Josep Escobar i els orígens de l’animació

17.10.2013

Els orígens de l’animació a Espanya són catalans, i van tenir una edat d’or a Barcelona els anys quaranta. El 1950 s’estrena el darrer llarg, «Érase una vez…», a partir del conte de la ventafocs, i l’animació nacional desapareix durant més d’una dècada. En el llarg hi participaren Josep Benet, Alexandre Cirici-Pellicer i Manuel Cubeles, entre d’altres. Avui els pioners de l’animació tornen a estar al dia. Un homenatge a l’animador i ninotaire Josep Escobar així com una possible restauració del llargmetratge per part de la Filmoteca ho corroboren.

 

Josep Escobar

 

El passi previ d’un documental de Maria Pagès sobre el tema, que es podrà veure al Centre Cívic La Bruguera el dia 17 d’octubre a les 19h, rescata aquesta Edat d’or de l’oblit on l’havien relegat Franco i Walt Disney.

Josep Escobar no tan sols va ser el pare dels bessons Zipi i Zape i de Carpanta. Abans de formar part de la plantilla de l’editorial Bruguera, va entrar a treballar a la Hispano Gráfic Films dels germans Baguñà l’any 1937. Els editors de la revista Patufet van ser els primers a donar feina a un jove Escobar que treballava a Correus i volia ser dibuixant. Escobar va animar personalment 173 dels 557 plans del llargmetratge «Érase una vez…», convertint-se en l’animador més prolífic. A aquestes dades cal afegir la total llibertat de què va gaudir per modificar el guió i afegir-hi escenes enginyoses amb una facilitat que ja li venia de la seva tasca de dibuixant.

A resultes d’una entrevista amb el mestre, María Manzanera diu que tots els personatges del film, exceptuant la Ventafocs i el Príncep, van ser obra d’Escobar. Scariot, personatge rodanxó sorgit de la commedia dell’Arte, és una de les seves creacions més aconseguides. El mag Murgo és Carpanta, l’etern afamat dels còmics de la Bruguera creat per Escobar com a reflex de la gana de postguerra. Per a Françoise Heitz no es tracta d’una simple reutilització sinó d’un clin d’oeil a l’espectador adult que podia gaudir reconeixent la simultaneïtat del personatge en mitjans com el cinema i el paper .

Les confusions amb la Ventafocs de Disney van ser nombroses i perduren fins avui. En ambdues versions de la Ventafocs apareix un felí que ronda la protagonista. La creació d’Escobar, de nom Ulises, és un desdoblament benigne de la fada padrina, mentre que en la cinta de Disney el gat Lucifer té tan bones intencions com connotacions positives té el seu nom. Escobar estava força avesat a dibuixar felins: un dels seus personatges amb sèrie pròpia en l’època dels Estudis Chamartín era Zapirón, un gat entremaliat que se les empescava totes per aconseguir el que es proposava.

La presència d’animals benefactors al voltant de la protagonista compleix la funció simbòlica de substituir els requeriments protectors de la mare absent. Omplint el buit matern, en la narració del film hi trobem el gat Ulises i tota una panòplia de servidors que vetllaran per la Ventafocs, amb noms tan grandiloqüents com Bertoldo, Gualterio o Heraldo. Destaca en les seves funcions servils el patge Raúl, que per la seva jovenesa i cert amor platònic no desaprofitarà mai l’oportunitat d’ajudar la Ventafocs. El doblatge d’aquest personatge va ser encomanat a Carme Contreras, avui actriu de l’escena catalana i de sèries de televisió com El cor de la ciutat o Hospital Central.

Fruit del bagatge d’Escobar, els trets comuns entre la madrastra de la Ventafocs i la sogra més famosa de les vinyetes de Bruguera, Doña Tula, refermen una visió matriarcal plena de sàtira social. Afers econòmics obliguen el patriarca del film a allunyar-se de la llar, mentre que en el cas de Doña Tula és la sogra qui exclou el gendre. La descripció de Guiral i Soldevilla de Doña Tula escau també a la madrastra del conte: “és una dona de físic poc agraciat, obesa, fins i tot hercúlia, rondinaire, de rostre sorrut, vestida gairebé sempre amb vestits estampats de clapes o flors…”.

L’any 1951 la Censura eixamplava el seu camp d’acció fins el món editorial tot promulgant una llei que especificava que calia evitar “tota desviació de l’humorisme cap a la ridiculització de l’autoritat dels pares, de la santedat de la família i la llar, del respecte a les persones que exerceixen l’autoritat, de l’amor a la Pàtria i de l’obediència de les lleis”. El pare de Doña Tula va preferir fer desaparèixer el personatge abans que edulcorar-lo seguint els paràmetres catòlico-falangistes. La madrastra d’«Érase una vez…» se’n va lliurar, tot i que segurament també atemptava contra la unitat del matrimoni.

Podeu veure el documental, aquí.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Esperem que María Pagès rebi tot el el suport i l’atenció necessaris de les institucions, televisions i productores per poder concloure el seu excel·lent treball de recerca plasmat en el seu reportatge. La cultura del nostre país, el cinema d’animació i la memòria històrica han de confluir en aquest merescut homenatge a Josep Escobar.