Kosmopolis. Escriure és un acte polític

Juana Adcock, i Erika Fatland coincideixen que escriure no deixa de ser un acte polític. Un compromís ètic que vol preservar la memòria i la justícia.

Kosmopolis té lloc cada dos anys, però la seva programació contínua, tal com indica el nom, no reposa. El CCCB ens va oferint periòdicament inspiradors diàlegs literaris que no hauríem de perdre’ns. L’últim, un col·loqui entre els escriptors Juana Adcock, Erika Fatland i Albert Forns, noves veus europees d’enorme projecció.

Juana Adcock, Albert Forns i Erika Fatland al CCCB | CCCB © Andreu Adrover, 2016

Al cim del CCCB, a la sala Mirador, el Gòtic, el mar i Montjuïc es poden agafar gairebé amb el palmell d’una mà. El vidre lleugerament apagat no encobreix una tarda esclatant; la llum penetra pertot, com cercant amb delit històries que desitgen eixir de l’oblit. Però amb això també s’hi percep una certa malenconia i torbació.

Tres autors joves, nascuts en els primers anys de la dècada dels 80, xerren animadament entre ells. L’Albert Forns, potser més conegut entre nosaltres, guiarà l’acte, així que la paraula recaurà bàsicament en Juana Adcock, poeta i traductora vinguda d’Escòcia, però amb un peu a Mèxic, i Erika Fatland, nascuda a Noruega, antropòloga social de formació. La no ficció és, per a ella, el mitjà determinant a l’hora d’abordar i descriure el món, sota una mirada ben peculiar. Això sí, un tema que no és menor les uneix, fins i tot esdevé nuclear en les obres que fins ara han publicat: la violència política en societats culturalment diverses; en concret, com aquesta continua trasbalsant les víctimes.

Juana Adcock començà escrivint contes, però no podia acabar-los, ja que li interessava molt més el conflicte latent enmig d’aquests que no pas el propi desenllaç. D’alguna manera s’esdevenia com la mateixa realitat, amb obertures per totes bandes, amb més preguntes que no pas respostes. O, en tot cas, com li interessa fer veure: “Deixar que el lector arribi a les seves conclusions”. La guerra és un tema que l’obsessiona especialment. Residí tres mesos a Palestina, i va poder comprovar com les tanques, els murs, com el que separa també Mèxic dels Estats Units, generen encara més incomprensió i odi entre els humans. El seu mur particular, l’Atlàntic que separa els seus dos països, certament no és poca cosa, però aquesta frontera natural no té el caràcter absurd, ombrívol i eludible de qualsevol obra humana inspirada en la por, en una seguretat mal entesa i en el desconeixement.

Dostoievski deia a les Memòries de la casa morta que l’home és aquell ésser que s’acaba acostumant a tot. Això pot passar enmig del bé com del mal, malgrat una resistència inherent enfront d’aquest que no sucumbeix mai del tot. En algunes zones de Mèxic, l’ésser humà conviu (o ha conviscut) amb la violència durant dècades. Hom sembla acostumar-s’hi, doncs, i ja no sorprèn. Aleshores es produeix un fenomen no desitjable però ben real: la dessensibilització.

Juana Adcock | CCCB © Andreu Adrover, 2016

Els poemes de Juana Adcock tenen una clara intencionalitat política. Un afany de denúncia contra les agressions infringides a l’ésser humà. El seu primer llibre, Manca, ha rebut molt bones crítiques. Hi trobem poemes volgudament mutilats, en relació amb la temàtica fosca i crua de l’obra.

D’Erika Fatland no s’ha traduït, encara, cap obra al català ni tampoc al castellà. Des d’aquí encoratgem, doncs, els nostres editors perquè s’aventurin a fer aquest pas. El seu darrer llibre, Sovjetistanva, va guanyar el Premi de no ficció 2015 atorgat pels llibreters noruecs. És un diari de viatges que l’autora va fer per diverses repúbliques ex-soviètiques: Kazakhstan , Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan. És una magnífica ocasió per trobar reunits en un mateix text periodisme, literatura i antropologia. Amb una gran concisió i un sentit admirable del temps ens resumeix en pocs minuts el periple que realitzà per aquests països, comentant-nos alguns trets polítics, geogràfics o etnogràfics essencials. Ens regala anècdotes increïbles, extravagants, sobretot d’aquelles que emanen d’uns poders autoritaris, amanides d’un surrealisme que gairebé fa plorar. Així, al Turkmenistan, el darrer president de l’època soviètica, canvià de nom el Partit Comunista pel de Partit Demòcrata, tot i que va continuar dominant el país amb mà de ferro. Va escriure un suposat tractat filosòfic, d’obligada lectura per tothom. No calien biblioteques. Amb aquest volum ja n’hi havia prou. Fins i tot “els nens aprenien a llegir amb el seu llibre”. Alguns d’aquests estats continuen fortament marcats encara per l’herència comunista; el seu patrimoni natural o històric és copiós. El llegat artístic conservat a l’Uzbekistan, per exemple, és magnífic.

Però per a Erika Fatland, allò que li interessa més és mostrar com l’experiment de l’URSS va afectar els països de l’Àsia Central. I com encara molta gent no abomina del tot aquella època.

El seu primer títol de no ficció sortí publicat l’any 2011, Englebyen (El poble dels àngels), i recupera el dramàtic episodi de la retenció per part d’individus fortament armats de més de mil ostatges a l’escola de Beslan, població d’Ossètia del Nord. Una acció que va acabar amb la vida de 333 persones, moltes de les quals infants, després d’uns dies plens d’angoixa i de falta d’aliments. Més tard, el succés fou cobert pel silenci i el món se’n va oblidar. La gent sentia ràbia cap als txetxens i a les autoritats russes (per no haver dit tota la veritat), així com també envers als professors per no haver sabut protegir els nens (tot i que alguns d’ells també hi van morir). En definitiva, a tots aquells que havien sobreviscut… “Per què esteu vius?”, es preguntaven. Les ferides no s’arriben a guarir mai del tot.

Fatland hi va arribar tres anys després dels fets. Elaborà moltes entrevistes, la informació que en recollí, doncs, és abundant. Quines conseqüències va tenir a llarg termini? “La tragèdia havia de parlar per ella mateixa…Allò que buscava era saber com la gent sobreviu, com s’enfronta a tot això”. Quant de temps s’ha de portar el dol? Hi havia un home que va perdre la seva filla i es va instal·lar en una casa a tocar del cementiri. No volia marxar d’allà. Finalment, la gent li féu una proposta: ser el guardià d’aquell lloc. Ell acceptà, naturalment.

El procés d’escriptura del llibre durà uns quants anys. En el període justament que l’acabava es va produir un altre dramàtic esdeveniment, aquest cop al seu país: la matança de desenes de joves reunits a l’illa d’Utoya, per part d’un simpatitzant de l’extrema dreta, enemic declarat de les societats multiculturals. Sobre aquests atacs terroristes, Erika Fatland va escriure temps després un altre llibre: Aret uten sommer (L’any sense estiu). En relació a fets tan dolorosos com els que hem esmentat, puntualitza: “Escric sobre les víctimes de la violència”.

Erika Fatland | CCCB © Andreu Adrover, 2016

Ambdues coincideixen que escriure no deixa de ser un acte polític. Un compromís ètic que vol preservar la memòria i la justícia. En el seu moment es va parlar abastament de l’assassí d’Utoya, però no tant de les víctimes. Es tracta que la història no s’oblidi d’elles, dels seus anhels, de fer-nos partícips del rebuig a la violència, vingui d’on vingui, i de construir, si és possible, un futur de pau i de llibertat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació