Josep M. Sala-Valldaura: “És necessari desesperar-se”

De vegades penso que ja no escriuré més, però mai no és veritat.

Des que vaig saber de la seva existència l’admiro moltíssim, sobretot des que vaig descobrir els esclats indomables de la generació poètica dels anys 70, i com ell i altres ens varen obrir camins extraordinaris. Per a mi, i per a molta altra gent, aquesta tropa de bèsties va ser un grup que pertanyia a una època prodigiosa, d’obertura i de transgressió, de començaments i refetes, de revifalles i animalades. Per aquest motiu, l’energia que encara desprenen ha estat una energia històrica en què ens hem volgut emmirallar molts de nosaltres que hem començat a escriure i a prodigar crits i versos als inicis del segle XXI, una altra època prodigiosa, de canvis constants i rapidíssims. No només foren precursors, pioners, foren profetes de molt del que havia de venir. Ell és Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947), que amb una jove salut de ferro arriba als 70 anys (com Jaume Pont, com Àlex Broch, com Jaume Cabré, com Biel Mesquida, com Josep Piera, com Maria del Mar Bonet i com tantes altres persones creatives de la cultura catalana) amb una antologia esplèndida, aquest recentíssim Concert d’esferes, en la nova etapa poètica de Pagès Editors.

Sala-Valldaura té la mirada serena, la barba blanca i messiànica, veu clara i diàfana, i dins seu hi ha brolladors incandescents, galàxies i tuguris, metàfores que criden tot abeurant-se del silenci i la seva calma abassegadora. La seva poesia parla d’aquestes possibilitats obertes a l’ignot, i per això fascina, tant quan ho fa des del bram com quan ho fa des de la senzilla gota d’aigua d’arquitectura perfecta, o d’una mudesa que rebenta els timpans de la fosca. Dins seu veig no només, i evidentment, un Sènior Poètic de primera magnitud sinó també un confrare generacional i un germà amb qui hem coincidit moltes vegades alegres. De fet, a l’antic Espai Mallorca ens vàrem veure per primer cop: Pau Vadell i Vallbona i jo el vàrem sotmetre a un interrogatori aviat farà deu anys perquè ens comentés què va significar la col·lecció “Tafal” en el seu moment, sota la direcció d’Andreu Vidal i Àngel Terrón.

Ara, 30 anys després, “Tafal” torna i ho fa a l’Horiginal amb el recital que es va celebrar una nit que ja forma part del record. Per això deixo de tenir por, perquè darrerament he decidit deixar de tenir por en moltes coses, i m’atreveixo a demanar-li que em faci el regal de concedir-me aquesta entrevista per a Núvol, tot per comentar Concert d’esferes, la seva trajectòria, la seva poesia, els seus mestres, els seus projectes, les seves il·lusions i els seus anhels. Amb tots vostès: l’Home, Josep M. Sala-Valldaura!

Jaume C. Pons Alorda: Enhorabona pel teu Concert d’esferes, és una antologia preciosa, gairebé una obra poètica completa. Com vares encarar la proposta de dur a terme un projecte d’aquestes característiques?

Josep M. Sala-Valldaura: Fa uns quants anys, m’ho van proposar i vaig dir que no. Al cap d’un temps, però, vaig repassar tota la meva obra i en vaig fer una tria. La vaig guardar sense pensar-hi més, fins que tot parlant amb Xavier Macià i Àngels Marzo, nous responsables de la poesia a Pagès, va sortir el tema. Ells m’han ajudat a reduir-la una mica, mentre jo hi afegia els poemes dels darrers tres o quatre anys.

Precisament coincideix la teva publicació amb una nova etapa de l’editorial Pagès, amb Àngels Marzo i Xavier Macià al darrere de la renovació. Què creus que aportaran aquestes dues persones i que ja estan aportant a hores d’ara?

Pagès vol jugar la carta de la poesia. Macià i Marzo hi aporten tant entusiasme com coneixement, i estan procurant “fitxar” poetes interessants. La meva autoantologia Concert d’esferes és l’inici d’una sèrie d’encàrrecs, de tries personals realitzades per poetes sèniors: a la tardor publicaran la de Feliu Formosa. És una bona idea, i sé que tenen altres iniciatives, que milloraran sens dubte el bon catàleg de l’editorial.

I tu, estàs content amb el resultat final d’aquest Concert d’esferes?

Sí. Tothom ha treballat amb generositat i bon ofici. Algú em deia que les il·lustracions de Teresa Vall Palou són a la vegada geològiques i fràgils; em semblen esplèndides. La portada és realment singular.

De fet, tu sempre has estat un d’aquests creadors que ha lluitat a favor del caràcter interdisciplinari de l’escriptura connectada amb les altres arts, no?

Segons els grecs, poiesis significa creació. Ja eren conscients que la creació té moltes branques, però un sol tronc. Com a professor, m’he dedicat molt de temps a estudiar el teatre, on l’escenografia, la música, les arts sumptuàries, la literatura, l’art del so i el de la llum… tots es conjuminen. En un pla general, és el mateix. La fotografia canvia la pintura, el cinema transforma el teatre, la dansa empra la música. Com ho deia aquell, tot està lligat i ben lligat.

Sents alguna mena de vertigen després de veure quant de temps ha passat i quanta feina has fet durant aquests quaranta-un anys de creació poètica?

No m’hi entretinc. Continuo encalçant un bon poema. Si ja n’he escrit algun, oli en un llum! Si no, és qüestió d’anar-ho provant, d’esmerçar-hi temps i esforç.

I com ho fas per encalçar aquest bon poema? Quina és la teva metodologia d’escriptura?

Gimferrer afirmava que cal escriure amb els sis sentits, i Perejaume –busco la cita, és a L’obra i la por– diu que “de vegades una paraula es desclou i exhala un alè apregonat i volcànic”. Tots dos tenen raó: la llebre del mot salta, però cal estar-hi a l’aguait. Contràriament als que diuen que només són poetes quan escriuen, jo ho soc fins quan dormo. Quan feia de professor i havia de corregir un munt de treballs, llavors em venia alguna idea per a escriure i m’hi posava, perquè passava al davant de la feina: suposo que era un mecanisme de defensa… em feia mandra corregir centenars de fulls. Em pot venir un vers mentre dormo i l’apunto, encara que normalment l’acabi llençant. M’esperona a escriure veure una pel·lícula, trobar-me amb un fet injust, llegir… i m’agrada tenir molt de temps per davant. Em fa nosa si tinc alguna cosa programada, però gairebé sempre la desprogramo, tant és si es tracta d’anar a dinar o si he quedat amb algú. Escriure poesia té sempre la preferència.

I la teva obra poètica completa, per a quan? Te la planteges o creus que encara és massa d’hora?

No sé si escriuré fins que em mori. De vegades penso que ja no escriuré més, però mai no és veritat. Porto el cuc a dins i no hi ha manera de treure’l. D’altra banda, caldria trobar algun editor prou agosarat o, com acostuma a passar amb les obres completes, una ajuda institucional.

Creus que aquest és un dels problemes, que les editorials poderoses que haurien de fer aquesta mena de publicacions no les fan? En aquest sentit, és revelador que les obres poètiques completes de Blai Bonet, Andreu Vidal, Lluís Solà o Rosa Leveroni hagin sortit en editorials independents…

Sí, és revelador. Suposo, però, que si s’arrisquen a fer-ho és per una qüestió d’amor a la poesia, i perquè potser s’imaginen que hi haurà lectors, que no hi perdran. Les grans volen guanyar diners, i abandonen o descuiden la part del catàleg dedicada a tenir prestigi, a tenir prestigi literari, vull dir.

Si t’haguessis de definir com a poeta, i caracteritzar la teva poesia en el seu conjunt, com ho faries?

Penso que un bon paleta ha de saber tallar la rajola ben ajustada al sòcol i ha de saber fer la motllura del costat del sostre. Un poeta ha de dominar tots els recursos possibles, o és que un pianista de música clàssica no sap tocar jazz? Escriure poesia per a canalla m’ha ampliat els ritmes, la capacitat d’enjogassar-me, l’humor, les relacions entre conceptes aparentment molt allunyats, etc. D’altra banda, miro de respectar, sobretot quan desfaig i desordeno, les bases de l’ars poetica: la unitat rítmica, sintàctica i amb prou càrrega semàntica de cada vers, el sentit dels encavalcaments abruptes, els espais en blanc, els aparellaments de tota mena i casta i intento de fer possibles lectures verticals, secundàries… La paraula poètica esclata en el silenci, se n’omple i el provoca carregat de força expressiva; tot hi és important. Si llegeixes de cap a cap la meva poesia, hi veuràs una gran varietat de formalitzacions, però un sol nucli de preocupacions personals i col·lectives o un llarg diàleg amb la natura i els seus codis més o menys amagats. La poesia va a raure, gairebé sempre, a les reflexions i emocions més generals de la condició humana, però des d’una perspectiva singular o particular, que no persegueix la Veritat amb majúscules. En el meu cas, s’hi ha d’afegir tot de pensaments sobre el fet mateix de la poesia.

Per tant, per a tu la poesia, com deia Foix, es pot entendre com una investigació del món?

Investigació del món, però també de l’interior humà i del llenguatge. Incloent en el món els submons, reremons, sobremons…

Vares conèixer personalment Marià Villangómez quan vares viure i treballar a Eivissa en la seva època prodigiosa i has publicat estudis i antologies en homenatge a ell. Què ens destacaries de la seva figura i de la seva obra?

Vaig aterrar a Eivissa a vint-i-dos anys, per a fer-hi la mili però sent ja agregat de Llengua i literatura espanyoles de l’únic institut que hi havia llavors. Amb prou feines sabia res de la continuïtat de les lletres catalanes, per més que havia llegit, si no m’erro, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi. Ell feia classes voluntàries de català a l’institut, i jo, com a cap del Departament d’espanyol, li vaig donar evidentment cobertura. Ens vàrem fer amics, menjàvem plegats un dia a la setmana i passejàvem sovint per Sa Penya, Dalt Vila, el passeig Vara del Rey… Ell fou el primer poeta en català que vaig conèixer, el primer que vaig llegir sencer, el que em va iniciar en l’amor a una literatura que ignorava tot i que era la meva. Abans, doncs, de conèixer els poetes joves de Barcelona, els del Mall i els del Tarot de quinze, en Desclot, etc., jo vaig xerrar molt amb en Marià Villangómez Llobet (ell volia ser citat amb els dos llinatges o cognoms) i va posar la primera pedra del canvi d’idioma en la meva creació de poesia. Jo som, d’alguna manera, un poeta eivissenc, que, com tots, plora els desastres i els beneficis econòmics de l’illa.

Com ens convidaries a llegir i rellegir el seu llegat?

Només s’ha conservat un poema d’Al-Sabini, de manera que Villangómez Llobet és el poeta per excel·lència d’Eivissa. És tel·lúric, la terra i la mar d’Eivissa, i la gent del camp, parlen gràcies a la seva poesia. D’una manera molt distinta, per exemple, a la de Damià Huguet, perquè té una formació molt més clàssica. Cal llegir-lo perquè neteja els ulls i neteja el paisatge.

Després d’aquest primer contacte amb Marià Villangómez Llobet ja no va parar la cosa, no? Vares conèixer altres grans noms. Ens en podries comentar alguns?

Hauria d’esmentar tres poetes ja traspassats: Pere Quart, que em va publicar l’Antologia de la poesia eròtica catalana del segle XX i que em va proposar de fer, plegats, una antologia dels cent pitjors poemes del segle XX, però no vàrem ser-hi a temps, va morir abans; Joan Vinyoli, que encarnava la figura del poeta, també per tots els dubtes que el neguitejaven; i Andreu Vidal, que et mostrava sense voler quantes realitats amagava la realitat primera. De tots tres, en vaig aprendre, espero que molt. Per exemple, gràcies a ells, sé que escriure poesia implica una manera de viure, un compromís que és estètic però també vital.

I quines consideres que són algunes de les figures fonamentals de la poesia catalana del segle XX i XXI?

No me les facis dir! En són moltes, i depèn del dia i les necessitats… Posem-hi Riba i Salvat-Papasseit, i Foix, i Vinyoli, i Estellés, Espriu, Blai Bonet, i Maria-Mercè Marçal, Andreu Vidal. Segurament, Brossa i Carner. Tal vegada, Maragall i Costa i Llobera, de bon començament, i Formosa, Parcerisas, Navarro, Sunyol, Granell, tan distints entre ells. Entre la gent de mitjana edat, Gemma Gorga, Mireia Calafell, Sebastià Perelló… Me’n deixo un fotimer: Altaió, Clapés…! No em veig amb cor de fer un cànon. No m’ho demanis, si us plau!

No t’ho demanaré, no passis pena. En els anys setanta, i amb Vicenç Altaió, vàreu executar una de les antologies mítiques del moment, Les darreres tendències de la poesia catalana actual (1968-1979). Creieu que la generació dels anys setanta està dignament reivindicada o queda molta feina per fer?

L’un per gran, Joan Fuster, i l’altre per jove, Enric Sòria, miraven de negar-la. Ara que ja és una baula més de la cadena, els poetes joves la llegeixen des d’una proximitat i una distància adients, i és de justícia que hi trobin models i idees: la diversitat actual s’apunta ja als setanta. Queda “feina” per fer, però no “molta feina”.

Per exemple?

Jo no crec en els deixebles, perquè no s’ha d’influir massa a partir de les teves conviccions, però sí crec en els mestres. Ni que sigui perquè aprenem dels altres, hi ha mestres que t’ensenyen a trobar la teva veu, el teu món. Les editorials joves haurien d’acostar l’obra dels sèniors, perquè sovint costa de trobar, i s’ha d’oferir als que s’incorporen al vici de llegir poesia. En els recitals i lectures, fora bo de barrejar diverses generacions: el contacte personal afavoreix el coneixement i l’intercanvi. Un poeta el fan també els seus crítics i lectors. La crítica dels joves no ha de cenyir-se a la producció dels coetanis, ha d’analitzar l’obra dels sèniors.

Amb Altaió esteu treballant en una nova antologia panoràmica, no sé si volgudament polèmica també. Com us la plantegeu? Es podrà interpretar com un revival o com una relectura o com una posada a punt de Les darreres tendències?

Pensa, Jaume, que nosaltres som lladres, no pas jutges. Ho érem fa quaranta anys i ho continuem sent. Per això, no establim cànons: el que ens interessa és entrar per les finestres i mirar què hi trobem, quins objectes de valor hi ha a cada habitació. Les darreres tendències… tenia el llenguatge d’aquella època, n’era una part del seu cos creatiu. No es pot destriar Les darreres tendències… de la revolta estètica i ètica que vam viure com a persones i poetes. Vista des d’avui, la considero com una peça essencial, substancial d’aquell moment i moviment, tant pel llenguatge com per la mirada amb què ho abraça tot. El que fem ara és tota una altra cosa però, alhora, és el mateix: entrem, lladres ben avinguts, en una casa, la de la poesia catalana (que s’ha fet més gran) i l’escorcollem.

Sé que és una pregunta difícil, sobretot si la fem a algú com tu que coneix tan bé la situació general, però, com veus el panorama de la poesia catalana d’ara mateix?

Fora estúpid pensar que el doll s’estronca: per què la meva generació, autodidacta pel que fa al coneixement del català, hauria d’escriure millor que una generació que l’ha estudiat i que, a més a més, té una cultura àmplia i cosmopolita? No tots, és clar!, però la biblioteca i l’enciclopèdia dels bons poetes joves és força més gran que la meva, quan tenia trenta anys. Hi ha poetes, com ara Carles Camps, que hi veuen una gran decadència; jo no: hi veig continuïtats i, sortosament, canvis. En art, no hi ha progrés, ho recordava la Blandiana fa ben poc en una entrevista que tu li feies, però això no vol pas dir que anem cap endarrere.

També ets responsable d’una Antologia de la poesia eròtica catalana del segle XX. Creus que estem en un bon moment per a l’erotisme o que estem retornant a un puritanisme conservador?

Una part de la societat sembla que sí, que torna a convencions i prejudicis superats, però, sens dubte, a hores d’ara l’expressió de l’erotisme és, en tots els codis i comportaments socials, molt més clara, diversa i contundent. Comparem les pel·lícules espanyoles; per exemple, compara No desearás la mujer del vecino o El reprimido amb Kiki, el amor se hace, del 2016; hem viscut un canvi radical.

Creus que des dels anys setanta fins ara hem retrocedit socialment, políticament i culturalment o que en canvi hem avançat?

Fa de molt mal dir, tot i que políticament tant les Illes com el País Valencià han sortit del túnel o, almenys, han començat a sortir-ne. Catalunya viu un moment interessant, que il·lusiona: l’1 d’octubre és a tocar. Gràcies a la por que tenen el PP i Ciutadans, el Parlament de Catalunya acaba d’aprovar per unanimitat la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. És una cosa positiva, encara que tu em puguis replicar que en Franco va morir fa quaranta-dos anys. En fi, no penso pas que el Congrés espanyol faci el mateix. Des del punt de vista social, el políticament correcte fa molt de mal: no plorem prou, no riem prou… I en alguns sectors, es demanen els drets sense tenir gaire en compte els deures. Al mateix temps, però, hi ha força gent solidària, amb els refugiats, els marginats, etc. Culturalment, hauríem d’haver crescut més que no pas el que hem fet. La nostra és una societat encara una mica massa mesella, que es deixa enganyar per la mentida repetida o per un consumisme excessiu. De cultura, n’hi ha més, però no sempre prou profunda o prou crítica o prou ambiciosa…

De fet, llegeixo el teu poema, “Big brother”, com una espècie de crit terrible sobre l’artificiositat del que ens envolta: “L’abraces… i estrenys silicona.” La veu del poeta és una veu necessàriament desesperada per fer poesia o dir això és una aberració?

Sí, “Big brother” és un crit, hi ha molta silicona en el pensament i a les nostres conductes. És necessari desesperar-se com a persones i, doncs, com a poetes. La poesia viu sovint del detritus, dels contenidors plens de brossa, fora de la norma i la normalitat, i, per tant, no pot oblidar que ha de donar veu a tots els que callen: als que dormen al costat del caixer automàtic quan, de nit, vas a buscar vint euros o cinquanta, a l’immigrant que enyora la pobresa ara que viu en la misèria… No és que s’hagi d’escriure forçosament sobre això, però, com a persona normal, t’ha de neguitejar i, com a poeta, ho has de testimoniar, a banda de les qüestions més personals o literàries. El món és injust i és incomprensible; la poesia ho ha de reflectir.

És curiós. Fa uns mesos vares ser un dels rapsodes de la Festa Tafal, que es va celebrar a l’Horiginal amb motiu de l’aniversari de la mítica col·lecció de poesia dirigida per Andreu Vidal i Àngel Terrón durant els anys setanta, ja que tu hi vares publicar Reixes d’aigua. Què vares sentir participant en un acte històric d’aquestes característiques?

Dius que és un “acte històric”, però per a mi és present. Vaig recordar, en el pla personal, l’esforç que feia llavors per a poder parlar amb l’aigua; el llibre n’és testimoni. Després, he aconseguit conversar-hi amb molta més facilitat. I això em fa content. Veure l’Àngel Terrón revifa moments de debat estètic, engrescaments verbals i emotius de quan ens vàrem conèixer. I penso sovint en n’Andreu, forma part de la meva vida, i no el vaig trobar a l’Horiginal, però el duc al dedins. Viu amb mi, com un amic que, a més a més, era un gran poeta.

I què vares sentir quan Andreu Vidal i Àngel Terrón et varen convidar a publicar a “Tafal”, ara ja fa tant de temps enrere?

No ho recordo. Em vaig posar molt content, de ben segur, i ho devia veure potser com una conseqüència de les moltes xerrades sobre poesia, de l’amistat i d’una fal·lera comuna per a emprendre nous camins.

Què creus que va significar “Tafal” en el seu moment i què creus que significa ara?

Va ser una punta de llança estètica i una declaració ideològica de la comunitat lingüística dels països de parla catalana; canalitzava una voluntat estètica comuna, la dèria de capgirar la xarxa de carreteres de la poesia, una dèria que ens ajuntava tant se val si érem poetes valencians, mallorquins o catalans. Ara, “Tafal” és una peça important del que tu en deies “història”, però que cal llegir i fer-la present, perquè encara ajuda a transgredir i a enfortir els llenguatges.

I no et sembla curiós que en els teus inicis comencessis publicant a Mallorca i ara en la teva maduresa tornis a l’illa amb AdiA Edicions?

És fet a posta! AdiA té l’esperit (i el disseny, gairebé) de “Guaret” o de “Tafal”. Jo hi volia ser, hi vull ser, per raons sentimentals, però també perquè m’agrada formar part d’una col·lecció que fa el present i fa el futur.

I de quina manera fa aquest present i aquest futur, al teu entendre?

Té una clara vocació transgressora, que es detecta de seguit en el llenguatge i que respon a una mirada rebel davant la realitat social que vivim. Compleix així una de les funcions de la poesia, la que conté un alta càrrega expressiva i crítica.

Com sol dir Antoni Clapés, un catàleg és també una obra d’art amb un sentit ètic i estètic?

Sí, pot esdevenir una mena d’ars poetica editorial. Quan ets a punt de llegir un llibre de “Jardins de Samarcanda” o d’”Ossos de Sol”, el teu cervell es prepara a signar un determinat contracte, obres unes determinades expectatives, que la lectura et corrobora en part, i en part te les refuta.

Tens un assaig important sobre la poesia del silenci, tan important i tan arrelada a casa nostra amb creadors fonamentals com persones que tu mateix ja has esmentat abans. Després de llegir la teva poètica al principi del volum, que en un principi va aparèixer a la revista Els Marges, et veus a tu mateix dins d’aquesta tendència o simplement ets un entomòleg que contempla els insectes?

Jo faig assaig sobre poesia com una manera de conèixer el context i d’aprendre’n coses; és una feina complementària a la meva tasca de poeta. M’interessa la reflexió sobre el llenguatge poètic i, en conseqüència, el silenci, que li és essencial. Forma part de la meva poesia, que no és pas una “poesia del silenci” però sí una “poesia amb silenci”. Torno a ser entomòleg i insecte!

Vares guanyar, a l’any 1989, el Premi Joanot Martorell de narrativa amb A la vora del pou, una novel·la. No has volgut tornar a escriure més narrativa o és que sobretot t’has dedicat a poesia i assaig?

Entre les classes, fer recerca, llegir poesia, pensar-hi i fer-ne, no m’ha sobrat molt de temps. Suposo que no he fet teatre perquè s’han de dominar molts de llenguatges i em fa respecte, i pel que toca a la narrativa, soc conscient que hauria d’aprendre a dialogar, a descriure no tan sintèticament, a construir personatges, a… I en realitat, m’agraden força més la poesia i l’assaig.

Ens pots parlar d’aquest projecte de llibre en què estàs treballant ara?

El llibre que esmentaves suara, Coordenades, sortirà a AdiA a començament del 2018. Això vol dir que el vaig acabar el 2015: sempre guardo temps abans de fer un darrer cop d’ull al llibre; ja l’he fet, aquest cop d’ull, i està acabat definitivament. M’agrada, a més, que els llibres hagin d’esperar uns mesos abans de sortir publicats, però a hores d’ara, d’ençà de juliol de 2015, ja m’encaparro amb altres poemes, poemes que es capbussen en la frontera entre l’oblit i la memòria, entre les restes, la runa i els vestigis dels records. Hi dono voltes, en faig un, l’estripo o el treballo…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació