La dissidència nostàlgica de Joana Hurtado

16.03.2017

Des d’on fem memòria? Quina posició prenem quan mirem enrere? Podem enyorar quelcom que no hem viscut? Què és la nostàlgia? N’hi ha de diferents tipus? Aquestes preguntes són les que desperta l’exposició La dissidència nostàlgica, de Joana Hurtado. La mostra es pot veure fins al 30 d’abril a La Capella de Barcelona.

L’exposició acull una performance de Francesco Arena, on una persona camina sobre una estructura formada de dues taules: una de cuina quotidiana i una de la mateixa mida que la que es va fer servir per firmar la fi de la Segona Guerra Mundial

En una societat obsessionada per la memòria, la nostàlgia ha esdevingut un fenomen públic. Així de contundent comença Joana Hurtado Matheu l’explicació sobre l’exposició La dissidència nostàlgica, però la reflexió just acaba de començar. A través de l’art, l’escriptora, comissaria i investigadora independent desenvolupa una teoria crítica sobre les implicacions de sentir nostàlgia, que reflecteix en quinze obres d’artistes com Danh Vō Richard McGuire, Roger Guaus o el seu propi avi, Odó Hurtado.

És l’avi el que dóna el tret de sortida a l’exposició, i ho fa acotant un primer tipus de nostàlgia: la de l’exiliat. Concretament, la de l’exiliat que no vol tornar. Odó Hurtado va ser un polític català que va emigrar a Mèxic durant la Guerra Civil, i que no va tornar definitivament a Catalunya fins a l’hora de morir. A Llatinoamèrica va reconstruir la seva vida, i escrivint i mantenint-se en contacte via correspondència amb cercles literaris catalans va aconseguir “salvar la seva nostàlgia”, segons explica la néta, que ha estudiat on se situava l’exiliat en aquest “fer memòria”.

Perquè Joana Hurtado afirma que hi pot haver una nostàlgia que no sigui patriòtica sinó personal, la qual pot rebre crítiques per poc compromesa. “Podem entendre la rememoració com un acte de reescriptura que contempla el dubte, la ironia, l’oblit o el desig inassolible”, destaca la comissària.

La investigació d’Hurtado va començar quan es va preguntar sobre com utilitzem la memòria en una societat que, sobretot després de les dues Guerres Mundials, “està obsessionada a recordar per no repetir”. La crítica de l’experta s’estén en diverses direccions: per una banda, creu que hi ha diferents tipus de nostàlgia; per l’altra, creu que el passat es pot mirar des d’altres punts de vista que no siguin els de l’historiador i el testimoni, i per acabar, reivindica formes alternatives d’enfrontar-se el passat per tal de poder mirar al futur.

Comencem pels diferents tipus de nostàlgia. Joana Hurtado s’ha basat en el llibre El futur de la nostàlgia (2001), de la teòrica russa Svetlana Boym, per tal de dissecar aquest fenomen i obrir-lo de mig a mig. Boym distingeix entre una nostàlgia restaurativa, que és un pretext per recuperar els valors i l’estabilitat perduda, i una nostàlgia reflexiva, que es planteja com un repte per a reflexionar sobre el pas del temps. Dins de la primera, Joana Hurtado hi inclou el que ella anomena nostàlgia regressiva i comercial; dins de la segona, parlaria de nostàlgia dissident.

La nostàlgia regressiva i comercial seria, segons Hurtado, l’“adoptada per les polítiques conservadores per establir símbols en honor a un passat que es vol heroic i immutable, o convertida per la indústria cultural en un objecte de consum sense consciència històrica”. Posa d’exemple els souvenirs amb cares de polítics o monarques, alienats del seu significat històric. Aquest tipus de fenòmens “eliminen qui parla en nom de la memòria i on estàs tu”, creu la comissaria.

La nostàlgia dissident, en canvi, ajuda a entendre el passat com un espai de resistència i possibilitat creativa, però reivindica una distància crítica per fer visible el pes del poder polític en la interpretació de la història.

El passat no ha de ser tancat. “Al nostre país, últimament, en un intent de detectar les faltes i reconstruir anhels -des del 1714 fins a la constitució espanyola-, hem vist com el passat torna a l’hora de pensar futurs alternatius”, explica Joana Hurtado; “Però cal que ens preguntem en nom de qui, com i per què mirem enrere. Nosaltres decidim quin ús fem del passat, si el volem monolític, unívoc i museïtzat, o si per contra, el volem plural, crític i obert al futur”.

“Nit en blanc abans”, Lúa Coderch (2017). Vídeo digital. Cortesia de l’artista i Galeria Àngels, Barcelona.

De la nostàlgia reflexiva i dissident, Joanna Hurtado n’extreu una reflexió: podem mirar el passat sense necessitat d’haver-lo viscut, ni tan sols cal que el recordem amb exactitud. La precisió ens la donen els historiadors i els testimonis. Però i si volem tenir una nostàlgia que no ens faci testimonis? La comissaria està interessada en aquest ús i desús de la memòria que fem individualment, i que ens allunya de la nostàlgia com un fet melancòlic per apropar-nos a la nostàlgia com un fet creatiu.

Així, “podríem recuperar el vincle entre memòria i utopia”, reflexiona Hurtado. El futur pot ser una utopia en la mesura en què no el coneixem i totes les possibilitats estan obertes; però i el passat, podem pensar-lo també utòpicament? Probablement és el que estem fent quan sobrevalorem certs moments històrics, creu Hurtado, que proposa crear utopies creatives també quan mirem enrere.

I això és el que veiem a la mostra: creativitat. Obres que replantegen les categories convencionals de temps i espai, com la de Marine Hugonnier; peces que qüestionen l’autenticitat dels arxius, com la de Suzanne Perrottet; audiovisuals com el de Julien Prévieux, que critica les empreses que fa poc van patentar gestos que es fan servir actualment, com ara el gest que fem amb els dos dits per fer zoom en una pantalla tàctil.

Joana Hurtado ha reunit 15 obres que reflexionen cadascuna a la seva manera sobre com percebem la memòria i plasmem la nostàlgia en l’art, també de forma de crítica. Compta amb tres obres noves dels artistes residents a Barcelona, Lúa Coderch, Aimar Pérez i Adrian Schindler. Tot plegat per reflexionar sobre un passat llunyà, ja que el recent encara és massa present.

Per exemple, sobre el cas de l’estàtua de Franco, Hurtado diu que “encara no hi ha una distància crítica per reflexionar”, però creu que no tot pot ser “blanc o negre”. Tot i així, el moment polític i social actual fa precisament que la mostra en qüestió tingui molt de sentit. I és que com la mateixa Joana Hurtado afirma, “Fora de l’exposició el tema de la memòria històrica i de la relació amb el passat és molt vigent”. Caldrà visitar-la per reflexionar-hi a fons i des d’una nova perspectiva: la de la nostàlgia.