Un dia amb Dolors Miquel

6.05.2012

Aquest dissabte l’Arts Santa Mònica acull la trobada literària “Un dia amb Dolors Miquel”, que acosta l’autora de La flor invisible als seus lectors i als amants de la poesia. El taller literari servirà per entendre millor l’obra de l’autora i conversar sobre diferents temàtiques relacionades amb l’escriptura, la creació i el trasllat d’emocions diverses al paper o a la pantalla de l’ordinador.

La primera vegada (l’única potser?) que vaig veure Dolors Miquel va ser en un recital poètic a la UIB on hi record també Enric Casasses i el manacorí Joan Adrover. Hi vaig veure una dona tota temperament, àcida, aspra, lúcida, punyent. La remembrança és llunyana, i potser ja és ara més mite que realitat aparent. Sigui com sigui,  La flor invisible m’ha commogut pel seu lirisme autèntic, pel seu trànsit per les pors que fermen i desfermen la condició humana. Pel dolor de cada dia, pel crit, per la pàtria infantil, per la innocència, per l’amor invencible, per la roda del temps… Però entrem en matèria: Dolors Miquel té la virtut de fer poemes per explicar coses, d’escriure d’una manera cinematogràfica, sòmnica (creadora de somnis, d’il·lusió, d’imatges). Llegint-la, s’obre davant nosaltres una gran pantalla esfèrica que ens abstreu de la realitat que tenim al davant per endinsar-nos dins una realitat paral·lela, la del llibre amb ànima. Imaginem per exemple, com ens fa imaginar ella, que una al·lota jove s’endinsa en un somni que li fa veure el paradís, i que quan se’n desperta, es troba amb una flor d’aquell paradís a la mà. A la fi, Miquel, resol: “I ella es va treure de la butxaca una flor seca, igual, idèntica. Vaig saber aleshores que no n’hi havia prou d’haver estat al paradís”. Sense polsos. Sense paraules.

Dolors Miquel

El llibre està dividit en dues parts. La primera, que no té un títol explícit, ens remet al món gairebé oníric dels records d’infantesa. Oníric per la llunyania difusa amb què els recupera la poetessa lleidatana, però també pel que té de somni la ment infantil, ingènua i volàtil, lliure. No sé què m’ha fet recordar Maria Mercè Marçal, potser les golfes plenes de màgia i pols caduca? ”I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta de tant esquerdar la fosca, pugem fins a les golfes dels somnis plenes de tresors”. (Comparau amb Marçal: “Pujaré la tristesa dalt les golfes amb la nina sense ulls”, la tristesa, ja ho diu Miquel: “Després tot s’ha esvanit. Menys la tristesa”).

D’aquell temps de nina recorda la poetessa que “capgiràvem les lleis de l’univers conegut, les gravetats, les lleis del temps, les de la moral i les de l’existència en un punt d’obstinació indestriable”. No hi ha fermalls ni cicatrius. No hi ha dolor ni pressentiment de fatalitat: “Sentíem una felicitat inexplicable amb les mans brutes de sutge i aquell polsim d’éter a les genives”. No hi ha, ni tan sols, consciència: “Érem més que vivíem”. És més ara, amb la distància dels anys, que aquell viure inconscient esdevé tangible dins la ment adolorida de qui ja ha après a viure. Aquest món oníric es repeteix al llarg d’aquesta primera part, com en “Els invisibles”, aquells amics que a tots, poc o molt, ens han acompanyat en les nostres converses solitàries d’infantesa: “Amb les cames penjant al buit de la barana, abocada a la immensitat, parlava cada tardor amb els invisibles”, i continua: “Em regalaven petits cadàvers d’estrelles i rosegadores animetes d’hàmsters, per tal que el somni no em sortís mai dels ulls, per la parpella mal tancada”. “Els donava estisores perquè tallessin les roques amples d’ansietat que voregen els camins de tota ombra”. No tornarà un temps més feliç que aquell: “Em feien festes i somreia feta ells, pura alegria”.

Les dones, familiars o externes, les dones, però. Elles tenen en el poemari un pes matriarcal, un domini temàtic, una marca perenne, indeleble, de transmissió de valors, de vetlladores de la moral i del viure. La besàvia, per exemple, s’engronsa entre l’ahir i el demà en el balancí del present: “No deixis de moure el balancí, enrere fins ahir, endavant fins demà, ja no hi ha sostre, ni terra, ni present, però les parets de l’ànima segueixen rectes”. També, les dones, vistes des d’una perspectiva més aspra, hi tenen un protagonisme destacat en el bellísssim “Tirant àngels”, on un jo poètic infantil, instaurat a la coa d’una carnisseria, guaita dins un cotxet amb un nadó: “El que hi he vist m’ha semblat repugnant: un tros humà petit i lleig, un cuc sense pèl que em mirava amb ulls de carnisser. Li he tirat un àngel a la cara per tapar-li tots dos ulls”. Davant la malifeta Angelina, la padrina s’enfada i la renya i li agafa “tots els àngels de les butxaques i els que duia amagats als mitjons i dins els punys”. Finalment, “els ha desat dins la capsa dels botons vells. Amb la bogeria de la besàvia, la dona maltractada del tiet i altres andròmines”, on Miquel ens mena magistralment del record gairebé costumista de la capsa dels botons vells de la padrina als traumes i tabús familiars més malaltissament covats. Dones, però també homes, com el pare, el Pare-sol que ja no hi és i que únicament pot recordar a través de l’arbre que va deixar sembrat: “És tot el que queda de mon pare: l’arbre sol. En un solar sol. Envoltat de parets altes. L’Arbre-sol. El Pare-sol. El Pare-arbre. Segueix sol”, on s’entreveu la figura clara del referent, de la paraula escassa i forta, del consell, de la seguretat. L’enyor, part damunt tot, però.

Llegiu l’article complet al blog ‘L’estenedor’ d’Antoni Riera, aquí.