National Geographic nomena aventurer de l’any a Kilian Jornet

12.11.2013

La prestigiosa revista National Geographic ha designat l’esportista català Kilian Jornet com a “Aventurer de l’any 2014”. Aquest reconeixement premia els reptes assumits i aconseguits per part de Jornet en el projecte ‘Summits of my Life’. A Núvol recuperem un dels capítols del nou llibre que Kilian Jornet publica amb Ara Llibres, que porta per títol La frontera invisible. En aquest llibre Jornet relata com va perdre el seu amic i mentor, Stéphane. 

Kilian Jornet publica 'La frontera invisible' a Ara Llibres

Saps el que és la felicitat? La pura? No es troba en el moment d’acon­seguir una cosa, quan ja està tot en procés d’assimilació. No, la feli­citat pura es troba just en el moment abans d’aconseguir-la, en el mo­ment en què descobreixes que ho aconseguiràs. És l’instant en el qual els llavis d’un adolescent s’acosten per besar una persona que sap que potser estimarà la resta de la seva vida; el matemàtic que en un instant s’il·lumina i veu clar com descobrir aquella teoria que fa anys que es resisteix al món científic; és aquell instant en el qual el corredor de marató dels Jocs Olímpics veu la línia de meta, mira endarrere i s’adona que té l’avantatge suficient per assegurar que serà ell qui tallarà la cinta; el moment en el qual aquella dona sap que al cap d’uns mesos tindrà un nadó, el seu, als braços. Doncs llavors, allà, a la cresta de l’Aiguille d’Argentière, castigats pel vent i sota un cel tèrbol, era un instant així. Era felicitat pura.

Però la línia que separa la felicitat del dolor és molt més fina del que podem imaginar. Sembla que per recórrer la gran distància que se­para aquests dos pols hi hagi d’haver un llarg camí, on, per bé o per mal, tinguem temps d’anar descobrint, a poc a poc, totes les tonali­tats de colors que existeixen. Però no és així; es crea un forat en l’espai-temps que et transporta o, més ben dit, et deixa caure, de la felicitat més pura al dolor en un instant.

Bé, seria deshonest si digués que no hi ha cap pas intermedi. O, més aviat, un camí entre un dolor d’incomprensió i un dolor amagat, passant per un dolor de bloqueig abans de despertar-te de cop i co­mençar a fer els passos per organitzar el rescat; un dolor de desespe­ració en veure com cada segon s’estira fins a eternitzar-se mentre esperes que arribi l’helicòpter; un dolor de ràbia en adonar-te que no pots fer-hi res més i et maleeixes; un dolor de desorientació en quedar-te buit, sense poder comprendre la paraula futur, i un dolor a flor de pell, irritable, abans que el temps pinti les capes que, sense esborrar-lo, el cobreixen.

I allà dalt, envoltats més pel cel que per la Terra, quan instants des­prés dels moments de joia tornàvem a mirar endavant i, de costat, començàvem a fer els primers passos per aconseguir el nostre somni, l’Stéphane, ídol, mentor, amic, Déu, va precipitar-se al buit amb la cornisa que es va trencar sota els seus peus. Però no va desaparèixer, com ho fa el sol al vespre, com ho fa la primavera amb la calor, o com ho fan els estels fugaços quan travessen el cel. No, la gent mai no desapareix, la gent es queda sempre; encara que la seva absència ens ofegui, és la seva presència la que ens manté.

I el que fa més ràbia és que, en aquell moment, quan, caminant al seu costat, de cop, tot el que existia a 20 centímetres a la dreta dels meus peus va desaparèixer, vaig fer un pas endarrere, només uns instants abans de córrer a veure què havia succeït; però el primer gest del meu cos va ser d’espant i protecció, i vaig posar el pes sobre els meus talons. Per què no em vaig llançar cap a la meva dreta esti­rant la mà? Per què no vaig saltar en un intent, impossible, d’agafar-lo al vent, esperant trobar una part del seu cos i sentir l’escalfor hu­mana a les meves mans, aquella escalfor que desprèn la seguretat d’una mare en abraçar el seu fill? Sentia ràbia per la meva covardia i enveja d’aquella persona que hauria volgut ser i que hauria avançat sense dubtar-ho. Però vaig fer un pas endarrere, amagant-me de la mort, descobrint que en l’instint primer sempre ens aferrem amb força a les cadenes de la vida.

 

Kilian Jornet presenta La frontera invisible amb l'editora d'Ara Llibres Izaskun Arretxe | Foto Irene Serrat Ara Llibres

 

Era en un cim afilat, el vent bufava amb força i em despentinava els cabells en totes direccions. A sota, les valls estaven cobertes per una calitja que en desdibuixava el relleu. La meva mà encara estava este­sa, al buit, com agafant amb força alguna cosa que sempre havia es­tat allà i que només havia desaparegut un moment, esperant que l’altre tornés i l’agafés amb força. Mentre intentava explicar-me el que havia succeït, va passar volant sobre el meu cap un dels corbs acompanyant el vent. Aleshores vaig comprendre que l’Stéphane no havia marxat un moment. Si bé aquell corb era presoner del vent, jo, a partir d’aquell instant, estaria per sempre encadenat a aquella muntanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris