La Bíblia vista pels díscols

24.11.2016

Segurament, hauríem de buscar més enllà de les nostres fronteres per trobar dos intèrprets bíblics medievals tan irreverents com Arnau de Vilanova i Ramon Llull, protagonistes de la tercera sessió del cicle de converses d’aquesta tardor sobre les escriptures sagrades i la literatura catalana. Dos pensadors sui generis que van donar uns quants maldecaps als teòlegs de l’època amb la seva particular concepció i transmissió del misteri cristià. Intel·lectuals temeraris, perifèrics i antitètics que coincideixen, això sí, en una cosa: la gràcia de Nostre Senyor per damunt de tot –alabat sia Jahvè.

figures-1826253_960_720

“Avui parlarem de dues figures molt significatives, de les més remarcables de l’Edat Mitjana”, ha advertit el filòleg medievalista Albert Soler, moderador de l’acte i encarregat de presentar els dos ponents d’aquesta tercera sessió: Jaume Mensa, doctor en filosofia, i Lola Badia, filòloga medievalista, que han explicat com van actuar Arnau de Vilanova i Ramon Llull davant la Bíblia i quina producció literària van deixar-nos a partir de la seva interpretació dels textos evangèlics.

 

Un precedent del pensament luterà

Tot i que Arnau de Vilanova es pot situar en la línia de pensament de la teologia reformada, la seva insòlita interpretació bíblica, combinada amb la seva condició de metge, el singularitza sense gaires matisos. Jaume Mensa ha explicat que, segons la creença d’Arnau, “la Bíblia havia d’ocupar un lloc central en la vida de l’Església”, i que se’l pot considerar “un precedent del pensament luterà” per la seva manera d’entendre la sagrada escriptura, que atorga una gran significació al llenguatge: d’una banda, a la llengua vernacla, i de l’altra, als sentits ocults de l’escriptura, la qual cosa ens fa pensar invariablement en la càbala.

Hem de parlar, per tant, del tetragrama bíblic. Arnau reflexiona sobre les llavors de l’escriptura i les tres grans llengües històriques: l’hebreu (“llengua fosca i ambigua”), el grec (“llengua ambigua”) i el llatí (“llengua de la revelació”). Queda clar que el llatí és la que permet de comprendre, àdhuc la naturalesa divina. “Això encaixa molt en l’escolàstica de la seva època”, ha afegit Mensa. Però per què Arnau va tenir polèmiques amb els teòlegs professionals? Per què se l’acusà d’heretge? “Perquè es presenta com un talaier; un especulator que interpreta el futur per sobre dels mateixos teòlegs”. I aquesta fatxenderia, parlant en plata, no cau gaire bé.

Arnau de Vilanova.

Arnau de Vilanova.

Per Arnau, la Bíblia la pot llegir no tant qui ha adquirit uns determinats coneixements teòrics com aquell que té la gràcia de Déu, que pot entendre de manera plena el seu sentit revelador. Un sentit especialment significatiu en una època tan teològicament intensa com la seva, a finals del segle XIII, amb la vinguda de l’Anticrist i la fi del món ressonant pertot arreu. Pel que fa a les citacions, que feia de memòria, observem que, quan fa referència a l’Antic Testament, fa servir el text en llatí, mentre que quan esmenta el Nou gairebé sempre ho fa en català. Arnau va escriure les seves obres quan ja havia adquirit prestigi com a metge, i això es nota en l’analogia que advertim en la seva concepció de la Bíblia com a instrument per la vida espiritual, ço és, com a remei per curar el pacient (l’home, en general) per mitjà de la paraula –la gràcia– de Déu. Digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.

 

De la sensualitat a la intel·lectualitat

“Ramon Llull no cita gaire la Bíblia”, ha explicat Lola Badia, sinó que en recull les idees importants (“cal reduir les autoritats a les raons necessàries”) i les plasma a la seva obra com li dóna la gana, que no vol dir de manera arbitrària, sinó pensada, eminentment, per convertir els infidels: el seu gran objectiu. Ens trobem, per tant, amb un autor que poques vegades esmenta la Bíblia directament, però que compta amb una producció literària plena de referències velades i lliurement interpretades sobre els escrits evangèlics. Llull apostava per l’art, que considerava un instrument més potent que la mateixa escriptura, per transmetre el seu missatge.

De les poques referències evidents en l’obra del pensador mallorquí, Badia ha parlat dels deu manaments, que són els fonaments de la doctrina, d’un verset del salm LXIX i del passatge d’Isaies VII. IX, en els quals Llull es basa per “autoritzar” el lligam indissociable entre la fe i la raó. Al Llibre del gentil i els tres savis, sense anar gaire lluny, es demostra l’existència de Déu a través d’un sistema de principis lògics i morals que superposa les tres religions per antonomàsia (cristianisme, judaisme i islam) i, naturalment, tenyeix de validesa ulterior la moral cristiana. Però Llull va més enllà i remet a la Trinitat i a l’Encarnació per explicar el misteri diví; dos conceptes que s’entenen millor amb el suport de la fe que no pas amb la lectura dels textos sagrats.

Segons Badia, l’ontologia lul·liana s’instal·la en la línia de pensament de Sant Agustí, s’avança a les teories metafísiques del Renaixement i serveix de base per a l’idealisme filosòfic del segle XIX. Déu n’hi do, si ens posem redundants. El cas és que, per Llull, “Déu és necessàriament trinitari”… i necessàriament cristià. La superioritat del cristianisme per damunt de les altres religions monoteistes és tan important com la raó (i no els miracles) per entendre la fe. I per explotar la raó, Llull fa servir l’art, la virtuositat combinatòria i l’al·legoria: del braç, l’ull i el foc passa al poder, la saviesa i l’amor. En altres paraules, de la significació sensual passa a la significació intel·lectual. Heus aquí la funció inductora del coneixement transcendent.

Ramon LLull.

Ramon LLull.

Arnau i Llull, dos grans espirituals molt allunyats conceptualment, compartien algunes idees pel que fa a la interpretació bíblica a banda de la seva originalitat subversiva: la gosadia una mica egocèntrica (però complexa i pregona) que els sosté, la preocupació per fer que el text (el misteri cristià) parli i, per últim, l’esmentada gràcia de Déu per damunt de totes les coses. Aquesta és la síntesi que va fer Mossèn Armand Puig, espectador estrella, al final de l’acte. Però ens deixem una altra cosa que Arnau i Llull també compartien: l’època, i sembla força evident que es van arribar a conèixer. Si hem de fer cas a la seva interpretació bíblica, semblances mínimes a part, “no es devien caure gaire bé”, va concloure Albert Soler. Un fet secundari al costat de la dimensió de les seves obres. Dimarts 29, última sessió a La Pedrera amb Ausiàs March i Isabel de Villena.