Karl Marx, o el preu d’habitar l’angoixa necessària

11.02.2017

El poeta et sedueix amb la seva prosa, et remou per dins i apel·la a allò que intuïes però no havies sabut expressar. Et fa sentir viu. T’hi emmiralles i t’hi trobes. Però de sobte, t’envaeix una insuportable sensació d’opressió, d’ofec, quan comprens que t’està inundant i que es pot apoderar de tu i anular-te com a individu. Vols escapar-ne, però ja el dus a dins, i fugint-ne el portes més lluny d’on ell havia arribat. Li plantes cara, t’hi enfrontes, lluites contra la seva influència, i així et situes més enllà i sobre la resta: és quan t’adones, en aquest combat, que has esdevingut, tu mateix, poeta.

Karl Marx

Marx era un poeta

Ell mateix deia que als poetes no se’ls podia jutjar pels mateixos barems que la resta de mortals. El seu ofici exigeix que treballin a un altre nivell, per sobre i fora de les relacions socials dels altres. D’acord amb això, Marx era un poeta, malgrat que no escrigués en vers. I és que la seva obra, com la de molts visionaris, el situava en un món a part. No se’l podia comprendre sota les mateixes normes que els altres homes.

També era algú, caldria afegir, amb una gran capacitat per connectar amb l’esperit del seu temps i els engranatges que el feien funcionar. Però tota connexió demana comprensió i comprendre exigeix compromís. Pel filòsof i revolucionari alemany deixar al descobert la veritat no era un problema teòric: la veritat sorgia d’un compromís pràctic.

Marx se subjecta a la combinació de reflexió i pràctica amb força, la branda contra la pura entel·lèquia i arremet contra l’especulació deslligada de la realitat d’opressió de la seva època. Aferrat a l’experiència dels oprimits apel·la a les veritats universals de l’ésser humà, bastint un sòlid edifici intel·lectual que esdevé, també, un refugi on aixoplugar-se del dolor dels que té més a prop i estima. El relat que arma per a l’emancipació dels desposseïts s’alimenta de la sang i el patiment dels seus. Una incòmoda descoberta que ens mostra Mary Gabriel, autora de Amor y Capital (El Viejo Topo, 2014), una titànica recerca sobre el Marx més íntim.

La periodista i escriptora va passar-se vuit anys repassant la correspondència del pensador i economista per mostrar la vida privada dels Marx, la seva companya aristòcrata d’ascendència Jenny von Westphalen i filles incloses. Una història que bascula entre el relat èpic i la tragèdia i que, segons l’autora, dóna moltes claus per comprendre una ingent obra teòrica com la seva.

A manera d’exemple, Gabriel recorda que la mort del seu fill Edgar (a qui la família anomenava Musch) l’any 1855 el va afectar profundament. Les muralles de la torre d’ivori cedeixen.

“Durant aquell període de dol, que va durar uns quants anys, crec que Marx va evolucionar per deixar de ser l’acadèmic alemany i convertir-se en el pensador brillant i l’escriptor que va canviar la humanitat”, escriu Gabriel en un correu electrònic. Dos i quatre anys més tard d’aquesta pèrdua donaria llum als Grundrisse (1857) i a Una contribució a la crítica de l’economia política (1859), dues obres clau per a la gestació de la culminació de la seva proposta d’aproximació econòmica feta llibre: El Capital.

El patiment d’una mort recent l’acompanya en una crisi econòmica i sistèmica, la de 1857, que li exigeix parar atenció i clavar colzes. Comprendre les circumstàncies del seu present esdevé el millor antídot per escapar del patiment terrenal.

Entre descendència truncada i escrits parits, una absència clamorosa a les seves preocupacions: la del seu fill no reconegut, fruit de la infidelitat de Marx amb l’amiga i companya de fatigues de la família, Helen Demuth, “Lenchen”. Marx va demanar a Engels que n’assumís la paternitat. El filòsof podia aguantar molt de dolor, però la contradicció en la traïció a Jenny que podria precipitar-ne la pèrdua no era una d’elles. Mai no va arribar a manifestar voluntat de saber què se’n va fer de la criatura. Freddy, així es deia, nat el 1851, va morir de vell i no va descobrir qui era el seu pare fins que aquest no va traspassar. La descoberta va estrènyer els lligams amb Eleanor, la germana que mai no havia pogut anomenar com a tal.

L’autora de Amor y Capital refereix en la conversa per correu les crítiques que s’abocaven sobre Marx per la seva arrogància, però també fa notar que la mort de Musch fa desaparèixer aquesta prepotència de joventut. “Es va tornar tràgic, i la tragèdia va impregnar els seus escrits posteriors, especialment El Capital. Podia parlar de patiment des de la perspectiva d’algú que n’havia patit el pitjor”. Mai no sabrem si saber que tenia un altre fill voltant pel món també el va afectar.

La primera meitat de la dècada dels 50 és especialment intensa. Comença amb el naixement de Freddy, li segueixen una concatenació d’enfermetats a la família i un embaràs de Jenny que l’obliguen a incrementar la seva producció periodística —una activitat per proveïr-se d’ingressos que viu com un martiri, perquè l’aparta de la ciència— , neix la petita de la casa, Eleanor, i mor Musch el mateix any. Descobrir les causes que desencadenen la crisi del 57 es mostra com la millor teràpia per fugir del dolor. Els temps exigeixen accelerar els estudis de tal manera que pugui estar a l’alçada dels esdeveniments.

Però tot i que s’hi mostra comprensiva, Mary Gabriel no escatima en eufemismes: “Penso que Marx és capaç de desenvolupar les seves teories pels patiments de la seva família”. Semblava, per a ella, com si els que l’estimaven, inclòs el seu lleial amic Friedrich Engels, creguessin que orbitaven al voltant d’un astre molt especial i que la seva difícil tasca era nutrir-lo i protegir-lo. Com en tota llar victoriana, l’obligació de la seva dona i descendència era recolzar-lo incondicionalment, malgrat les misèries que patien per la incontenible voluntat del rei de la casa. I la voluntat, per definició, no contempla la possibilitat de ser satisfeta. No té límits.

Però els dubtes sobre la responsabilitat amb els seus contrasten amb el compromís intel·lectual de Marx. Alliberat de les obligacions d’un pare de família d’aleshores, no perdia cap oportunitat per polemitzar amb altres filòsofs, llançant-los a la cara la falta de correspondència amb el món material que veia a les seves afirmacions.

Com si una bestiola li mossegués el fetge de forma intermitent, les carències que copsava en el discurs dels altres desencadenaven en ell una còlera que li inflamava els racons del cervell on hi arrelen els pensaments negatius. Esgrimia en contra seva una prosa afilada, veritats literàries que deixaven al descobert les vergonyes dels seus oponents, veritats fraguades en una amplíssima cultura bibliòfila. Molt més incendiària era la reacció quan era l’objecte d’atacs dels seus enemics. Amb la publicació l’any 1860 de la diatriba de Herr Vogt trobem a un Marx que frega el deliri maníac, malgastant els seus minsos estalvis i aparcant els seus estudis per contestar amb un llibre les calúmnies del científic i filòsof Karl Vogt.

Arribats a aquest punt, una pregunta s’escau: és la contemplació de les violències de l’opressió contra la classe treballadora el que desencadena aquesta ràbia, és patir les misèries que li prenen els fills, o Marx ja duia de sèrie aquesta aclaparadora pulsió?

El cert és que les actituds que enumera Mary Gabriel al seu llibre són compatibles amb el que s’ha convingut a referir com un transtorn lleu de personalitat. Una constatació que, lluny de posar en dubte la solidesa de les seves tesis, pot assenyalar la font de la ràbia i l’angoixa que duien a Marx a bregar contra tot i tothom per aixecar la que, probablement, sigui la filosofia més influent de la història de la humanitat.

Les pulsions són anteriors als seus patiments. En joventut, el pare de Marx va arribar a manifestar dubtes sobre la capacitat del seu fill d’assumir la responsabilitat que implica estimar mentre es trobava immers en una vida universitària regada d’alcohol i deutes. La mare li etzibava que era un egoista.

“Desordre, florides incursions a tots els camps del coneixement, clavar colzes de nit sota una làmpada lúgubre d’oli, anar de parranda vestit d’estudiant i amb els cabells esvalotats, corrent despreocupadament amb una cervesa a la mà; retraïment social amb abandonament del decòrum… En aquest taller d’erudició incovenient i absurda”, escrivia son pare amb ressentiment. Tot ell era desmesura, sense causes ambientals que aleshores l’empenyessin a ser-ho.

La voràgine d’impulsos el va atrapar aquells anys de tal manera que va caure en una crisi física i mental. I quan es trobava sota supervisió mèdica va descobrir la dialèctica de Georg Wilhelm Friedrich  Hegel, que li donava sentit al conflicte. “La humanitat ja no semblava un remolí de violència sense sentit”, plasma de forma el·loqüent Mary Gabriel.

I si allò que hom anomena inquietud no fos sinó l’expressió d’un dolor desgarrador que t’obliga a progressar per por al buit intel·lectual? I si l’autor que ens ocupa hagués arribat on va arribar alimentant el seu afany polèmic amb aquesta pulsió incontrolada? Potser és aquesta la manera com Marx lluita contra la inundació amb què l’amenaçaven altres poetes com ell. Gabriel matisa:

“Era un narcisista?  Potser, però no pel seu benefici. Era obsessiu? Sí, l’empenyia un impuls boig i era molt tossut. Era impulsiu? Certament. És impossible ser tan creatiu com ho era Marx sense estar disposat al canvi radical. Però no era patòlogic, si això implica una enfermetat”.

Patològica o no, una bona mostra de l’angoixa de les influències en Marx la tenim a la batalla poètica que manté amb Hegel durant tota la seva vida. Allà on Hegel veu lluita pel reconeixement Marx hi veu el conflicte entre classes; descarta el sistema hegelià però n’adopta el mètode. “En oposició a la filosofia alemanya que descendeix del cel a la terra, nosaltres la bastim de la terra al cel”, una forma prosaica de dir que anaven d’allò concret a allò abstracte a la Ideologia alemanya, obra que condensa i explicita la ruptura amb el pensament del seu temps.

És un dels primers llibres que escriuria amb Engels, que a més fou l’enviat del món material que duria Marx a contemplar les penúries de la classe treballadora anglesa; al compromís amb la pràctica. El seu fidel acompanyant les havia descobertes a través dels ulls de la seva amant irlandesa, Mary Burns.

Per a Hegel la història era l’autobiografia de Déu. Marx, ateu irrecuperable, reblava: “Amb Hegel, el procés de pensar que, sota el nom de la Idea, fins i tot transforma en un subjecte independent, és el demiürg del món real, mentre que el món real és només la seva aparença externa. Amb mi, al contrari, l’ideal no és res més que el món material reflectit per la ment humana, i transformat en formes de pensament”, establia a El Capital. Estava d’acord amb el que fou el seu mestre, Ludwig Feuerbach, quan deia que “la filosofia hegeliana era l’últim refugi, l’últim suport racional a la teologia”.

Marx lluita contra la influència de Hegel, directament, i contra els seus seguidors, mentre lluita contra aquells que també combaten l’autor de La fenomenologia de l’esperit. El cert és que aquesta lluita la replica amb molts altres pensadors, científics i escriptors de la seva època.

És en aquesta angoixa guerrera que modela les seves pròpies hipòtesis. Però algunes essències hi romanen.

Mary Gabriel descobreix en Marx la figura d’un místic. “Als seus escrits hi ha tanta imaginació que de vegades fregava la fe religiosa. Creia que escrivia per a una audiència d’un futur pròxim, quan la seva obra —que de vegades feia frontera amb la predicció— es veiés realitzada algun dia”.

Quan Gabriel parla d’imaginació es refereix a les seves brillants figuracions. Considera que era capaç de mirar les evidències del seu present i extrapolar-les des d’allà on ell creia que el món havia d’anar i com hauria de ser. Aquesta forma de projectar fets del moment actual a un futur idíl·lic remet al místic que va inspirar, ja al segle XII, els moviments milenaristes a Europa: Joaquin de Fiore.

Però malgrat les comparacions que s’han fet, les diferències són substancials: Fiore pren com a matèria prima els textos bíblics, Hegel les disquisicions filosòfiques que la seva època considera ciències, i Marx ciències acceptades com a tals avui dia.

Per Marx, com per Fiore i Hegel, hi ha ordre a la història; no en denega el determinisme, però sí el fatalisme. Comparteix amb ells dos que la història és molt més que una pila de successos inconnexos, però al contrari que els seus antecessors, la considera producte de l’acció humana, i no l’acció humana producte de la història. Per Fiore és Déu qui empeny el procés històric i per Hegel la paràbola de l’amo i l’esclau. Per Marx, en canvi, l’apropiació del treball dels desposseïts precipita una guerra que cal organitzar per assolir la superació de l’estratificació de classes.

Val a dir, però, que les narracions que contenien una idea de progrés no són patrimoni exclusiu de la tríada referida. Moltes altres es couen abans, al caliu i després de la revolució francesa, prometent-nos una humanitat més lliure, amb Mill, més pacífica, amb Kant, o més igualitària, amb Tocqueville.

Fiore, Hegel i Marx combinen dades que subjauen a les veritats del seu temps, una aproximació orgànica a la totalitat de les relacions dels éssers humans per explicar aquestes dades i una bastida narrativa per representar un moviment que projecta la promesa d’un futur on “nous homes” viuran en “noves edats”. La novetat en Marx, però, radica en el fet que a les explicacions utilitzant la figura retòrica de la sinècdoque, que consisteix a ampliar o restringir el significat d’un mot prenent el tot per la part o la part pel tot, pròpies dels que el precedeixen, hi afegeix una nova dimensió. Porta Fiore i Hegel més lluny d’on ells van arribar. Com un poeta.

Els estudis de Marx al terreny de l’economia política, en coherència amb la necessitat de fer arrelar el pensament en la materialitat, el duen a identificar i representar un regne d’on emanen les pulsions que fan que la història avanci. És el de les relacions humanes mediades per l’economia, relacions de part-part; metonímiques, una certesa que expressa amb figures retòriques que designen una cosa amb el nom d’una altra amb la qual hi mantenen una relació necessària.

Per la seva correspondència sabem que Marx rellegeix la Lògica de Hegel l’any 1856. Però no es fa palès en la seva teoria més enllà d’aquesta referència epistolar. A partir d’aquell any comença a consumir bona part de les obres de referència de l’economia política del seu temps: autors anglesos, francesos i americans d’entre els que destaca David Ricardo.

Així, el pensament de Marx s’inscriu entre aprehensions metonímiques de la condició fragmentada de la humanitat en el seu estat social i la insinuació de la unitat que s’albira al final de tot el procés històric, en paraules de l’historiador Hayden White. Heus aquí l’execució poètica de la seva proposta, i heus aquí, també, una possible solució terapèutica per combatre el desordre emocional que, segons el que Gabriel deixa al descobert, l’assetjava permanentment.

I és que la prosa de Marx, nutrida d’una sòlida reflexió literària i com el mateix llenguatge, es deixa posseïr per la ficció. Per pensar sempre cal una certa entel·lèquia, apartar-se del món, contradir-lo, desdir-lo i refer-lo; negar-ne l’aparença recorrent un dels molts camins possibles, ocult als ulls de la resta, per descobrir-lo. Guiant-nos sense deixar de subjectar-nos i palpar el compromís pràctic. Habitar la inquietud.

“Marx va existir per la seva feina, i la seva feina no estava al servei del seu enriquiment personal o benefici. La seva feina era per a les futures generacions que no coneixia però les vides de les quals es veia obligat a explicar, primer, i després millorar”, conclou Mary Gabriel. De Amor y Capital, un llibre indispensable per a tot aquell que vulgui resseguir les interioritats del pensament del fundador de tota una forma de concebre el món, en podem extreure una gran veritat: la de l’angoixa necessària per aventurar-nos a descobrir les veritats inassolibles pels que opten per un vida còmode i sense sobresalts.

Podeu llegir el primer capítol d’Amor y Capital aquí