Josep Lluís Aguiló: “Estimeu per saber si se us estima”

15.05.2017

Sospito que els Països Catalans encara existeixen. Un bon auguri: aquest cap de setmana, un narrador valencià, Xavier Aliaga, ha guanyat el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler de novel·la. Sebastià Bennassar, escriptor mallorquí resident a Barcelona, ha guanyat el premi València Negra. I el mallorquí Josep Lluís Aguiló ha presentat al Verger del Museu Marès, dins el Barcelona Poesia, el seu nou llibre de poemes, Banderes dins la mar. Miquel Bauçà deia que això dels Països Catalans és cosa dels poetes. Ja és alguna cosa.

Josep Lluís Aguiló ha participat al Barcelona Poesia

Després de publicar Llunari (2008) i Monstres (2014), Josep Lluís Aguiló presenta ara Banderes dins la mar (Visor), en una edició bilingüe que incorpora al costat de la versió catalana una esplèndida traducció de Francisco Díaz de Castro. Aguiló ha presentat el llibre al restaurant Tribeca, acomboiat per dos poetes, Enric Sòria i Sebastià Alzamora, i Fanny Tur, Consellera de Cultura de les Illes Balears.

“Ha estat un desafiament compondre aquest recull de poemes sabent que el podria publicar també en castellà”, ens diu Aguiló, conscient també que aquesta jugada editorial no està exempta de risc, ja que corre el perill de ser un llibre català a Madrid i un llibre castellà a Barcelona. “Almenys tinc la sort de tenir el traductor a prop de casa. Quan algú fa una versió d’un poema teu a una altra llengua, et dóna una mirada externa i t’ajuda a veure els punts febles de la teva obra. Per mi ha estat un desafiament fer aquest recull de poemes sabent que podia publicar-lo també en castellà”. Aguiló ja havia vist el poemari Llunari traduït a l’anglès per Anna Crowe. En aquest cas, Díaz de Castro ha fet una versió que “a vegades no diu ben bé el mateix que l’original, però m’és igual, perquè el que diu està molt bé”.

Segons Sebastià Alzamora, que ha apadrinat el llibre, Banderes dins la mar té un fil conductor, que és l’illa o la idea de l’illa. Qualsevol persona que hagi viscut en una illa pot entendre aquests poemes. “Les illes són mons en elles mateixes, articulen una visió. Per al poeta mallorquí, ser illenc és una condició moral, amb unes lleis i codis de conducta propis. Entre els illencs, per exemple, el contraban no està mal vist. “Som la mesura dels nostres morts”, diu Aguiló en un dels seus versos. Aquest dictamen encara és més cert i contundent en una illa com Mallorca, on el pitjor càstig que pot patir un illenc és l’ostracisme, l’expulsió de la comunitat, perquè fora i més enllà dels cercles en què et mous, no hi ha res. És aquesta convivència fràgil que porta Aguiló a dir que Mallorca no és l’illa de la calma, com va dir Rusiñol errant el tret, sinó l’illa de la contenció, un lloc on els senyors es posen plets i se saluden. En aquest joc d’equilibris, la vàlua d’un individu es mesurarà per “quanta gent haurà d’assistir /per obligació i compromís / a tots els vostres funerals”.determinada i una manera d’entendre el món molt lligada a la mar”.

Aguiló és un empresari i home d’acció, però confessa que a l’hora d’escriure “té la capacitat d’amagar-se dins el seu cervell”. No ens enganyem: Aguiló no és un poeta líric ni introspectiu, sinó més aviat discursiu, vessat enfora, un escriptor que s’adreça a la seva comunitat. “El poeta ha de tenir un cap de fil i coses per contar”, diu el poeta, que en aquest recull explica històries, desmunta tòpics i en alguns casos, com al poema ‘Vol d’ocells’ gasta una fina ironia, un recurs molt car de trobar en poesia.

Enric Sòria ha destacat la comèdia i la capacitat per fer caricatura que demostra Aguiló. “La caricatura és molt reveladora, perquè subratlla i exagera els trets principals de les coses o les persones i els posa de relleu”. I ‘Vol d’ocells’ n’és un bon exemple. Som davant d’un poema inquietant, que ens parla de la por al compromís amorós en aquests temps de modernitat líquida. “Cada vegada que llegeixo ‘Vol d’ocells’ en un recital, se m’acosta després una dona jove interessada a tenir-lo per poder-lo llegir al seu estimat, que sol ser un home amb un pànic cerval al compromís. Agraïm el permís de l’autor per reproduir-ne els versos més avall, tant escrits com gravats. Vet aquí el poema irònic, ‘Vol d’ocells’, que Aguiló va llegir dissabte al Verger del Museu Marès. Si escolteu l’àudio de més avall, i sou pacients, el podeu sentir llegit per l’autor.

Vol d’ocells

Tens raó. No et refiïs de ningú.
Imagina’t que relaxes la guàrdia,
sense voler obres un poc la porta
i se’t queda oberta, de pinte en ample,
i va i, de sobte, t’entra un vol d’ocells
fins més endins del ventre de la casa
i, quan els persegueixes i els espantes,
en un descuit, la porta resta franca.

I si arriba algú, et somriu i passa
i, sense avisar, d’improvís, s’instal·la
una hora, després un dia i un altre,
i et treu la funda del piano absent
i et pinta de blanc lluent
les parets cansades?
I si et renta la platja?
I si et separa les aigües?
I si et farceix de sucre candi
les llimones de la terrassa?

Imagina’t quin trasbals,
quina situació desbaratada,
quin problema si el teu cor
batega quan hi és
i s’atura quan marxa;
si les teves mans busquen les seves
(si s’hi avesen… quin desastre!)
i els teus llavis, déu meu!,
ja saps el que et passa als llavis
amb una set com aquesta
que crema i mai no s’apaga.

I si fa que et neixin roses
de tots els gerros de casa?

Tens raó, posa un pany més a la porta;
apaga la llum i barra l’entrada;
posa filats per capturar els ocells;
instal·la reixes a les persianes.
Només pots permetre que entri un amor
quan sigui l’hora en punt, planificada.
Un amor regulat, de vuit a tres,
que es comporti de manera ordenada.
Un amor segur, a qui, amb el temps,
puguis arribar a no estimar gaire.