La festa arriba tard

25.03.2017

Després de la recordada Simfonia Turangalila, d’Olivier Messiaen, que va interpretar conjuntament amb l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar i Gustavo Dudamel, Yuja Wang tornava al Palau, enmig d’una expectació considerable i amb un programa de màxima exigència. El resultat, però, va ser, en conjunt, bastant decebedor tot i que els seus incondicionals i unes propines explosives van acabar conformant un triomf final un xic forçat.

Yuja Wang|Foto: Norbert Kniat

Yuja Wang|Foto: Norbert Kniat

El programa plantejava, en principi, dues parts ben diferents i clarament temàtiques, però amb un nexe comú. Un concepte que personalment em sembla molt atractiu. A la primera, la pianista xinesa va proposar la integral dels Preludis op.28 de Frederic Chopin, d’inspiració bachiana, mentre que, a la segona, les Variacions i fuga sobre un tema de Händel, de Johannes Brahms. Dos monstres del Barroc, per tant, revisitats per dos genis del Romanticisme. Interessant plantejament conceptual però que comportava molts riscos i exigeix màxima expressivitat de la intèrpret.

Malgrat això, la realitat, com passa tan sovint, va ser una altra, i és que vam assistir a un recital en tres parts, que va anar en una clara línia ascendent.

El plantejament dels Preludis de Chopin, que no és habitual escoltar de manera integral, per part de Yuja Wang, em va semblar d’una artificiositat exasperant. Dinàmiques extremes i un discurs difús, optant per la recerca d’efectes més atmosfèrics que veritablement pianístics. Gran obsessió pel so i els colors, però poca solidesa en l’elecció de tempi i en un fraseig sincer, definit i profund. Malauradament, una dinàmica interpretativa cada vegada més habitual en el plantejament de l’univers de Chopin entre les noves generacions de pianistes.

Per altra banda, un greu problema de comunicació entre intèrpret i públic va esclatar quan, a causa dels estossecs persistents, telèfons inoportuns i altres mostres de la variada fauna sonora que habita al Palau, la pianista, que ja havia sortit a l’escenari amb una actitud aparentment distant, aturés el cicle de Preludis per protestar per la manca de respecte. Amb la mateixa actitud distant que va entrar a l’escena en va sortir, 24 preludis i uns quants badalls després.

Millor va anar la cosa amb l’obra de Brahms, que va semblar identificar-se molt més amb l’estil interpretatiu de Wang, que es va lluir en el plantejament de les variacions on va mostrar un virtuosisme d’alt voltatge per acabar amb una fuga construïda amb gran intel·ligència i talent. Indiscutiblement, el millor del concert. A partir d’aquí, es van acabar les cotilles i va sortir la bèstia vistuosística que és Yuja Wang, encara que a ella l’etiqueta no li agradi. Va fer les delícies dels seus fans amb obres de Bizet, Mozart i Rachmaninov entre d’altres. Una festa per als seus incondicionals, però per als que vam assistir al concert sense idees preconcebudes, ni en un sentit ni en un altre, la festa arribava massa tard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Trobo justificat l’enuig de la Yuja. És una pianista excepcional i cal silenci, atenció i molta sensibilitat musical per sintonitzar al màxim amb ella.
    Em sap molt greu no haver tingut noticia de la seua visita a Barcelona.