L’estrena de La Bête des del camerino

28.10.2012

Ahir es va estrenar La Bête, de David Hirson, a la Sala Gran del Teatre Nacional. Núvol va seguir l’estrena des del camerino del director, Sergi Belbel, en companyia de Joan Sellent, el traductor de l’obra, i l’ajudanta de dramatúrgia, Cristina Clemente.

 

Sergi Belbel mirant el monitor al seu camerino. Cristina Clemente a la dreta.

 

La Bête s’ha estrenat amb dues setmanes de retard a causa de la baixa per malaltia d’Anna Lizaran, que havia de ser la gran protagonista de l’obra i pocs dies abans de l’inici de la temporada va haver de ser substituïda per Jordi Bosch. Per si això fos poc, aquesta setmana Abel Folk va patir una afonia que li va impedir ser present a les últimes prèvies abans de l’estrena. “Els actors han estat assajant des del 4 de setembre, amb la platea buida i amb la impotència de no poder estrenar”, explica Sergi Belbel. “Això genera una ansietat molt gran en els actors, que necessiten sentir la reacció del públic per saber si el que estan fent té vida”. La companyia ha patit tant durant aquestes últimes setmanes que l’equip tècnic ha convertit les dependències de sastreria i perruqueria en un gran hospital de campanya.

 

Noemí Jiménez i Cristina Repullo, perruqueres del TNC, davant la porta d'urgències

 

A les vuit en punt som al camerino del director. Com ja és habitual, Belbel no seurà a platea, s’estima més seguir la funció des del monitor de televisió que té al camerino. Està nerviós. Parla amb el regidor de com han de sortir a saludar al final de l’obra, quan tot aquest malson ja haurà passat. “Saludarem per Llobregat”, diu mentre es treu un trankimazín de la butxaca.

L’obra arrenca i el públic comença a reaccionar bé. Joan Sellent, que se sap de memòria els alexandrins de La Bête, està enganxat a la tele i porta el compàs de cada vers amb un lleu moviment del braç, marcant els accents com si gronxés els hemistiquis. “El Boixaderas és impecable dient el vers. Sempre el clava”, diu Sellent, sense poder amagar una certa eufòria. Hi ha moments que Jordi Bosch diu l’alexandrí amb una veu tan nasal, que sembla que faci una paròdia involuntària del Cyrano de Flotats. “És més aviat una paròdia de la dicció de la Comédie-Française, els actors parlaven amb aquesta cantarella”, matisa Belbel. En qualsevol cas, per a molts espectadors amb oïda i memòria, els semblarà un paròdia d’una paròdia. La cosa té la seva gràcia si tenim en compte que Flotats és el fundador del TNC.

 

Jordi Bosch és la Bête

 

Aquesta tarda, tement que en un moment o altre de la nit sonaria algun telèfon mòbil a la platea, Joan Sellent ha compost un parell d’alexandrins perquè Jordi Bosch pugui neutralitzar la situació, sempre tan incòmoda. És un dístic rimat que no podem revelar encara. Belbel té por que si Bosch intercala aquests dos versets enmig del seu discurs acabi perdent el fil del sol·liloqui. “Li he dit al Jordi que si es dispara la musiqueta d’un mòbil, es tregui solemnement un paperet de la butxaca i llegeixi aquests dos versos”. Però no sona cap mòbil, i avui no en sonarà cap en tota la nit. Belbel no s’acaba de creure que tot vagi tan bé, té por que la gerent del teatre li hagi posat al monitor del camerino el vídeo d’una prèvia, per tranquil·litzar-lo, i que tot sigui una mentida. Belbel no ho pot aguantar més i surt a donar un volt. Cristina Clemente l’acompanya.

 

Belbel gesticula com si llegís els versos que Joan Sellent, a la dreta, ha compost per a Jordi Bosch si sona algun mòbil

 

La Bête es va fent amo de l’escena. Jordi Bosch està esplèndid. Xavier Albertí diu que li hauríem de fer un monument. Emma Vilarasau explica que el seu home ha estat dues setmanes com enlairat dalt d’un globus, i s’ha deixat portar. David Hirson, que ha assistit a una prèvia i avui és a l’estrena, ha quedat enlluernat per la feina de Bosch. “És un miracle que hagi aconseguit en tan poc temps fer-se seu el paper. Diu el vers amb tanta facilitat que sembla que canti, els versos en boca seva floten amb una musicalitat operística”. David Hirson no entén el català, ni el castellà, però li ha bastat assitir a l’assaig de dimarts per adonar-se que la traducció de Joan Sellent és extraordinària. La nit de l’estrena ens diu: “It is the translator’s night. Not mine”. La Bête, que fins ara només s’ha traduït a l’hongarès, el francès i al danès, demana a l’espectador un nivell d’atenció molt alt, que no li permet riure a cada moment, per més còmica que sigui la situació.

Valere, el personatge de Jordi Bosch, és tan petulant i pagat de si mateix que es fica les rialles del públic a la butxaca. Des del camerino sembla que mirem una sitcom amb riures enllaunats. Sergi Belbel truca des del carrer per saber com va la cosa i Sellent el tranquil·litza. Valere ja ha arribat a la cort del Príncep Conti i s’està fent amo del tros. Elomire (Jordi Boixaderas) i Bejart (Carles Martínez), són els dos comediants de confiança del príncep. L’un tibat, l’altre geperut, tots dos veuen perillar la seva posició amb l’arribada d’aquest actor de carrer que és un torrent de vitalitat desbordant. El príncep respecta el talent literari d’Elomire, però es diverteix amb la verbositat enriolada de Valere, i desitjaria una bona entesa entre aquests dos homes de teatre tan antitètics. Arribar a una síntesi entre el valedor de l’alta cultura, per una banda, i el mestre de l’entreteniment per l’altra seria una fusió ideal.

 

Sergi Belbel fent esgrima amb David Hirson, autor de La Bête | Foto Isaïas Fanlo

 

A l’entreacte aprofitem per saludar alguns espectadors il·lustres que han assistit a l’estrena: Lídia Pujol, Joan Josep Isern, Mita Casacuberta, Enric Gallén, Núria Santamaria, Pep Planas, i per què no, Xavier Bru de Sala, autor de la cèlebre traducció del Cyrano de Bergerac. Li preguntem què li sembla la traducció de Joan Sellent i admet que la troba magistral. Bru de Sala va ser molt crític fa dos anys amb la programació d’Agost, de Tracy Letts, a la Sala Gran del TNC. Considerava que el teatre públic no s’havia de rebaixar a fer obres tan comercials. En el debat que suscita el príncep Conti a la seva cort, Bru de Sala encarnaria a la perfecció el paper d’Elomire, defensor d’un teatre culte. Li preguntem què li sembla l’obra de Hirson i diu que tot el primer acte seria insuls si no fos pel vers. “L’acció dramàtica és mínima i seria insuportable si estigués escrita en prosa.” Bru de Sala encara no ha vist la segona part de La Bête i probablement no sap el final que li espera al pobre Elomire.

La segona part ens la passem a la butaca. Des de la fila 13 l’escenografia de Max Glaenzel és espectacular. Una gran tenda blanca i il·luminada aixopluga l’acció de l’obra i facilita el recolliment dels actors, que sempre se senten una mica desemparats en la buidor immensa de la Sala Gran. Sí, l’obra se sosté pel vers, com deia Bru de sala, de la mateixa manera que la gran carpa del príncep Conti s’aguanta tensada miraculosament amb quatre vents gairebé invisibles. Max Glaenzel ha traduït a l’espai escènic l’aèria musicalitat de la traducció de Joan Sellent.

 

La Bête, de David Hirson, al Teatre Nacional | Foto de David Ruano, TNC

 

Al final de La Bête, no hi haurà conciliació entre Elomire i Valere i el debat sobre el teatre queda obert, però som en una lluita que només pot guanyar un.  Sergi Belbel s’acomiada aquesta temporada de la direcció del TNC amb l’obra de David Hirson. La programació d’una obra tan metateatral esdevé una resposta (del tot involuntària) als que l’han criticat durant set anys per fer un teatre massa popular. I els respon amb una obra d’una gran pirotècnia literària i alhora salvatgement divertida i, per què no, comercial. Quan Elomire enfila les escales de la Sala Gran al final de la funció, fa un discurs molt bonic que ressona com un eco en el silenci de platea. Elomire ens imparteix una gran lliçó, que Bru de Sala segurament subscriuria, però el teatre fa la viu-viu per una altra banda i les rialles de veritat vénen del fons de la caixa de l’escenari.

En acabar la funció els actors surten a saludar un per un. El públic es va escalfant fins que surt la Bête i fa aixecar la platea. La gent aplaudeix com si fóssim al Liceu i Jordi Bosch fos un tenor descomunal. En acabar la ronda de salutacions, Bosch i Belbel despleguen una pancarta que diu: “T’esperem, Anna”. Aquest espectacle té vida més enllà del TNC, i hi ha temps perquè la Lizaran s’hi incorpori més endavant, si s’escau.

 

El conseller Mascarell amb la troupe al final de la funció

 

Tornem al camerino a saludar el personal. Les infermeres encara duen la còfia amb una creu roja. Tota la companyia aplaudeix David Hirson, emocionat, que ha vingut de Nova York expressament per assistir a la funció. Moment catàrtic. Mònica Bofill, ajudanta de direcció, que ha assistit en Jordi Bosch com un coach al llarg d’aquestes setmanes, es mereix una menció especial. Entre els actors hi ha Ferran Mascarell, que ha baixat als camerinos a felicitar la troupe. Belbel agraeix públicament davant del conseller Mascarell la complicitat de Mònica Campos, gerent del TNC, que ha gestionat la crisi amb una gran serenitat.

En tota aquesta història, el conseller Mascarell vindria a ser el príncep Conti. Ell va nomenar Belbel ara fa vuit anys per dirigir la nau del TNC i aquesta temporada el veurà marxar. En la lluita entre Valere i Elomire, entre l’actor instintiu i genial i el dramaturg culte i cerebral, Sergi Belbel es manté equidistant, amb un peu a cada banda. I en aquesta partida, La Bête és la carta final que ens fa emmudir.