La família 62. Cinc treballadors veterans ens expliquen la història de l’editorial

8.06.2012

Josep Ayala, Jordi Sivera, Àngels Hernàndez, Eli Bofill i Paco Carmona

 

Núvol ha pogut reunir al voltant d’una taula cinc dels treballadors més veterans d’Edicions 62. Tots ells han desenvolupat el gruix de la seva vida professional a l’editorial. Volem que ens expliquin aquelles coses que no sortiran als llibres d’història si no ens les confessen ells mateixos.  Jordi Sivera va entrar a Edicions 62 l’any 1974 amb setze anys. Ajudava a producció i era el noi dels encàrrecs. “Com que aleshores no hi havia correu electrònic, havies d’enviar els papers per correu ordinari o lliurar-les personalment”, explica Sivera, que avui treballa al Departament de Sistemes. “Per exemple, en Pedrolo vivia en un pis del carrer Calvet. Treballava en un quarto fosc i petit, tot ple de llibres i carpetes. Li anaves a recollir un llibre per publicar i treia una carpeta d’una prestatgeria i te la donava”. Eli Bofill, que va entrar a 62 l’any 1986 i actualment és cap del Departament de Drets, encara recorda haver-les vist aquestes carpetes de Pedrolo, “amb originals mecanografiats en paper ceba”. Fins no fa gaire les teníem totes arxivades i custodiades a l’editorial.

Josep Ayala recorda la cerimoniositat de Salvador Espriu. “Quan anava a casa seva a portar-li algunes galerades per corregir, ell s’asseia en una tauleta molt petita i examinava minuciosament les correccions. I jo m’estava allà, mirant-lo, callat de por de dir alguna inconveniència, fins que acabava de repassar les galerades”. Josep Ayala, que va començar a treballar l’any 1969 a la distribuïdora Ifac, com a meritori, repartidor, cobrador i pagador, es va incorporar l’any 1970 al departament de comptabilitat d’Edicions 62. Ayala, que actualment porta temes administratius i control d’estocs, va tenir el primer ordinador de l’empresa: “Era un IBM amb dues disqueteres. El programa es deia Multiplan. Era només per fer tancament i control d’escandalls, però no per procesar textos. El primer ordinador de l’editorial va entrar a producció”.

Els estocs i els magatzems són tot un altre tema. Paco Carmona va entrar el gener de 1979, de ben jovenet, i ens recorda que el primer magatzem d’edicions 62, que estava situat a l’Avinguda Icària, encara està dret. “El cap de magatzem era un tal Antonio Perellón, que en lloc de comptabilitzar els llibres per unitats, feia inventari amb una cinta mètrica. Media el llom d’un llibre i llavors media les piles de llibres amb el metro i així calculava grosso modo”, explica Carmona, que avui treballa al back office, portant el control de gestió del Grup 62.

Joan Brossa era un cas tot especial. També li anàvem a portar llibres i paquets, però el problema era entrar a casa seva. “Brossa patia una síndrome de Diògenes a nivell intel·lectual” diu Sivera. Per arribar al seu despatx primer havies de fer zigazagues per un passadís tot estibat de papers. “I aleshores et deia, segui, segui, agafi una cadira, i tu pensaves sí, però quina? Perquè totes les cadires estaven plenes de papers. Però era molt amable…”, remata Sivera.

De la Montserrat Roig també en tenen un bon record. Àngles Hernàndez, que va entrar a 62 l’any 1980 com a ajudant d’Eliseu Gil, (premsa) i per fer de noia de l’entrada, explica que “la Roig sempre portava dolços quan tornava d’un viatge”. “Quan fèiem Els catalans als camps nazis anàve cada dia a casa seva a portar-li galerades i ella ens preparava un cafetó a la cuina de casa seva mentre corregia”, explica Sivera. Era una autora molt més jove i pròxima que la generació d’Espriu i Pedrolo. “Un dia en una presentació d’un llibre, la Roig em va demanar si em podia ocupar del seu fill mentre ella s’estava a l’acte” recorda Ayala. “Era una presentació a la Central del Llibre Català, la llibreria que tenia l’editorial al carrer Regàs”.

Mercè Rodoreda també venia sovint”, recorda Àngels Hernàndez, que ara treballa al Departament de Drets. “Ja era gran, però era moderna vestint. Portava pantalons blancs o bruses més llampants, tenia un aspecte més europeu”. I Pere Calders? “Calders era com un nen afable”, diu Ayala. “Era molt maco, molt bona persona”.

El novembre de 1975 la mort de Franco ens va agafar a la feina. Sivera recorda que es van reunir tots davant d’un transistor, esperant que l’Arias Navarro fes l’anunci definitiu per ràdio. En Romà Cuyas, que aleshores era el director general, va treure una caixa de puros i ens va demanar a mi i al Josep M. Batet que anéssim a comprar dues ampolles de xampany amb diners de l’empresa. Aleshores de tot se’n deia xampany mentre fes una mica de bombolles”, explica Sivera. Aquell dia els van fer plegar abans d’hora, per por que la policia no es dediqués a registrar una editorial tan significada com 62.

Després va venir la vaga general del 77. L’Antoni Ferret, el corrector de la casa, anava de piquet informatiu, pertanyia a CCOO. El van detenir amb el carnet del sindicat a sobre i el van empresonar. Sort que el Francesc Vallverdú, que és advocat, el va poder treure de la presó.

A principis dels vuitanta en Cuyàs encara era director general i estava implicat amb el comitè de la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics. Totes aquelles gestions primerenques s’havien de mantenir amb la màxima discreció i les reunions del comitè se celebraven a la seu de 62, al pis del carrer Provença, a les set de la tarda, quan els treballadors ja havien plegat. “Els dies que hi havia comitè, en Cuyàs em demanava que pengés tot de mapes de Barcelona a les parets”, explica Ayala, “i que els despengés a primera hora l’endemà quan arribés a l’editorial”. Això era a principis dels vuitanta i ja no es tractava de clandestinitat sinó de discreció. Els documents que proposava el comitè de la candidatura olímpica s’editaven i es maquetaven a la mateixa editorial. “Vam saber molt abans que la gent què s’estava gestant allà dins”, explica Sivera.”En aquella època”, explica Àngels Hernàndez, “no teníem ni fotocopiadora. Havíem d’anar a La Pedrera a fer fotocòpies. Tampoc no teníem fax encara i per tancar un contracte amb Nova York t’hi podies passar sis mesos, perquè era impensable entendre’s per telèfon i tot es feia per carta”. Sí, era una altra època. Eli Bofill recorda que en aquells temps els treballdors de la casa rebien com a part dels seus honoraris un exemplar de cada llibre que es publicava a l’editorial.

Àngels Hernández recorda que en aquella època també els visitava l’Ernest Lluch, ja sent ministre de Felipe González. Es presentava sovint a l’editorial amb el seu guardaespatlles, però no el deixava entrar. El feia esperar al replà i li deia: “No se preocupe. Aquí me quieren mucho. Esta es mi casa”.

Paco Carmona explica que l’empresa no es va informatitzar fins a l’any 1983. “Al la seu de Provença, que va a arribar a ocupar quatre plantes, hi havia molt pocs ordinadors. No va ser fins que es van traslladar a Peu de la Creu que es van generalitzar els ordinadors. En Vicent Partal ha dit alguna vegada que Edicions 62 va ser el seu primer client. Ens va fer una web i ens va donar accés a serveis d’internet”.

En aquella època tothom fumava a l’editorial. “Encara tinc gravada la imatge del J.M. Castellet fumant una cigarreta amb els peus sobre la taula”, diu Sivera. “Fumava un tabac d’herbes que feia una aroma inconfusible. I després, quan et passaven la factura d’un sopar d’empresa, sempre sabies si era un sopar del Castellet”, recorda Sivera. “Era automàtic. Si al compte hi sortia una copeta de Mascaró, no fallava: era un sopar del Castellet”.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies pel monogràfic dedicat a l’aniversari d’Edicions 62! El 2013 el Grup 62 podrà celebrar el 50è aniversari d’una altra editorial que, com 62, va normalitzar la cultura catalana i que, com el seu mateix fundador, en Josep Fornas, encara és ben viva. Pòrtic.