La dignitat del claustre

17.05.2017

Per tercer any consecutiu el Cor Jove del Conservatori de Girona ofereix la seva música al públic del Pati Cultural, consagrant-se com una de les opcions més atractives i atrevides del cicle de concerts.

Concert Pati Cultural Cor Jove del Conservatori de la Diputacio de Girona | Foto: Martí Artalejo

Pocs minuts abans de les set del vespre un conjunt de persones s’anaven reunint en un mateix espai, el pati de la Diputació de Girona, com qui es clausura d’allò que el precedeix, qui s’aïlla de la realitat exterior per escoltar a una nova sonoritat. La decadent expectativa de la marca que any rere any ha anat sumint Girona en un cúmul de mirades obstruïdes és substituïda per unes quatre parets que, per paradoxal que sembli, fan reviure la respiració i ens fan recuperar aquella idea d’una harmonia i un equilibri entre el temps i l’espai. Darrera l’escenari, una cortina negra va cobrint progressivament el nostre reflex i les siluetes de les coristes que es prepararen a l’altra banda del vidre. Una mica més amunt, un fragment de l’edifici, el cel i els ocells que de forma atzarosa creuen el fugaç reflex. El cor, nascut fa quatre anys com un espai de formació d’estils molt variats, el formen nois i noies d’entre 15 i 20 anys. S’apunten les set i la calor esdevé aroma de primavera.

Les coristes es deixen veure, una rere l’altra, acompanyades del director –Pablo Larraz–, i es van situant al voltant dels sorpresos assistents, formant un cercle. Segons abans havien tocat les set. Larraz es col·loca al centre del pati, aixeca les mans i d’aquesta manera comença la música amb les Pirinenques IV de Josep Ollé, mostrant-se a través d’una ressonància envoltant on les veus s’entrellacen i es complementen de tal manera que semblen provenir de dimensions diferents. I després d’un pròleg amb una clara declaració d’intencions, coristes i director pugen a l’escenari, aquest cop acompanyats del pianista Joan Sadurní i el tenor Joan Francesc Folqué, donant continuïtat a la música catalana amb Dama de Shalott –Jordi Domènech i Pilar Cabot–, una composició repleta de llegenda i màgia en què les coristes segueixen el fil narratiu d’una història melancòlica dividida en diversos actes on el tenor actua com a contrapunt i el piano com a element de contextualització. Però a continuació els apunts cauen al terra i comencen els espetecs de dits i l’atreviment gradual amb Look ma, I’m singing jazz, i es produeix el canvi radical que Larraz havia anunciat i amb el qual se sent plenament còmode, tot i reconèixer que només l’havien assajat dos dies i que la coreografia era pràcticament improvisada. El cor jove es mostra valent i atrevit.

I entre somriures i mirades còmplices es va anar succeint el concert, fins cinquanta minuts passades les set, amb temes de caire més espiritual com Climbing up the mountain o Every time i feel the spirit, i temes més propers al vodevil com Java Jive de B. Oakland i J. Dasgard. A través del cor jove, la màgia esdevé humil i honesta, i el temps més tangible. O, com deia Fernando Pessoa a Libros del desasosiego, “Hay claustros en esta hora”. Una hora que no fou hora, però fou més hora que moltes altres.