La cultura respon a la victòria del PP

27.06.2016

La victòria del PP ha causat un gran malestar entre la gent de la cultura. Només cal llegir les xarxes socials per comprovar que la desolació és total. Recollim alguns comentaris publicats durant les últimes hores.

El dramaturg Jordi Casanovas. © David Ruano

El dramaturg Jordi Casanovas. © David Ruano

Jordi Puntí, escriptor:

“Es consolida el neofranquisme a Espanya. Avui votar el PP era com votar Brexit: desconnexió de la realitat i manipulació de la por”.

Esteve Miralles, escriptor:

“A Catalunya tornarà a manar (Exèrcit, policia, guerra bruta, pressupostos) la 5a força política. Bravo als demòcrates que feu que això duri!”

Jordi Llavina, escriptor:

“Amb aquests resultats, no sols voldrà marxar Catalunya, d’Espanya, sinó tota l’Espanya amiga i republicana, esquerranosa, que s’escandalitza de la corrupció i de l’aquiescència d’aquesta corrupció. Res a fer, res a pelar!”

Fe Fernàndez, llibretera:

“El discurs d’ahir de Rajoy va ser per plorar, encara més. Si aquest senyor és un líder jo sóc d’una altra galàxia… però ha guanyat les eleccions i la gent estava contenta. Del líder d’un partit el mínim que hauríem d’exigir-li és que sabés construir una frase. Quina pena… llegíssim més tots plegats i ens estalviaríem aquests disgustos. Ai calla que la cultura no interessa ningú”.

Manuel Huerga, cineasta:

“Como todo es tan inexplicable, prefiero (mal) pensar que aquí ha habido mano negra, tongo, juego sucio, pucherazo, antes que confirmar que este país premia la corrupción, le gusta que le roben, le gusta estar en el paro y ser cada vez más pobre e ignorante”.

Ramon Alcoberro, filòsof:

“A veure si ho enteneu d’una vegada: Castella és Espanya i Espanya és irreformable. Ja ho va dir Marcelino Menéndez Pelayo: “España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio, esa es nuestra grandeza y nuestra unidad… no tenemos otra”.

Manuel delgado, antropòleg:

Ens havíem de menjar el món i res. Ens ha perdut l’arrogància; ens hem pensat que Espanya podia canviar. I no.
Ho hem intentant, però no hi ha manera. No se puede.
Marxem.

Helena Tornero, dramaturga:

“Avui celebren la victòria en democràcia els hereus dels que anys enrere van celebrar una victòria antidemocràtica i es van autoproclamar herois de la història per sempre mes. I això va quedar tan gravat a foc que fins i tot les seves víctimes i els seus fills segueixen votant per ells. D’altres no tenim res a celebrar. Com celebrar la constatació a nivell estadístic d’una societat malalta que escull el vot de la por i la xenofòbia amagats sota una capa de seguretat? Sí, la història l’escriuen els vencedors. Però la veritat existeix. Només la mentida s’inventa. La veritat s’escriu en altres llocs”.

Alberto Ramos, dramaturg i guionista:

“Espero que los abstencionistas se abstengan de opinar hasta las próximas elecciones”.

Marc Martínez, actor i director:

“No voto més a unes Generales Españoles. No vull flipar més. Anem a treballar per Catalunya‬”.

Elisenda Roca, periodista i directora:

“A Catalunya practiquem la tècnica modernista del trencadís. Per qüestions cromàtiques, hem eliminat el blau”.

Alfredo Sanzol, dramaturg:

“Me acabo de despertar con una pesadilla de las de gritar, de las que no tenía desde pequeño y he pensado, jo qué me pasa, qué he cenado. ¿Que qué has cenado? ¿Que qué has cenado gilipollas? ¿Cómo que qué has cenado? ¿Cómo que qué has cenado? ¿No te has enterado de qué has cenado? ¿Eh? Pues entérate. Entérate qué has cenado, y no te hagas el gilipollas. Entérate. Que qué he cenado dice el gilipollas. Pues míralo. Míralo. Vete a mirar qué has cenado. Vete, y míralo. Mira a ver. Mira qué has cenado. Entérate. Entérate y no digas gilipolleces de pesadillas. Gilipollas. Que qué he cenado, el gilipollas, pensando en qué ha cenado, el tío. ¿Se puede ser más gilipollas?”

Anna Punsoda | Foto BiBi Oye / Núvol

Anna Punsoda | Foto BiBi Oye / Núvol

Anna Punsoda, escriptora:

“Que si la meva Catalunya de Maragalls i Serrahimes i Sales ja no existeix es diu i no passa res. Exili interior i mira”.

Bernat Dedeu, filòsof:

“Ahir Espanya va demostrar-nos per enèsima vegada que està encantada d’haver-se conegut i que té tot el dret del món a ser un país que no penalitza un ministre ungit de divinitat per voler empantanar-los l’existència als secessionistes, que viu feliç amb un president que paga en negre i amb algunes sectorials del partit amb més imputats que militants. Ahir Espanya vociferà amb entusiasme que prefereix tenir un líder en mode registrador tacat de sang, però amb pinta d’eficient i poc cridaner, que no pas un personal trainer amb tuf d’ÍBEX 35 o una colla de set ciències que han passat d’aprovar la tesi doctoral amb honors a creure’s els reis de la renovació política”.

Daniela Feixas, actriu i dramaturga:

“Me’n vaig a veure MINI CASAS al Divinity, necessito escapar…”

Sergi Pompermayer, dramaturg:

“Ei, companys valencians. Què us passa? Què és aquesta merda? Com pot ser que tants de vosaltres trobeu bé que us robin i estafin?”

Jordi Casanovas, dramaturg i director:

“Buscant a les xarxes les respostes a allò incomprensible per nosaltres que ens passem el dia a les xarxes. Els altres no hi són”.

Cristina Clemente, guionista i dramaturga:

“No és que volguem la independència. És que el País Basc i Catalunya funcionem independentment d’Espanya. Això és així, agradi o no”.

Javier Olivares és guionista de 'El Ministerio del Tiempo'

Javier Olivares és guionista de ‘El Ministerio del Tiempo’

Javier Olivares, guionista de El ministerio del tiempo:

“Dicen que no se puede viajar por el tiempo. En política no es cierto. Unos viajan a 1939. Otros, a los 70. Otros, a la tecnocracia añeja. Otros, a los mítines sandinistas. Otros gallean porque no saben ni arengar (como si estuviéramos para arengas y no para conceptos) en mítines sacados de tiempos pasados”.

Guillem Clua, dramaturg:

“Sí, se podrá. Algún día se podrá. Cuando los viejos seamos nosotros”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Cants de planyidera malpagada… Tot (les respostes de “la cultura”, també) una farsa.

    Atentament

  2. Vull suposar que a aquestes altures de la pel.lícula els catalans ja tenim clara la urgència de la independència, no ?. Per què hem d’obligar Espanya a ser com ens agradaria que fos ?. Quina presumpció pedant !.

  3. Es increïble la victoria del PP. Espanya no es treurà mai del franquisme ? Per mi, que soc de l’edat de la Retirada, que he tingut un besoncle Brigadista matat a la batalla del Terol (més ben dit: que ha donat la seua vida –mentre vivia tranquil, a França i català de la falda del Canigo’–), no puc pair aquesta desfeta rotunda de la nostra fe catalana i republicana