L’últim supervivent de les Normes de Castelló

13.06.2012

Josep-Lluís Bausset. Mestre, activista cultural i polític valencià.

He llegit la notícia al diari EL PUNT AVUI sobre la cerimònia per la mort del patriota valencià Josep-Lluís Bausset, als 101 anys. Entendreu que, elxà com sóc, no haja pogut més que emocionar-me malgrat no ser catòlic practicant en llegir:

«El prior de l’abadia de Montserrat, Joan Carles Elvira, va oficiar el funeral, en què van sonar les notes de la Coronació del Misteri d’Elx».
Diu el periodista que no hi havia ningú de la Generalitat Valenciana. Bausset era el darrer signant viu de les Normes de Castelló de 1932. D’aleshores ençà, els escriptors valencians hem evolucionat, en una línia de convergència lingüística clara amb catalans i balears, que alguns volen fer recular ara en una mena de secessionisme tou que vol fossilitzar, i fixar les diferències, entre valencians i la resta de catalanoparlants: fins i tot en punts assumits, no tan sols en l’escriptura, sinó en la parla de molts valencians al carrer. De fet, hi ha qui sord com una tabala, no escolta o no vol escoltar la parla dels joves i no tan joves valencians. Els valencians hauríem introduït, als nostres parlars, segons ells, molt poques innovacions que ens arriben d’altres parles catalanes. S’enganyen o enganyen?  Els valencians que tenim més de cinquanta anys sabem com parlàvem de joves i com parlem ara. És més, sabem com parlaven els nostres pares i com parlen els fills educats «en valencià». Ho tinc a casa.

Hi era la presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al soterrament d’en Bausset? No parle d’alguns que puguen haver anat a títol «individual» sinó de la màxima representació oficial de la Institució. Espere que siga una mancança de l’informador i que no estigueren massa atrafegats apedaçant teles amb dues grafies d’oronelles urbanes lletranafrades que s’enlairen «raent raent» terra, de tan baix que volen i ens volen fer volar. I no es tracta d’elitisme sinó de ràbia davant la pobresa lingüística que ens volen fer assumir als qui coneixem la riquesa de les nostres parles valencianes i de la llengua catalana compartida. Sí algú en sap res, dels pardals de l’Albufera que no hi van acudir, que ho esmente als comentaris d’aquest blog. Demanaré excuses si cal.

La veritat és que els símbols, els que importen, els que ens inclouen, als valencians de llengua catalana, en una cultura d’abast europeu i universal, són sempre dels mateixos dos colors allargassats de la senyera quadribarrada: els que acompanyaven el taüt de Josep-Lluís Bausset, de Manuel Sanchis Guarner, d’Enric Valor i Vives, de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster i Ortells, a més d’Antoni Bru i Josep Maraldés a Elx. Són els que tinc encomanats el dia que m’arribe l’hora. Li ho acabe de recordar a ma muller no siga se li oblide. Li ho dec haver dit abans.

I tot això passà a a Sant Andreu de l’Alcúdia, a la Ribera, al País Valencià, al so de la dolçaina i del tabalet. Glòria i honor als nostres herois! Que no ens els furten perquè, amb documents sonors i tot, els faran dir el que no digueren mai perquè ja passa. Permeta’m Sr. Bausset, llevar-me el barret, amb humilitat, davant seu.

Llegiu el blog de Joan Carles Martí, aquí.

Twitter: @martidelx

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Felicitacions per l’article, ben escrit, clar i català.
    I felicitem-nos per haver tingut entre nosaltres la
    dignitat d’en Bausset i de la seua família.
    Una abraçada,
    Josep

  2. El valencià el volem ben viu i sense vergonyes. Hi ha vergonyes que ens transmeten els pares. Però ara s’hi han afegit els autoodis inculcats des del propi govern valencià. Tenim un gran problema amb els valencians traïdors que ens canvien la nostra percepció de la catalanitat pròpia per una catalanitat castellanitzada i amb intencions destructives.
    Visca la llengua!