Joseph E. Stiglitz: “Els elegits no governen i aquells que governen no han estat elegits”

11.10.2016

El llançament del nou llibre del Premi Nobel d’Economia Joseph E. Stiglitz va suposar, el passat divendres, el tret de sortida a la nova temporada de l’Escola Europea d’Humanitats. L’euro: Com la moneda comuna amenaça el futur d’Europa, es presenta com una anàlisi crítica i reflexiva sobre l’actual viabilitat del projecte d’una Unió Europea que, d’ençà de l’inici de la crisi, no ha fet més que promoure la integració econòmica per sobre la integració política i ha donat lloc a una estructura que impulsa la divergència en comptes de la promesa convergència.

Joseph Stiglitz

Joseph E. Stiglitz

Per a Stiglitz, “els líders europeus es consideraven visionaris quan van crear l’euro”. Convençuts que la moneda única actuaria com a motor de canvi capaç d’erigir una Europa pròspera i unida, l’estancament actual d’Europa i les seves fosques perspectives no són sinó el resultat, avui manifest, dels defectes subjacents en la construcció originària. L’euro va néixer defectuós i les polítiques aplicades per l’Eurozona, ideològicament encegades, econòmicament dominades i notòriament allunyades de la solidaritat i la voluntat política, han conduït a l’augment de la desigualtat i a la immillorablement expressada pel Nobel sensació de desencís democràtic. “Aquells que han estat elegits no governen i aquells que governen no han estat elegits”, diu Stiglitz.

Així doncs, L’euro desmunta el predominant consens sobre el motiu dels mals d’Europa, reprova les directrius austeres més imposades que impulsades per la Troika i, des d’uns fonaments d’absoluta responsabilitat democràtica, ofereix un seguit de solucions alternatives que poden arribar a salvar els problemes de fons que amenacen el continent i el món. Stiglitz proposa, en aquest sentit, unes reformes necessàries i senzilles tan econòmica com institucionalment, que passen per l’existència d’un fons de garantia comú, la mutualització del deute i la keynesiana fiscalització del superàvit, entre d’altres de més agosarades, com l’abandó organitzat de l’experiment de l’euro o bé l’establiment d’un nou sistema anomenat “euro flexible”.

Que l’euro amenaça el futur de la Unió Europea és un problema que ni pot ni ha de ser trampejat per les institucions, i aquest Nobel ho té clar: “L’euro es pot salvar i s’hauria de salvar”. La moneda única ha de deixar de ser un fi en si mateix i ser reconsiderada com a mitjà. La integració política no es pot supeditar a la integració econòmica. El projecte europeu és massa important per sacrificar la promesa originària d’una prosperitat i solidaritat compartides. El debat sobre el futur d’Europa i la viabilitat de l’euro no són sinó un nou qüestionament sobre el poder i la democràcia, una nova mostra de la tensió existent entre diverses cosmovisions.

La Catalunya independent d’Stiglitz

En la mateixa roda de premsa, el Nobel d’Economia ha afirmat que “una Catalunya independent seria molt factible en el context de globalització i obertura dels mercats”. Amb tot, si bé concep una Catalunya fàcilment adaptada i econòmicament viable dins l’actual món global, Stiglitz s’ha mostrat més caut pel que fa el terreny polític en assegurar que “la reorganització dels estats nació té conseqüències polítiques molt importants” i cal posar en qüestió, com tan bé ha demostrat saber fer, els límits de l’excessiva desintegració política i els seus significatius efectes.