Les cartes que Blai Bonet va escriure a Xavier Benguerel

“La cultura catalana, però, també té necessitat de nosaltres, i jo li dedico, sencera, tota l’existència. Com tu, és clar” diu Blai Bonet en una carta a Xavier Benguerel. Pau Vadell ha assistit a la conferència dedicada a la correspondència entre Blai Bonet i Xavier Benguerel, a les I Jornades d’Estudis Locals de Santanyí.

Ramon Garcia Palacios presentà durant les I Jornades d’Estudis Locals de Santanyí, celebrades el passat 14 i 15 de novembre, la transcripció i estudi de les tretze cartes inèdites que Blai Bonet envià a Xavier Benguerel —del fons Benguerel dipositat a la Biblioteca de Catalunya— i una de Benguerel que es va salvar de la destrucció de papers que Blai Bonet feia habitualment gràcies a les indulgents pàgines d’un llibre, on hi va quedar amagada fins a l’actualitat —ara dipositada al Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet—.

Els epistolaris són importants per conèixer l’època i el temps en què han viscut els escriptors. El fet de pertànyer a l’escriptura íntima, despulla el personatge, el presenta tal com és. L’abast cronològic de les cartes s’estén des del juliol de 1958 a 1974. En elles s’hi parla d’aspectes personals, econòmics, de salut… però sobretot, les més interessants, parlen de les discrepàncies en la traducció al castellà que Blai Bonet va fer d’El testament (1955) de Xavier Benguerel. L’autor català pensava que la traducció de l’autor mallorquí era massa lliure; Bonet es defensava dient que una obra en castellà havia de funcionar segons uns altres paràmetres i que la traducció no podia funcionar amb una traducció tan sols literal.

Aquestes cartes també parlen de la possibilitat de portar al cinema dita novel·la; Bonet s’ofereix per fer-ne l’adaptació.

Com més intel·ligent més jove (transcripció d’un fragment)

“La vida que faig a casa, al meu poble, crec que és la d’un escriptor que vol fer una obra. A canostra, hi ve molta gent, molt de jovent, joves que es senten vells i busquen joventut a ca l’escriptor. Jo, a casa teva, recordo que venia a cercar-hi joventut, igualment. Ara en busco igual, tinc 45 anys que t’envio en aqueixa foto feta no fa gaires setmanes, i sovint vaig a cercar-ne a casa del novel·lista anglès Robert Graves, que té 80 anys fets i crec que és el doble de jove que jo. L’home jove és l’home intel·ligent, com més intel·ligent més jove. Tot sovint m’agradaria tenir 60 anys: és l’edat de les grans obres. No ho trobes? El que no tinc és massa salut; sempre seguit he d’estar cuidant-me, i els editors catalans, en lloc de ser el que pertoca ser, uns managers o apoderats que et permetin escriure sense cap preocupació com no sigui la de ser un gran escriptor, més aviat són uns padastres i sovint ni això. Ara recordo que en Riba, precisament a casa teva, un vespre, em va avisar sobre això, sobre «els patriotes», i jo, jovenot de mi, no me’l vaig creure. Si me l’hagués escoltat, ara ja seria el millor escriptor en castellà que hi hauria. La cultura catalana, però, també té necessitat de nosaltres, i jo li dedico, sencera, tota l’existència. Com tu, és clar”.

Tot i la recopilació de les cartes, per les referències que hi apareixen, tenim constància de l’existència d’una altra enviada el 23 de maig de 1945 i també el 28 d’agost de 1958, enviada a Riells del Montseny. No hi ha rastre d’elles.

Aquestes primeres jornades, on es parlà de molts altres aspectes culturals, lingüístics i patrimonials tingueren encara una altra intervenció sobre el literat santanyiner. Montserrat Alcaraz parlà de la relació de Blai Bonet amb el quinzenal Santanyí, que es publicà entre 1958 i 1965. Poemes, articles sobre temes locals i polítics s’hi barregen amb altres literats com Bernat Vidal i Tomàs, Miquel Pons, Llorenç Villalonga, Perico Pomar o Llorenç Vidal, etc,.

La recent publicació de la Poesia completa i la reedició dels Diaris personals de Blai Bonet de ben segur contribuiran a la proliferació de més estudis sobre