La cooperació és oportunitat, no oportunisme

2.11.2016

Si alguna experiència positiva podem extreure de la cruenta crisi d’aquests darrers anys, ha estat la voluntat de fer aflorar una humanitat que semblava estar sepultada pel capital i de fer que allò social impregni de nou el conjunt de les accions. Amb aquesta idea damunt la taula, el Congrés d’Arquitectura 2016 donà el passat divendres el tret de sortida a una nova jornada que, sota el nom de L’arquitectura de la cooperació: el compromís dels arquitectes amb la crisi humanitària, ha volgut abordar les aportacions de la professió a projectes de solidaritat d’arreu del món.

Què poden fer els arquitectes davant d'un terratrèmol com el del Nepal?

Què poden fer els arquitectes davant d’un terratrèmol com el del Nepal?

Des de la cobertura de necessitats bàsiques fins a la prevenció enfront de desastres naturals, entre moltes altres tasques, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya pugna per trencar amb la generalitzada visió de l’arquitecte com a mer dibuixant i revalorar el paper social i integrador que els arquitectes poden jugar en matèria de cooperació. El rol de les administracions, tant estatals com municipals, l’actuació de les fundacions privades, associacions i universitats i la presentació de diversos projectes als anomenats països del Tercer Món s’establiren com a temàtica i pretext del que, espontàniament, es convertí en el punt fort de la jornada: el debat subjacent sobre el significat, la coherència i els límits del concepte de cooperació.

La societat civil catalana, “organitzada, compromesa i conscienciada” segons Manel Vila, director general de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat, ha deixat enrere el qüestionament sobre l’avui evident necessitat de la tasca solidària per a emprendre’n un altre sobre els instruments primordials per a dur-la a terme. La pregunta que l’actualitat ens planteja no versa ja en el què sinó en el com: Com volem cooperar? Quines característiques han de reunir els projectes de cooperació?

“La cooperació ha de ser una política d’oportunitat, no d’oportunisme” diu Abdou Mawa, de l’Associació Catalana de Residents Senegalesos, que advoca per trencar amb un model etnocentrista i assistencialista que perpetua la dependència. Coherència, continuïtat i transversalitat s’han d’erigir com els nous pilars d’uns projectes de solidaritat que, allunyats de les paternalistes nocions d’ensenyament vertical, ajuda o caritat, promoguin la participació, l’empoderament i la responsabilitat d’unes poblacions que “s’han de transformar elles mateixes, perquè no és el Nord el que les ha de canviar”. Tanmateix, l’anhel humanista d’identificació, reciprocitat i igualtat sovint topa amb la realitat d’una praxi marcada per l’emergència -posem, a tall d’exemple, les actuacions de la coneguda com a arquitectura efímera arran del terratrèmol del Nepal- i la consegüent necessitat d’una solució tècnica ràpida, duta a terme en un temps determinat, uns recursos limitats i uns protocols poc flexibles.

Que hi ha diverses maneres de fer front a la cooperació és una realitat innegable, com també ho és el fet que aquestes no haurien de ser ni incompatibles ni excloents. “La cooperació, com la música, es troba dins el terreny de l’intangible”, afirma Alguer Miquel, cantant de Txarango, que es pregunta fins a quin punt “té sentit parlar de la cooperació sobre el terreny quan aquí participem i consumim d’aquesta bombolla genocida que és Europa”. I és que, al final, la cooperació no és sinó treball en equip, més enllà de l’etiqueta o l’estigma del subdesenvolupament.

Trencar amb els tòpics no és fàcil, però l’arquitectura de la cooperació, en qüestionar, reivindicar i posar en valor totes les accions de solidaritat, reafirma el seu compromís professional i social i el seu afany per crear persones formades, crítiques i responsables. I arquitectes.

Podeu consultar el programa d’activitats al web del Congrés d’Arquitectura 2016.