La fi de la universitat tal com la coneixem

16.01.2017

Alumnes desmotivats, carreres desfasades, disciplines infravalorades, matrícules cada cop més altes. Estudiar a la universitat ja no és sinònim ni de trobar feina ni d’estar preparat per entendre la societat actual. És per això que es proposa un canvi en el model educatiu de l’ensenyament superior que cada cop va prenent més forma. El concepte clau? La interdisciplinarietat. 

Mark C. Taylor és un dels especialistes que proposa una nova manera d’entendre la universitat

Mark C. Taylor és el president del departament de religió de la Universitat de Columbia. El 2009 va publicar un article al New York Times titulat End the University as We Know It, on desgranava els perquès del funcionament incorrecte de les universitats actuals, i no només això, sinó que escrivia sis idees al voltant de les quals calia treballar per transformar aquestes institucions en ens moderns que s’adaptin a la societat actual.

Alumnes desmotivats, carreres desfasades, disciplines infravalorades, matrícules cada cop més altes. En l’article en qüestió el professor explicava la situació a Amèrica, però es pot aplicar perfectament a la realitat de les universitats catalanes i espanyoles. “La majoria de carreres de les universitats americanes produeixen un producte pel qual no hi ha mercat i desenvolupen temes pels quals no hi ha prou demanda, tot plegat a un cost que s’està incrementant ràpidament”, escrivia Mark C. Taylor.

És impossible no pensar en els professors que esperen que s’obrin llistes o en els graduats que només troben feina amb contractes de pràctiques, per no parlar dels investigadors que escriuen en publicacions que no llegeix gairebé ningú. Però sobretot, és impossible no fer referència a les persones que fan mans i mànigues per afrontar el cost d’unes matrícules que van en augment. Segons l’informe National Student Fee and Support Systems in European Higher Education 2016/17, produït per la Comissió Europea, Espanya està entre els nou països europeus que tenen les taxes universitàries més altes, que oscil·len entre els 1.001 i els 3.000€ per curs.

A això cal sumar-hi la baixa disponibilitat de beques, que fa difícil l’accés a l’educació superior als estudiants en situacions de desavantatge. Tot i així, el nombre de matriculats al sistema universitari públic català l’any 2015 -l’últim del qual es tenen dades-, va ser de 147.317 persones, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). El 2011, els estudiants matriculats eren 71.356. És a dir, el nombre d’estudiants s’ha duplicat en quatre anys.

Però un cop s’acaben els estudis, què? Amb el títol a la mà, molts estudiants tenen la sensació de trobar-se davant d’un precipici. Han passat quatre anys formant-se, però no tot el que han après s’adequa a la realitat que es viu fora de les aules. La lamentable situació laboral dels últims anys ha posat en relleu aquestes dificultats, però segons C. Taylor “el sistema universitari ha estat en crisi durant dècades, i les llavors d’aquesta crisi vénen tant de lluny com la formació de les universitats modernes”. Aquestes van optar per un model de producció en massa, en el qual tothom se centrava en la seva pròpia disciplina i intentava treure’n profit. El resultat ha sigut el de la separació d’especialitzacions, en comptes de la unió i col·laboració d’aquestes.

Departaments de departaments de departaments. La burocratització i fragmentació dels estudis crea acadèmics especialitzats en àrees petites que generen un coneixement reduït que acaba sense resoldre problemes generals, destaca el professor de la universitat de Columbia. Aquest fet desemboca en un cas curiós que l’entès anomena “procés de clonació”, en el qual els professors transmeten el seu coneixement a alumnes de tal forma que aquests segueixen fent investigacions que parteixen de premisses passades que no evolucionen -o que en tot cas, ho fan a pas de caragol-. És difícil adaptar-se a nous temps seguint els paràmetres de temps passats.

El model universitari actual està obsolet, i cada cop més acadèmics recomanen avançar cap a un sistema educatiu interdisciplinari. La feinada, és clar, és convèncer les institucions perquè modifiquin tota l’estructura del seu sistema, i els professors perquè canviïn la seva manera d’entendre les assignatures. “La meva esperança és que se sacsegin les universitats i s’obri l’acadèmia a un futur que no podem concebre”, diu Mark C. Taylor, que actualment té 71 anys. Des de la seva experiència, el professor resumeix en sis punts què és el que hauria de canviar en les universitats tal com les coneixem.

1. Reestructurar el currículum. El model de divisió del treball en departaments separats s’ha de substituir per un currículum estructurat com una xarxa adaptativa i complexa. Segons el pensador, l’ensenyament ha de ser transdisciplinari i transcultural, perquè seria més efectiu unir gent de tot tipus per tractar qüestions de religió, política, història, art, religió, o qualsevol altre tema, que no pas aïllar cada perspectiva en la seva pròpia branca.

2. Abolir departaments permanents i crear programes basats en problemes. Aquests programes tindrien data de caducitat, i cada set anys haurien de ser avaluats per tal d’adaptar-los o abolir-los segons l’estat de la qüestió. Taylor posa l’exemple de l’aigua. Quan d’aquí a uns anys la disponibilitat d’aquest bé comú es transformi en un problema, farà falta que hi treballin per solucionar-ho no només biòlegs, sinó també enginyers, filòsofs, artistes, politòlegs i tot tipus d’investigadors de totes les disciplines.

3. Incrementar la col·laboració entre institucions. No totes les universitats necessiten abraçar-ho tot. Serà més viable crear programes que associïn estudiants i facultats. Aquí hi té un paper important la tecnologia, que pot connectar estudiosos d’arreu del món amb tan sols una videotrucada.

4. Transformar les publicacions tradicionals. Les limitacions de pressupost fan cada cop és més difícil per a les universitats publicar tesis doctorals, convertir en llibres o articles remunerats els assaigs i estudis que duen a terme els membres de la comunitat educativa. Taylor creu que la solució és animar els estudiats a produir tesis en formats alternatius, i que treballin en el desenvolupament de nous tractaments analítics des de noves perspectives, com per exemple l’hipertext.

5. Expandir les opcions professionals dels graduats. La majoria dels estudiants mai treballaran d’allò pel qual s’han format. Ho afirma el mateix professor, i només cal sortir al carrer i preguntar-ho a la gent jove. Per això, cal ajudar-los a preparar-se per un món laboral complex. La preparació en qüestió pot proposar-se dins de la universitat, però no sempre s’ha d’adquirir en les aules. És a dir, ajudar els estudiants a trobar feines o a col·laborar amb organitzacions sense ànim de lucre pot exposar-los a nous punts de vista i noves cultures, de la mateixa forma que els pot motivar per solucionar problemes de la vida real. El coneixement i les habilitats que cultivaran en les noves universitats els permetran adaptar-se a un món en canvi constant.

6. Imposar la jubilació obligatòria i abolir les places fixes. Un dels punts més controvertits de l’article de Mark C. Taylor és el laboral. “Inicialment pensades per a protegir la llibertat acadèmica, les places fixes han convertit les institucions en ens poc rotatius i els professors, en persones impermeables al canvi”, sosté Taylor. Una vegada algú aconsegueix una plaça fixa deixa de tenir incentius per continuar investigant i adaptant el seu tema al moment actual. Segons el teòric, els contractes del professorat universitari haurien de ser de set anys, igual que els programes acadèmics. Després d’aquests set anys, els professors podrien ser o bé renovats o bé cessats, si la seva mirada sobre el tema ha quedat desfasada. Aquesta política permetria a les universitats premiar els investigadors, acadèmics i docents que evolucionen i són productius, i alhora també deixaria espai per a persones joves amb noves idees i coneixements.

Un nou model universitari no només potenciaria disciplines que fa anys que estan en expansió, com ara l’economia o les ciències, sinó que ajudaria a revalorar aquelles que són iguals d’importants i que el sistema educatiu ha relegat a un segon pla, com les humanitats. El canvi es produirà; caldrà veure qui vol adaptar-s’hi ràpid i qui segueix insistint a quedar-se enrere. I això, i tant, és també una decisió de país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. L’article és interessant. I el tema, encara més. Hi ha una qüestió de fons que crec que hem de tenir present: la universitat no només és un centre de formació de futurs professionals. És un centre d’ensenyament, d’educació. Una educació que consolida i solidifica la formació humana i intel·lectual de les persones i que els dóna capacitat crítica i de comprensió del món.

    Em temo que moltes de les reformes que es proposen van en detriment d’aquest fonament essencial. I això em sembla preocupant, molt preocupant.

    • Totalment d’acord amb el que comenta en Jaume. Hi ha la percepció que la Universitat és la cantera de les empreses, i això és una perversió del que realment hauria de significar. Així com també ho és la valoració, o l’evaluació, de les persones com a treballadors: les empreses exigeixen gent formada en l’activitat concreta que elles demanden, no persones cultivades que demostrin que són capaces d’aprendre i que puguin enriquir el valor humà, i no merament productiu (ja que els barems de la producció estan totalment esbiaixats). Les universitats, enlloc de doblegar-se i adaptar-se a aquest empobriment de la societat haurien de ser fronts de lluita. Si cal formar gent professionalment, es poden obrir altres vies. Però mai rebaixar el que la Universitat ha de ser i significa, o estarem totalment perduts (mirem el que passa amb les humanitats). Però parlar a través d’un sol comentari pot dur a malentesos, ja que realment el tema és molt interessant, i hauria de ser un tema de debat i d’anàlisi profund.

  2. Res de nou: ja fa mig segle que les reformes en ensenyament secundari i universitari avancen en aquesta direcció. L’objectiu declarat és que la universitat esdevingui purament un lloc per a la formació de mà d’obra qualificada, ben adaptada a les necessitats d’un mercat laboral canviant i globalitzat. La inversió en recerca científica s’hi vincula cada vegada més a la col·laboració amb empreses que financen els campus. La recerca en humanitats encara s’hi tolera, però sotmesa a criteris d’avaluació absurds i arrossegant l’estigma d’una existència residual, entre altres raons perquè l’ensenyament secundari i els mitjans públics ja no contribueixen a la formació d’una societat culta, amb sentit històric, dotada de claus (científiques, filosòfiques, històriques, lingüístiques) per a endinsar-se en realitats diverses i complexes, capaç d’experimentar la inquietud i el plaer de la recerca, l’anàlisi, la comprensió i el dubte. Ens condemnem a redescobrir cada dia la sopa d’all i a convertir-nos en mers consumidors de faramalla. És llastimós haver d’assistir amb impotència a aquest desmantellament premeditat d’unes institucions educatives que haurien pogut contribuir a un altre model d’humanitat molt més lliure i ambiciós.

  3. Fins no fa pas gaire, al Regne Unit es considerava que, si no era per formar neurocirurgians, allò que s’havia d’ensenyar a les universitats era, per damunt de tot, aprendre a aprendre. L’imperi britànic va ser administrat per homes, molts dels quals havien estudiat llengües clàssiques. A la Universitat de Southampton, amb una prestigiosa Facultat d’Enginyeria, jo tenia col·legues que no paraven de queixar-se dels seus molts estudiants que acabaven fent-se comptables, perquè així guanyaven més diners i, a més, no s’embrutaven les mans. Un dels meus estudiants més mediocres d’hispàniques va ser triat com un dels deu escollits per entrar amb un càrrec imponent en un banc important. No entenc per què aquí, amb humanitats, si no trobes una feina d’ensenyant de les matèries que has estudiat, estàs pràcticament condemnat a fer de cambrer.

  4. Si l’autora basa l’article en un article de l’any 2009 crec que tot el que diu és aplicable al 2009 i no al 2017!