equilibris

4.02.2013

La gala dels Premis Gaudí va ser tot un espectacle d’equilibrismes. Els d’Andreu Buenafuente, per trobar la justa mesura entre la crítica política, l’humor intel·ligent i el sentit de l’espectacle que va fer de la d’ahir la millor de les cinc cerimònies d’entrega dels premis del cinema català celebrades fins ara.

 

Els nens salvatges

I sobretot, els equilibris en un palmarès que ha mirat de resoldre airosament els problemes d’autodefinició d’una cinematografia tan complexa com la catalana. Entre les pel·lícules més premiades, Lo imposible, de J.A. Bayona, és una pel·lícula rodada en anglès amb estrelles internacionals; Una pistola en cada mano, de Cesc Gay, està rodada en castellà; i Blancaneu, de Pablo Berger, és una pel·lícula muda que presumptament inclou els intertítols i el cartell en català. Al costat d’aquests films, van quedar força desplaçades del palmarès les propostes més “genuïnament” catalanes (si per genuí entenem un “català tot inclòs” a la producció, l’equip tècnic, el repartiment, les localitzacions i, és clar, l’idioma): Fènix 11*23 se’n va anar amb les mans buides, mentre que El Bosc i Els nens salvatges, es van haver de conformar amb un premi per barba, el de millor actriu per a Maria Molins (una de les sorpreses de la nit) i millor actor per al “polsera vermella” Àlex Monner, respectivament.

Entre els films més premiats, també hi va haver equilibris. Lo imposible, l’exemple d’èxit internacional d’un exalumne privilegiat de l’Escac, va guanyar el premi a la Millor Pel·lícula Europa (?) i al millor director i fora problemes. La indústria del cinema català va reivindicar així, sortint per la tangent, la part que li és justa dels mèrits de Lo imposible. El premi a Una pistola en cada mano, a banda de força merescut, va ser molt més senzill i clar, perquè es va imposar sense polèmiques com a millor pel·lícula en llengua no catalana (el que vindrien a ser les pel·lícules catalanes parlades en castellà) i en la categoria de millor guió. La Blancaneu muda i torera, com a pel·lícula catalana parlada en català va costar més d’entendre, però tot i així partia com a favorita i les travesses es van confirmar. El film de Pablo Berger es va repartir amb Lo impossible alguns dels premis tècnics mentre que Una pistola en cada mano també va arreplegar premis pels seus més que excel·lents actor i actriu secundaris, Eduard Fernàndez i la recuperada Candela Peña.

Poques sorpreses més va deparar  l’entrega dels cinquens Premis Gaudí, que atorga l’Acadèmia del Cinema Català que presideix, per poc temps ja, l’actor i director Joel Joan. Ell mateix va anunciar la seva intenció de deixar pas a una nova junta amb un nou president. En un parlament elegant i discret, Joan va reivindicar la feina feta des de l’Acadèmia: “Plego una mica menys ingenu de quan vaig arribar, però amb la convicció que és un projecte que va a favor de tothom i contra ningú, i que aquells que avui no en són partícips ho acabaran essent”, va dir.

 

Una pistola en cada mano, de Cesc Gay

 

Elegant, profund i emotiu va ser el discurs de la veteraníssima Montserrat Carulla, “actriu, catalana, independentista”, tal i com ella mateixa es va presentar. La Carulla, que va recollir el premi d’Honor del cinema català visiblement emocionada –la veu trencada la va delatar- i el va dedicar a la seva “família” dels escenaris, va defensar el seu independentisme “que no va contra ningú”. “Admiro la cultura i la llengua del poble espanyol, però  l’estimo i l’admiro i la vull al meu costat però com a amiga en llibertat”, va dir Carulla, abans d’explicar que el seu somni és el de veure la seva terra ”justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment”. Al costat de Carulla, un altre dels moments emotius va ser el record a Jordi Dauder per part d’Antoni Verdaguer, premiat en la categoria de millor documental pel film “Jordi Dauder, la revolució pendent”.

Celebrada per primera vegada al Barcelona Teatre Musical, la gala d’entrega dels Premis Gaudí va tenir un clar protagonista: Andreu Buenafuente. L’Acadèmia del Cinema Català s’ho va jugar tot a una carta segura i, és clar, van encertar de ple. Buenafuente, bèstia televisiva i gat vell de l’espectacle, es va fer seva l’audiència televisiva i els assistents a la gala, que va ser tan divertida i amena com ho poden ser les entregues de premis amb les seves servituds. Des del gag inicial, un film rodat per l’Escac amb cameos dels nominats i molt de l’estil de Hollywood, passant per l’entrega del premi al millor actor terciari, la celebració del “minut 17” de la gala, la invitació a la veïna del carrer i el seu gosset per presentar el millor documental, el discurs en francès o els diferents acudits a costa de la política, la corrupció i les retallades van confirmar l Buenafuente i el seu equip de guionistes com uns dels grans talents del món de l’espectacle català.