Josep Gomà, l’obscur foraster

Com deia Chesterton, un autor que Josep Gomà llegia amb devoció, el més increïble dels miracles és que n’hi ha. I que més de vint anys després de la seva mort es publiqui l’obra completa d’un poeta tan exigent, amb nou llibres gairebé tots inèdits, és un miracle. És del tot inesperat.

D’entrada hem d’agrair a Margarida Trias el treball tan meticulós d’edició de ‘Cançons de Lleida i altres poemes’, que endevino que no ha estat fàcil. Perquè no és un llibre sinó un conjunt de nou poemaris els que han estat donats a la impremta, i l’edició és magnífica. Els nou llibres de Josep Gomà que s’hi apleguen són Cançons de Lleida, Obscur foraster, Contes per a la bona gent, Breviari del sagristà orat, Victòria de la mort, Tankes de cor endins, Exercicis fàcils per a principiants i Poemes esparsos. De tots ells, un únic poema va veure la llum cada any durant la vida del poeta: la nadala que enviava puntualment als seus amics, sempre sorprenent perquè, de manera invariable, no tractava del Nadal.

El primer que es pregunta el lector davant una poesia completa, escrita al llarg de tota una vida i escamotejada sistemàticament als lectors, és per quina raó l’autor, que tanmateix va anar aplegant els poemes en les carpetes corresponents a cadascun dels llibres, va voler ocultar-se.  Era la por a la lectura crítica? O potser l’imperatiu ètic de la discreció? Però la lectura revela que aquest silenci públic era del tot conscient, era indissociable de l’escriptura poètica. Un dels poemaris més punyents i commovedors, Obscur foraster, en dóna raó. La veu del poema és la del fill d’un rei que ha marxat a voltar món tot ocultant la seva identitat: ha optat per l’anonimat i viu com un “home gris perdut entre homes grisos.” Quin és el seu ofici?

Aprenent d’un ofici tan difícil com tendre
escric notes xifrades en agendes secretes
i visc foraster obscur a cavall de dos mons.

A cavall de dos mons: l’experiència de ser estranger al propi país té una arrel política i una altra de religiosa. Perquè l’altre món a cavall del qual viu Josep Gomà és l’univers de la fe cristiana, i és aquesta tensió la que li fa escriure les “notes xifrades” (els poemes) en “l’agenda secreta” dels llibres inèdits.

El ventall de recursos que Gomà desplega al llarg dels nou llibres és ampli, des de la reescriptura irònica de faules i contes de fades, amb una alegre intenció subversiva, fins als sonets i el llibre de tankes. Tankes molt remarcables, petits quadres íntims a la manera d’una quadre dels mestres antics holandesos amb un fons de música de Mompou.

La reescriptura bíblica que fa Josep Gomà és subtil, mai convencional, plena de sorpreses. La “Pregària a les oliveres” és llegeix amb tranquil·litat, enduts per l’elegància amb què el poeta descriu l’escena de Getsemaní, fins que el lector s’adona que la veu que parla és la d’un dels apòstols, l’únic que no s’ha adormit i assisteix a l’inici de la Passió, i la descoberta capgira el poema i l’obre a l’angoixa: ens introdueix de sobte al cor de l’escena de l’home que acaba acceptant el judici, la tortura, la creu.

En els poemes inspirats pels Salms o en la reescriptura dels improperis que es canten el Divendres Sant Josep Gomà dóna repetidament veu a una fe revoltada, la protesta airada a Déu, amb figures sorprenents com la de l’”Àngel inútil” que refusa la tasca que li és encomada: “des d’ara et dic que no seré un bon àngel/ ni els núvols em són casa.”

Advocat de professió, Josep Gomà, va viure a Lleida fins als catorze anys, i els poemes retornen sovint al país lleidatà de la infantesa, amb ressons de Màrius Torres i Jaume Agelet. Després de la guerra es va traslladar amb la seva família a Barcelona. Advocat d’empreses com l’editorial Seix&Barral i assessor jurídic de Transports Metropolitans de Barcelona, Gomà va ser un dels membres fundadors de la revista El Ciervo, va participar activament en els debats intel·lectuals del cristianisme compromès en la resistència al franquisme.
El llibre té l’encert d’incloure, com a obertura, una “Petita historia” de quatre pàgines en la qual el poeta se’ns presenta i on s’endevinen les raons biogràfiques de la tensió espiritual extrema, contradictòria, que és al rerefons de molts poemes. I les lectures que el van acompanyar: Espriu i Vinyoli, que per generació i per estil Josep Gomà sentia molt propers, i poetes universals per als quals va escriure bells homenatges, com François Villon o Giuseppe Ungaretti.

En tancar el llibre vaig tenir un doble sentiment d’agraïment –per descobrir un poeta que segur que em farà companyia— i d’alegria –perquè la família ha aconseguit que una obra així fos finalment donada als lectors. En un text de cloenda, la dona del poeta, Montserrat Ribas i Piera, explica com, després de la mort de Josep Gomà, trobant-se amb el llegat inèdit del marit i, tal com diu, “sentint-me deslliurada del silenci que ell s’havia imposat”, va decidir donar a conèixer l’obra. Una primera selecció de poemes va guanyar un premi per a poetes lleidatans i va ser publicada el 1993. I ara, finalment, vint-i-quatre anys després de la mort de Josep Gomà, tenim accés a la seva poesia completa. Com deia, també, l’estimat Chesterton, el món sempre és el mateix perquè és sempre inesperat.