Kiss and Cry a FiraTàrrega

13.09.2012

Kiss and Cry a FiraTàrrega


Imagineu un truc de màgia increïble, una màgia lenta, dolça, una màgia Bella, així, en majúscules.

I ara imagineu que, mentre veieu aquest truc a través d’una pantalla, poguéssiu veure alhora, en directe, com el mag l’executa, com es fa realitat la bellesa que mostra la projecció.

No us sentiríeu una mica orfes si en lloc de poder triar si mirar el truc o mirar el mag…el mag actués gairebé a les fosques?

Deixem les coses clares des del començament: Kiss and Cry, l’espectacle de Nanodansa de la companyia belga Charleroi Danse, és una autèntica ‘virgueria’.

En un escenari en penombra, gairebé una vintena de maquetes (una estació de tren, una saleta d’estar, una platja oblidada, una pista de circ, una pista de patinatge…) es converteixen en minúsculs universos que allotgen escenes alhora potents i delicades, carregades d’autèntica poesia. Els protagonistes d’aquestes escenes són les mans dels ballarins, que com si fossin éssers autònoms d’una fesomia inesperada, caminen, dubten, s’estimen, s’odien i sobretot, ballen.

Són mans gegantines, perquè les veiem projectades en una gran pantalla. Un silenciós eixam d’intèrprets vestits de negre, en harmònica coordinació, s’afanen sobre les maquetes, manipulen petits objectes, ofeguen els micro-escenaris en aigua o en sorra, els neven de petits flocs de neu de joguina, accionen assecadors de cabell per fer moure les onades d’un mar de paper…i ho capturen tot amb diferents càmeres de vídeo connectades en circuit tancat, que transformen tots aquests mons en miniatura en espais onírics per als nostres ulls.

Qualsevol pensaria que en aquestes imatges increïbles és on viu la màgia de l’espectacle. Però la sorpresa és que no. O com a mínim, que no només.

La màgia no és el resultat: és el procés. No només el truc, sinó la desena de mags silenciosos de passos mesurats, que l’executen amb completa precisió, sense falta i sense repetició possible.

I això és el que vaig trobar a faltar: la consciència per part de la companyia que allò també (que allò sobretot) valia la pena de veure.

Vivim a l’imperi de la pantalla. Tenim la retina i la memòria plenes a vessar de tot un catàleg d’imatges impressionants que ens arriben de les fonts més dispars: hem vist críptiques projeccions d’art multimèdia als museus d’art contemporani, hem vist increïbles efectes especials a les pantalles dels multicinemes, hem vist escenes  estranyes, fosques i suggeridores als videoclips d’autor… fins i tot  asseguts al sofà, davant del televisor, hem vist acolorides fantasies visuals als anuncis de cotxes, o de perfums, o de telèfons mòbils.

I les dues mans ballarines de Kiss and Cry han de poder fascinar-nos més que totes aquestes imatges planificades, produïdes, gravades i re-gravades, editades i retocades que ens arriben de totes les pantalles del món?

El fet és que poden. Sense cap mena de dubte, poden. Poden, perquè aquestes mans ballen davant nostre. Des de la pluja de neu de purpurina, a  la tempesta dins una peixera, passant per la boira de fum de cigarret… tot passa aquí mateix, en aquest mateix moment, sense edició d’ordinador, sense possibilitat d’equivocar-se i sense possibilitat de repetir-se. El que veiem no només és bell. És difícil. I és completament únic.

I precisament per això, volem veure com passa.

Davant nostre un narrador de veu fonda explica la història en directe, i els ballarins expressen amb el rostre les emocions que volen que transmetin les seves mans i els operadors de càmera es mouen com gats entre les maquetes i les pantalles sense entrexocar, ni fer soroll ni arribar mai tard a cap escena… Però tot això només som capaços d’intuir-ho en un enorme esforç per mirar els mags en lloc de mirar el truc, i sempre amb la impressió que anem a contracorrent, que cap recurs tècnic o escènic dirigeix cap a ells la nostra mirada.

Kiss and Cry esn presenta deu cossos movent-se en sincronia completa i silenciosa  sense un sol error al llarg de noranta minuts. La seva coordinació, la seva precisió, la seva comunicació sense paraules constitueix de per si una dansa…però l’espectacle mateix ens la nega perquè no perdem el focus del resultat d’aquesta dansa.

I el resultat ho mereix, i molt. Però tant com el treball dels artistes que el fan possible.

Al cap i a la fi, encara que mostri el que passa aquí mateix, una pantalla sempre posa distància. Després de vuitanta nou minuts de projeccions, l’espectacle acaba amb una coreografia que realitzen els dos ballarins a prosceni, sota una llum groga i tènue, sense cap pantalla pel mig.

I tot i la indubtable bellesa que amara l’espectacle sencer, van ser aquells darrers cinquanta segons els que em van posar la pell de gallina.

Twitter Raquel Loscos: @frilancejant 

Blog: Sobreactuar

Etiquetes: