Josep Palau i Fabre i la tragèdia a Catalunya

3.03.2017

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (1917-2008), una figura literària que, com demostra el gruix i la varietat de la seva obra, és difícil d’etiquetar. De Palau i Fabre no només n’hi ha un, sinó varis. A banda de les seves facetes com a poeta, dramaturg i especialista en Picasso, possiblement les més conegudes, n’hi ha una que malauradament, tot i ocupar un lloc destacat en la seva obra assagística, ha passat quasi desapercebuda. Em refereixo al teòric sobre tragèdia.

Josep Palau i Fabre, 1962 | Foto A. Altés

La tragèdia, especialment en relació a Catalunya, era un gènere literari que va despertar un gran interès en Palau i Fabre. En el seu primer assaig sobre aquest tema publicat l’any 1961, La tragèdia o el llenguatge de la llibertat, examina diversos aspectes del teatre tràgic d’Occident amb la finalitat d’entendre la seva evolució des dels seus inicis a Atenes, passant pel teatre elisabetià, l’espanyol i altres, fins a arribar al rus amb Puixkin i Majakowski. Aquesta obra, que com assenyala Jordi Coca suposava un fet insòlit en l’àmbit català, és on Palau i Fabre va començar a traçar els principis del seu pensament sobre la relació entre la tragèdia i Catalunya, que l’any següent desenvoluparia en el llibre El mirall embruixat.

Palau i Fabre considerava que una de les grans mancances en el camp literari català era la de la tragèdia, de la qual n’havíem quedat orfes amb l’entrada del noucentisme. Tot i que era conscient que aquest moviment havia suposat en molts àmbits un avenç per la cultura del país, es posicionava en contra de la normativa estètica que es desprenia dels seus ideals clàssics i que havia afectat el rumb del teatre. Per a Palau i Fabre, Guimerà era el referent tràgic català per excel·lència, ja que la seva obra -especialment Mar i Cel, que considerava “l’única tragèdia robusta que posseïm”- conté un dels aspectes essencials que, segons ell, defineix el gènere tràgic: la confrontació del públic amb problemàtiques de caràcter social. Aquest model modernista va ser deixat de banda i un refinament líric acompanyat d’un aburgesament, del qual la Nausica de Maragall n’era el símbol principal, va ocupar el seu lloc.

Palau i Fabre es planyia de la nova direcció que el teatre català havia pres des de principis de segle i fixava nostàlgicament la seva mirada cap al sud, on Federico García Lorca havia fet reanimar la tragèdia en el teatre espanyol. Mentre García Lorca confrontava la seva audiència amb problemes que afectaven el col·lectiu de la societat, a Catalunya la producció teatral, adormida per l’influx d’estètica noucentista que encara arrossegava, semblava estar feta d’esquena a qualsevol problemàtica d’aquesta mena i, conseqüentment, no existia cap mirall que reflectís la realitat del moment.

Davant d’aquest model de teatre, Palau i Fabre reivindicava uns valors contraris als que estaven en voga. La tragèdia, que no havia aparegut per casualitat en el temps de les dues grans democràcies d’Occident -l’atenesa i l’anglesa-, era el mitjà artístic i vital que ell creia idoni per canalitzar lliurement la càrrega tràgica dels esdeveniments socials i polítics que afectaven un país i, per tant, l’eina de la qual una democràcia, en moments crítics, no podia prescindir-ne. Així doncs, aquest gènere, que ell definia com “el llenguatge de la llibertat”, era part indestriable del bon funcionament sociopolític d’un poble. “¿Què hem de pensar de Catalunya després de conèixer el panorama de la seva producció tràgica?”, es lamentava preocupat per aquesta absència.

Per a Palau i Fabre, aquestes idees, desenvolupades durant les dècades dels cinquanta i seixanta, no tenien data de caducitat i les va seguir defensant fins als últims anys de la seva vida. Prova d’això és el discurs que va fer a l’Institut del Teatre l’any 2000, titulat “Problemàtica de la tragèdia a Catalunya”, on es pronuncià de nou en contra del teatre aburgesat de principis del segle XX considerant-lo el causant d’haver anul·lat la vena tràgica del teatre anterior i d’haver afectat la trajectòria de la producció posterior. En aquest discurs defensa una de les obres menys conegudes d’Eugeni d’Ors, El nou prometeu encadenat, una peça que Palau i Fabre considerava que era una excepció dins el panorama teatral de l’època per haver-se deslligat de les coordenades noucentistes de mesura i estètica, de les quals el mateix autor n’havia estat l’ideòleg, i per haver abraçat una problemàtica de caràcter col·lectiu. Palau i Fabre, conscient de la paradoxa que això representava, veia aquesta obra com l’única “baula entre Guimerà i nosaltres”.

Amb aquest discurs, que tanca la seva obra assagística sobre tragèdia en l’edició revisada de les seves obres completes, Palau i Fabre va voler remarcar el valor secundari que durant el segle XX va tenir el gènere tràgic, que només era vàlid si era tractat com una possessió distintiva d’enlluernament clàssic, és a dir, si era objecte d’un exercici literari d’embelliment d’allò antic, com fou el cas de Nausica. Amb això, es deixava de banda el component salvatge que deixava veure de nou rejovenides les vísceres de la tragèdia, considerada cosa del sud i que cap relació guardava amb els valors propis d’aquest país. Per a ell, aquesta despreocupació significava una abdicació col·lectiva en tant que la tragèdia tenia arrels, encara que pobres, en la nostra identitat cultural.

Al final del discurs, Palau i Fabre esmenta dos noms que van tenir un paper molt important en la seva vida i obra: Picasso i Baudelaire. En aquestes dues personalitats hi veia un símbol de protesta contra una visió aburgesada sobre la cultura, una necessitat interior de desfer-se d’un concepte d’estètica tradicional i trobar vies alternatives de bellesa artística i literària. És així, prenent aquests referents com a model de disconformitat amb els cànons establerts, com reivindicà per última vegada, en veu alta i davant d’una audiència de joves dramaturgs, la recuperació d’aquells valors tràgics en el teatre català que havien quedat ofegats per l’eclosió d’un projecte de país basat en uns ideals classistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gran obra – i molt desconeguda- la d’en Palau. Encara sovint rellegeixo Poemes de l’Alquimista. Imprescindible.