La Barcelona dels anys ’50 vista per Leopoldo Pomés

Fins al 26 de gener de 2014 estarà oberta al públic l’exposició de fotografia 'Barcelona 1957. Leopoldo Pomés' a la Fundació Foto Colectania de Barcelona

Fins al 26 de gener de 2014 estarà oberta al públic l’exposició de fotografia ‘BARCELONA 1957. LEOPOLDO POMÉS’ a la Fundació Foto Colectania de Barcelona que anualment organitza exposicions i altres esdeveniments dedicats a difondre l’obra dels grans fotògrafs d’aquest país.  A més, avui a dos quarts de vuit del vespre la Fundació acull la presentació del llibre que dóna nom a l’exposició amb la presència de l’autor del llibre, acompanyat del fotògraf Manolo Laguillo i del crític d’art Xavier Antich.  

Les 80 fotografies que utilitzen la tècnica de la gelatina de plata en còpies d’època i còpies actuals, són el resultat d’un encàrrec que el poeta i editor Carlos Barral, de l’editorial Seix Barral, va fer el 1957 a un jove Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) per a un llibre sobre la ciutat, però aquest projecte mai es materialitzà, segurament perquè el seu resultat donava una imatge de Barcelona massa “dura”, i hauria estat potser més digerible la imatge d’una ciutat d’aparador.

Han hagut de passar 55 anys per a recuperar aquest tresor fotogràfic que s’ha fet real en aquesta exposició i en l’edició del foto-llibre Barcelona 1957 que es pot adquirir per 40 euros a la seu de la mateixa fundació.

UNA BARCELONA QUE JA NO EXISTEIX

Durant més d’un any a partir de 1957, el jove Pomés va recórrer tot Barcelona, però no s’acontentà en copsar les instantànies de la ciutat burgesa, exquisida o avorrida de l’Eixample i de la part alta, sinó que també va recórrer la ciutat popular i abrupta del Raval, del Verdum, del Paral·lel, sense oblidar el cor de la ciutat: La Rambla.

Llegim un extracte de la conversa entre l’escriptor Eduardo Mendoza i Leopoldo Pomés inclosa al llibre Barcelona 1957. Leopoldo Pomés:

Eduardo Mendoza: Ha trigat una mica, més de mig segle, però finalment el llibre sortirà. Amb el temps que ha passat s’ha convertit en un llibre diferent. Ara, la realitat és una altra i les fotos són unes altres fotos. D’aquella Barcelona, ja no en queda gairebé res. Les teves imatges són com una invenció.

Leopoldo Pomés: Avui es percep al llibre una imatge molt dura de Barcelona, sense concessions, amb una gran tendresa, però gens sentimental. Però els personatges, tant els bons com els dolents, ja pertanyen a un passat que els unifica i que els fa pràcticament indistingibles. És un altre llibre: passa d’allò periodístic a allò poètic, perquè ens presenta un món de ciència-ficció. Un viatge a un altre planeta on continuen passant les mateixes coses, però unes coses que ja no són nostres.“

RECORREGUT EN BLANC I NEGRE

És probable que, segons l’edat del visitant de l’exposició, aquest es mirarà les instantànies d’una manera diferent. Els que en aquells anys ’50 del segle XX érem infants, les observem amb una certa familiaritat. Aquella Barcelona en ple franquisme que encara no havia aixecat el cap, no era pas gaire diferent d’una ciutat de comarques com Manresa, per exemple.

La major part d’aquestes fotos són del 1957, l’any de l’encàrrec, però s’amplien fins al 1958 i 1959 i les darreres arriben fins al 1960-1961. Una Barcelona en blanc i negre, una ciutat que passeja, que va a la feina, que llança una floreta, el “piropo” castellà, on encara existien els homes-anunci que portaven a l’esquena grans cartells anunciadors com el de la foto captada al carrer de Pelai el 1958 i que anunciava l’actuació de Lola Flores al Teatre Calderón.

Paisatges desapareguts i ara difícils d’identificar com la rasa del ferrocarril que creuava el carrer d’Aragó a l’aire lliure amb uns ponts que el travessaven, durant els anys 1957 i 1958. La curiosa foto del bar “La Vasquita” (1958), on enmig d’homes desvagats hi ha un client que menja aïllat del món…

Magnífica la foto titulada “Cotxe fúnebre” (1959), on el fotògraf va captar a través del marc del vidre del cotxe el moment en què el difunt no ha sigut baixat del domicili i es veuen tots els capellans i escolans esperant. A “Festeig” (1957) es veu l’escena a Plaça Catalunya, d’un tramvia i un tramviari amb uniforme que somrient es dirigeix a una noia. Què li devia dir?

A “Solidaridad Nacional” (1957) un noi fa veure que llegeix el diari anomenat la “Soli”, mentre el rodegen un guardia urbà, un tipus amb pinta de boxejador i un venedor de cupons dels “cegos”: “diez iguales para hoy…” deia la cantarella.  “Bessones” (ca. 1957) capta a dues jovenetes vestides a la moda, elegant, dels anys ’50: faldilles campana i cintura “vespa”. Una escena captada al voltant del Palau de Pedralbes “Diagonal” (1957) quatre escombriaires van o tornen de la feina amb les seves grans escombres de bruc, enmig d’una “Avenida del Generalísimo Franco” deserta d’edificis.

A Pomés li deuria encantar “Els Encants” (1957), un lloc que era i és una veritable pedrera d’escenes, i li dedica tres fotos, en una d’elles a primer terme veiem una parada amb la trompa d’un antic gramòfon i els discs de pedra…esperant algun client.

A “Afaitat” (1956) capta l’escena d’un barber a l’aire lliure al Pla del Palau, oficis de carrer extingits o a punt de ser-ho, com els enllustradors de botes de la Rambla: “Limpia” (1957).

No podien mancar els “marines” ianquis que visitaven amb assiduïtat el nostre port: “Mariners” (1957) on captà una escena d’aquests a la Rambla de Sta. Mònica, davant d’un rètol que deia “Viva las Vegas”. La foto titulada “Floreta” (1957) on un tipus forçut i espitregat es gira i mira una dona jove. L’escena es captà a la Rambla. I per acabar la foto del “Passeig del Verdum” (1959) que porta com a subtítol “Homenatge a Giorgio de Chirico”, el surrealisme també és present als carrers de la ciutat…

POMÉS, DE LA PUBLICITAT A LA FOTO

Pel públic en general el Pomés més conegut és el de productor audiovisual, sobretot en el camp del cinema publicitari; seves són les imatges esdevingudes icòniques, com les de les bombolles del cava Freixenet o la campanya de la candidatura de Barcelona per a l’organització dels Jocs Olímpics de 1992.

Ara tenim l’oportunitat de conèixer el Pomés fotògraf, la seva dedicació exclusiva des que el 2006 abandonà el món de la publicitat. Estic segur que Pomés o altres fotògrafs deuen estar recorrent ara els carrers de la nostra Barcelona captant escenes. El foto-llibre potser es dirà “Barcelona 2012, l’any de la crisi”. Serà senyal que el malson de l’actual crisi ja haurà passat…

Per la seva banda Filmoteca de Catalunya ha programat unes sessions dedicades a l’obra cinematogràfica de Leopoldo Pomés, un únic llarg “Ensalada Baudelaire” (1978) i diversos curts i documentals com ara Candidatura Olímpica” (1986). 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació