Killer Veggies & Self-destruction

19.07.2017

De tèxtil i altres conceptes és la quarta mostra comissariada per Frederic Montornès a la Galeria Trama. Tot va començar amb Parc Natural (29.09.16 —15.11.16), col·lectiva que convertí la galeria en jardí botànic plàstic amb obres de José Ramón Ais, Rosa Amorós, José Díaz, Jerónimo Hagerman i Jan Monclús. Desprès vingueren les individuals de German Portal (12.01.17 —28.02.17) i Marco Noris (02.03.17 —04.04.17).  Ara és el torn de la pintura inquieta i desacomplexada de Segimon Vilarasau, pintura amb vocació performativa que no pot evitar moure’s.

Detall de l’exposició de Martí Llavaneras, que Gisela Chillida analitza junt amb la mostra Segismon Vilarasau a Trama | Foto: Fundació Miró

Vilarasau converteix la tela en camp de batalla,  laboratori d’experimentació i  playground: foradar-la, crema-la ruixar-la amb àcid… tot s’hi val. A Pinces Planxa, deixà aquest electrodomèstic sobre la tela durant tota una nit en una noble batalla d’egos: o ella o jo. No és pas un acte d’iconoclàstia; tampoc un impuls (auto)destructiu com el de Gustav Metzger. És boicotejar allò que un mateix ha engendrat per no convertir l’obra en tòtem. El suport -tela, cartró o patata- és, doncs, tan estimulant com el pigment. L’habilitat de Vilarasau per a treure’n el màxim profit queda palesa a “Psicopatates”, sèrie on els familiars tubercles mostren el seu rostre més sinistre que ens hem quedat amb ganes de veure a Trama.

Els matalassos, les camises, les mantes tèrmiques… fins i tot l’objecte més anodí sembla estar animat. De tèxtil i altres conceptes ens descobreix la màgia de les coses: llençols que s’escapen de contenidors de reciclatge, camises que ens miren amb ulls inquietants o una daurada manta que es desplega per diferents cartrons fins arribar al màxim esplendor de la seva obertura en un gran llenç.  “Les obres de Segimon Vilarasau reactiven idees- explica Frederic Montornès- són “punts de referència sobre una tela que, més que una il·lustració, es diria que tenen vida pròpia. O que viuen per si mateixes.”

Si el treball de Vilarasau sembla tenir vida pròpia, la peça site-specific que Martín Llavaneras exposa a l’Espai 13 de la Fundació Miró la té.

A Fruit Belt – nom que reben les àrees amb un microclima ideal per a la producció de fruita-, l’artista lleidetà ha recobert el soterrani (a.k.a Espai 13) amb una lona plàstica translúcida que travessa transversalment la sala per simular un dels llocs destinats a l’emmagatzematge de pomes. Així, fent ús de tècniques post-collita orientades a endarrerir el procés d’oxidació dels vegetals, aconsegueix un clima artificial que emula les condicions ideals que allarguen el cicle vital d’aquestes fruites. És un Brave New World que les manté joves i fortes.

Però com tota distopia, amaga un revers fosc. Per a què puguem menjar una “simple” poma, es posen en marxa sofisticats mecanismes que acaben per convertir-la en un producte tan elaborat i manipulat com un Iphone. I això no és en va. En l’obstinació de voler conservar el fruit i perllongar la seva vida es produeixen un seguit d’intervencions que desestabilitzen el medi ambient.

Potser la maquinària que Martín Llavaneras recrea a l’Espai 13 no sigui menys absurda que la del film The Way Things Go de Fischli i Weiss que es pot veure a la mateixa Fundació.  I si seguim així, segurament tot acabi també en col·lapse.