La Camerata XXI més moderna delita el públic a El Vendrell

6.08.2012

Tobias Gossmann, director titular de l’Orquestra Simfònica Camerata XXI.

L’Orquestra Simfònica Camerata XXI és probablement una de les orquestres catalanes que més ha crescut en els darrers anys. En poc temps (no porta ni deu anys en funcionament) s’ha guanyat un públic fidel i s’ha implicat en tota mena de projectes, entre els quals destaquen la seva participació a l’Òpera Solidària que es va celebrar ara fa un any al Gran Teatre del Liceu en benefici de diverses ONG i l’estrena del Ballet Ariel, de Robert Gerhard, en el marc de les passades Festes Decennals a Valls.

Dissabte a la nit va ser la convidada al Festival Internacional de Música Pau Casals de El Vendrell, una cita que l’orquestra ratifica any rere any. “La relació Pau Casals-Camerata XXI ha anat sempre molt unida i, tot i que cada any refem el contracte, sempre parlem del futur”, explica el director titular de l’Orquestra Simfònica Camerata XXI, Tobias Gossmann.

Enguany, però, la formació instrumental ha apostat per un format mes reduït, deixant de banda la plantilla d’orquestra simfònica per convertir-se durant la major part del concert en una orquestra de corda. Una altra novetat és que el repertori del concert va girar, sobretot, al voltant de peces del segle XX, quan la formació solia oferir obres de l’època clàssica i del romanticisme.

“La Camerata vol combinar plats coneguts amb petits plaers per descobrir”
La primera part del concert va correspondre a la música més propera als nostres dies. La Camerata va obrir amb la cèlebre Quiet City d’Aaron Copland, que correspon a la música incidental que aquest compositor nord-americà va escriure per la peça teatral d’Irvine Shaw. És una obra extremament delicada, amb molts unísons de difícil afinació, però la Camerata se’n va sortir prou bé i va delitar el públic amb els dos grans protagonistes de l’obra: el corn anglès i la trompeta, que simbolitzaven la veu, els dubtes i les controvèrsies d’un jueu que ha de canviar radicalment de vida per tal d’integrar-se plenament a la societat americana.
A continuació va arribar l’esperat Concert de Contrabaix del rus Serguei Koussevitzki, una joia amagada, poc coneguda pels més melòmans, que requereix un enorme control de l’instrument. El solista va ser Mario Lisarde, el contrabaixista principal de la Camerata, que va haver de suar de valent per tal de transmetre tots els sentiments que amaga l’obra de Koussevitzki darrere una tècnica molt complexa. Amb tot, Lisarde va aconseguir amb èxit aquesta tasca titànica, explorant tots els registres de  l’instrument, que anaven des dels sons més prims i aguts fins als més baixos, malgrat presentar, en algun moment, petits problemes d’afinació.

La segona part va ser un èxit rotund, potser perquè es tocava Mozart, ja un clàssic dins el repertori de la Camerata. L’afortunada va ser la seva Simfonia 29, una peça que ha estat a l’ombra de les simfonies més conegudes, com la número 20, la 25 o la 40. La interpretació va ser magistral i l’acollida del públic va ser massiva, fet que corrobora l’èxit d’una de les grans aficions de Gossmann: “combinar els plats més coneguts amb petits plaers per descobrir”.

El concert va tancar amb un parell de bis. El primer va correspondre a una peça breu de Rameau, “perquè veieu que la Camerata també sap tocar música més antiga”, va dir Gossmann al públic. La darrera obra va ser un clàssic de la música de bandes sonores: el cèlebre tema Gabriel’s Oboe de la pel·lícula The Mission; un tribut a Ennio Morricone. I amb les dolces notes de l’oboè, la Camerata ens va dir “bona nit” i es va acomiadar fins l’any vinent deixant-nos amb un molt bon record.

Twitter:  @adriagch7

Etiquetes: