La cosa, de Claudio Stellato

Ressonen les notes d’Also sprach Zarathustra, de Ricahrd Strauss, i les imatges de Kubrick a l’inici de 2001: A Space Odyssey (1968) es configuren dins el cervell de l’espectador quan veiem troncs volant per l’escenari en un exercici de força, resistència i precisió a l’espectacle La cosa, de Claudio Stellato.

Cap concessió a la música, a la dansa, al teatre, al circ… No hi ha cap història més o menys intuïda. No hi ha música de cap mena, ni tan sols ritme. Només el gest, en estat pur, amb format paleolític. No és una coreografia ni una dansa. No és bonic. És expressiu, violent, fort, potent, enèrgic. Un retorn al ritual més atàvic.

Homes que construeixen i deconstrueixien figures amb troncs: piles de troncs, un arc de troncs, un home-carretó de troncs, un altre sortint de dins d’un munt de troncs, un altre fent equilibri sobre deu troncs drets… Un exercici entre el joc del mikado i la poètica d’un element tan essencial com és la fusta sense polir. Les estelles se’ns claven a la imaginació. Sentim el pes de la fusta i la força d’aquests quatre homes (Julian Blight, Mathieu Delange, Valentin Pythoud i el mateix Claudio Stellato), vestits de marca, partint grans troncs amb una destral. La violència, però també la cooperació hi són presents, així com també un cert humor. La confiança n’és l’element imprescindible.

L’esforç, la força primitiva, la testosterona, tot molt mascle, ens esquitxen en el confort de les nostres butaques i de les nostres vides. Es produeix així un distanciament pretès entre l’energia que es desprèn de l’escena i la passivitat dels espectadors. Sentim la seva suor regalimant per l’esquena i traspassant camisa i americana i ens acollonim arraulits a les nostres butaques. Veiem com entropessen amb troncs mostrant-se ara hàbils en extrem, ara maldestres a propòsit. Sentim l’olor de la fusta recent tallada que ens remet a uns records que potser no tenim.

Una producció desconcertant de Les Halles de Schaerbeek, Brussel·les, d’on Stellato n’és artista resident, dins el cicle Circ d’Ara Mateix que ha proposat el Mercat de les Flors. On s’han pogut veure altres propostes com la Companyia “eia” amb l’espectacle Intarsi, Animal Religion amb Sapiens Zoo o Fragan Gehlker, Alexis Aufray i Maroussia Diaz Verbèke amb Le vide. Totes elles experimenten amb nous llenguatges del circ que cada cop s’acosten més a la dansa amb una narrativa més metafòrica que literal.

El moviment, la corporalitat, les sensacions i l’emoció són els protagonistes del circ contemporani.