Adesiara presenta La dama de les camèlies

21.04.2012

La música suau del Preludi de l’acte I de La Traviata ha omplert l’aire de la sala de l’Ateneu Terrassenc durant breus minuts abans que ningú no prengués la paraula, com si se’ns volgués avançar que la intimitat, la senzillesa i el gaudi sense sofisticació presidirien aquella trobada. Als agraïments de rigor, per part de la traductora, han seguit unes paraules de l’editor, en Jordi Raventós, que han posat en relleu la tasca d’Adesiara editorial i els mòbils de la traducció de l’obra que s’anava a presentar: La dama de les camèlies.

Ens trobem davant una novel·la –ha prosseguit la traductora–, l’heroïna de la qual ha esdevingut un mite, és a dir, una entitat intemporal, que vehicula de generació en generació un missatge que no envelleix mai. Els camins que condueixen de la realitat al mite són insospitats. És fascinant veure com d’un personatge sorgit de la ment d’un escriptor en fem un ésser humà que anem nodrint de les nostres fantasies, dels nostres desitjos; un ésser que compadim per això, perquè és humà i, com a tal, víctima de totes les passions, però també ric d’un univers que ens sobrepassa. No és menys fascinant, però, veure com d’uns pocs fets reals en sorgeix una història com aquesta, capaç d’inspirar un nombre incalculable de realitzadors que la faran reviure al cinema, a la televisió, al teatre, a l’òpera o al ballet. La protagonista femenina posarà, en cada ocasió, l’encant de la seva bellesa, el lluïment del seu talent, l’expressió del seu sentiment al servei de la recreació d’aquest personatge sorgit de la ploma d’Alexandre Dumas, fill: Marguerite Gautier, la prostituta de luxe, elegant i captivadora, a qui donà el sobrenom de “la dama de les camèlies”.

 

Seguidament Lídia Anoll s’ha centrat en l’estudi d’aquesta novel·la de tall realista que tothom recorda per la seva temàtica romàntica, establint tres parts. Ha dedicat la primera a situar la novel·la en el seu context històric, a fer observar els valors que defensava aquella societat i la seva doble moralitat, tema, en efecte, de candent actualitat. Després ha remarcat que les escenes que les adaptacions tendien a reproduir són les més productives des del punt de vista dramàtic: la festa que facilita la trobada dels amants, i que ha donat peu a totes les fantasies possibles; la visita del pare i la consegüent renúncia dela Marguerite; la retrobada dela Marguerite amb l’Armand després de la seva ruptura, i l’escena de la mort. A la novel·la, tot i ser molt més despietadament realista, aquestes escenes es troben embolcallades amb passatges d’una gran bellesa, d’una gran lucidesa que l’escena no pot reproduir i que semblen fets per ésser assaborits en una lectura pausada i reflexiva.

I, com a testimoni de l’afirmació que acabava de fer, ha dedicat la darrera part a llegir algun d’aquests fragments que no deixen cap dubte sobre la personalitat de Marguerite Gautier, peça clau, en tots els sentits, de la novel·la. Ha demostrat com n’és, de superior a tots els altres personatges, i ha fet una lectura, en clau feminista, dels criteris dela Marguerite respecte de l’amor, la relació de parella, l’actitud de l’home –diguem-ne, d’aquella societat– que veia en la dona una possessió, que no li tolerava la infidelitat que ell es permetia a cor què vols, que la mantenia sotmesa en privar-la d’independència econòmica, única superioritat a la qual s’aferrava l’home perquè no en tenia d’altra per naturalesa.